www.elperiodico.cat
8 de novembre de 2008
Foto: ROS RIBAS
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
Molt de continent per a un contingut tan agafat amb pinces. O potser massa expectatives per a una obra anunciada com una sòrdida visió d'Espanya després del 23-F. Aquesta era la impressió general després de l'estrena al Lliure de l'esperada peça de Lluïsa Cunillé, autora d'èxits tan rellevants com Barcelona, mapa d'ombres o Après moi, le déluge, i de la qual Edicions 62 acaba de publicar el llibre Deu peces.
Tot estava a favor del muntatge de Xavier Albertí. Un bon repartiment acompanyat per una espectacular escenografia, ubicada al centre de la sala amb el públic situat als dos costats de la barra de bar i pista de ball on està ambientada l'obra. El lavabo, on es tanca un dels personatges, compta amb un equip de vídeo que projecta sobre una pantalla l'acció que transcorre a l'interior i els efectes sonors de la tempesta impacten amb una força que està per sobre de la narració.
La introducció, amb tots aquests elements en joc, no pot ser més prometedora. Però passen els minuts i la intensitat dramàtica decau. El que passa és que el que es posa en boca dels esperpèntics i decadents personatges no trasllada a la sala tot el pretès retrat del desencant d'aquella generació. Gairebé no hi ha al.lusions a la política ni tampoc es dibuixa en els laments dels protagonistes de la paròdia un clar discurs sobre l'evolució de l'Espanya contemporània. Tan sols n'apareixen petits indicis que no creen l'estímul suficient per bussejar en l'objectiu (?) del text.
L'acció se situa en un prostíbul, en què la nit del fallit cop militar van a parar un polític (en l'obra un transvestit, que encarna un inspirat Enric Majó), un militar (Jordi Dauder, que apareix en escena amb cadira de rodes i brandant la pistola de Tejero) i un banquer (Jordi Banacolocha), que es fan propietaris del negoci. Vint-i-cinc anys després continuen allà, al capdavant del bordell, que governa la Madame (esplèndida Mercè Arànega).
VELL CLIENT
La presència de la filla del polític (Chantal Aimée) i d'un jove que ha perdut la memòria (Rubén de Eguía) després d'un accident i que simbolitza una generació que no sap res de la seva història recent, altera la nit de la celebració d'"un fracàs". L'aparició del client que diu que és el rei d'Espanya no serveix més que per donar alguna rèplica i per provocar un desenllaç que no aporta gran cosa al fons i la forma d'aquest muntatge.
8 de novembre de 2008
Foto: ROS RIBAS
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
Molt de continent per a un contingut tan agafat amb pinces. O potser massa expectatives per a una obra anunciada com una sòrdida visió d'Espanya després del 23-F. Aquesta era la impressió general després de l'estrena al Lliure de l'esperada peça de Lluïsa Cunillé, autora d'èxits tan rellevants com Barcelona, mapa d'ombres o Après moi, le déluge, i de la qual Edicions 62 acaba de publicar el llibre Deu peces.
Tot estava a favor del muntatge de Xavier Albertí. Un bon repartiment acompanyat per una espectacular escenografia, ubicada al centre de la sala amb el públic situat als dos costats de la barra de bar i pista de ball on està ambientada l'obra. El lavabo, on es tanca un dels personatges, compta amb un equip de vídeo que projecta sobre una pantalla l'acció que transcorre a l'interior i els efectes sonors de la tempesta impacten amb una força que està per sobre de la narració.
La introducció, amb tots aquests elements en joc, no pot ser més prometedora. Però passen els minuts i la intensitat dramàtica decau. El que passa és que el que es posa en boca dels esperpèntics i decadents personatges no trasllada a la sala tot el pretès retrat del desencant d'aquella generació. Gairebé no hi ha al.lusions a la política ni tampoc es dibuixa en els laments dels protagonistes de la paròdia un clar discurs sobre l'evolució de l'Espanya contemporània. Tan sols n'apareixen petits indicis que no creen l'estímul suficient per bussejar en l'objectiu (?) del text.
L'acció se situa en un prostíbul, en què la nit del fallit cop militar van a parar un polític (en l'obra un transvestit, que encarna un inspirat Enric Majó), un militar (Jordi Dauder, que apareix en escena amb cadira de rodes i brandant la pistola de Tejero) i un banquer (Jordi Banacolocha), que es fan propietaris del negoci. Vint-i-cinc anys després continuen allà, al capdavant del bordell, que governa la Madame (esplèndida Mercè Arànega).
VELL CLIENT
La presència de la filla del polític (Chantal Aimée) i d'un jove que ha perdut la memòria (Rubén de Eguía) després d'un accident i que simbolitza una generació que no sap res de la seva història recent, altera la nit de la celebració d'"un fracàs". L'aparició del client que diu que és el rei d'Espanya no serveix més que per donar alguna rèplica i per provocar un desenllaç que no aporta gran cosa al fons i la forma d'aquest muntatge.