http://diarimaresme.com
24 de novembre de 2008
Joan Pera (Mataró, 1948) ha dedicat tota la seva vida professional al món de l’espectacle, això sí, tocant totes les tecles: cinema, teatre, televisió, doblatge, ..., i ha fet papers de tota mena, habitualment associats al món de la comèdia. Recentment, el popular actor mataroní ha rodat el seu primer llargmetratge, “Forasters”, on interpreta un paper dramàtic que l’envelleix dels 54 als 94 anys.
El mèrit d’un artista és saber conviure amb moments d'excessiu treball, amb d'altres que no n’hi ha tant?
Nosaltres fem una feina que té molts alts i baixos. Com l'èxit no depèn de nosaltres, sinó d'una cosa tan subjectiva com ho és el gust del públic o del crític, és clar, estem subjectes a aquesta subjectivitat. Nosaltres som la nostra pròpia màquina; si ens espatllem s'acaba el treball i l'ingrés. Per això, quan hi ha feina procures fer-la tota perquè mai no saps si l'endemà o al cap d'una setmana en tindràs. Per altra cantó, els actors som persones molt vulnerables a l'estimació dels altres. Quan et criden per una feina, encara que en tinguis molta, si et mostren un interès per tu t'afalaga, i mai diem no. Llavors, les 24 hores del dia són curtes per fer-ho tot.
Com es pot representar una obra de teatre milers de vegades sense cansar-se?
Fent-la com si fos el primer dia. El gran secret de l'obra de teatre és el contacte amb el públic. Tota la gent que ve a veure't, ve a una funció única. La funció d'avui no serà la funció de demà perquè la relació amb el públic sempre és nova. Això fa que un dia pots improvisar i potser demà no. En realitat només existeix una representació que és la d'avui.
Malgrat l’èxit que ha assolit en el teatre, sempre ha mantingut la seva feina de doblatge. Què li aporta aquesta especialitat interpretativa?
Quan vaig començar a fer teatre, mai de la vida m'hauria imaginat que acabaria fent doblatge. M'ho va proposar un gran amic meu, en Joan Borràs, i a mi em va semblar que no estava malament. Són coses que han anat venint i m'ha ajudat molt, doncs he doblat a grans còmics internacionals com en Woody Allen, Jerry Lewis, Donald O'Connor, ..., que han estat els meus Master Class. M'ha anat molt bé, primer, perquè he doblat molt i, després, perquè he tingut uns grans mestres durant molt de temps i durant moltes hores. Fa més de 30 anys que doblo i han estat per a mi com unes classes particulars on he adquirit un gran coneixement de personatges, tècniques i estils que he anat incorporant a la meva vida.
A més, vostè ha conegut personalment un dels actors que dobla, en Woody Allen. Com és en persona?
És igual que a les pel·lícules. En Woody Allen és una mica com jo. Difícilment farem una obra de teatre o una pel·lícula que no se'ns noti que som nosaltres. En Woody Allen és un actor que aporta a la seva actuació la seva manera de ser; no té dualitat. En Woody Allen fa de Woody Allen, i quan va pel carrer és ell mateix.
El darrer Onze de setembre es va celebrar el 25è aniversari de TV3. Precisament, vostè va presentar el primer programa. Com ho recorda?
Va ser un fet circumstancial perquè jo no volia fer-ho perquè no soc presentador. Però com era una persona coneguda, em van insistir molt i vam fer aquesta història conjunta d'inaugurar TV3.
A la sèrie “Tretze anys i un dia” treballa amb el seu fill Roger. Com és la relació d’actors professionals que alhora són pare i fill?
Som la única sèrie de televisió del món on pare i fill fan de pare i fill. Encara que en Roger ja no viu a casa, ens veiem molt sovint per dinar o sopar i sempre estem molt pendents de la funció.
Després de tants anys compartint escenaris, sis anys amb “La extraña pareja”, es gairebé impossible no associar-lo amb el magnífic actor Paco Morán. Què ens pot dir d’en Paco com a professional i com a persona?
Sí, sis anys amb "La extraña pareja", tres amb "La jaula de las locas" i quasi tres amb "Mamaaà". En Paco és un crack! Ha arribat on ha arribat perquè és una persona única y especial en el món del teatre. Com a persona humana és entranyable. Hem tingut i tenim una relació gairebé de germanor, de companys de fatigues, doncs hem viscut força anys junts, i tant ell com jo ens recolzàvem. Si la nostra relació no hagués sigut bona no hauríem durat.
En el seu primer llargmetratge, la pel·lícula “Forasters” de Ventura Pons, ha abordat un paper dramàtic. Com s’ha trobat amb aquest canvi de xip?
J.P.: Jo vaig pensar que no ho sabria fer perquè he fet molt poc dramàtic. De totes maneres, una pel·lícula crea un món on tot et porta cap al que estàs fent; entres dins d'una història, et deixes dur per ella, i tot és molt més fàcil. Em van dir que només havia de posar la meva humanitat i prou. Aviat veureu si me’n surto o no.
I quan la podrem veure?
Possiblement la pel·lícula s'estrenarà a finals d'any
Parlant de cine, recentment li van lliurar el Premi Cinematogràfic Família. Què ha significat aquest distintiu per a vostè?
Va ser una sorpresa molt gran perquè em van donar un premi abans de començar a fer imatge de cine. En realitat m'ho van donar més per la meva relació amb el món del doblatge que no pas per la d'actor de cinema. Però també m'ho donaven per una manera de ser i això ho agraeixo molt. Vaig brindar aquest premi a tota la gent del doblatge que fa tants anys que estan en el món del cinema i no se'n recorden mai.
Quan mira enrera, amb tants records, obres, actors i actrius del passat, creu que el teatre català compta amb bona salut gràcies al seu bagatge?
La veritat és que a Catalunya ara hi ha un nivell teatral artístic com mai no hi havia hagut. També és veritat que sempre ha estat una terra amb molt bons actors, actrius i directors de teatre. Catalunya ha sigut molt teatrera en el sentit que a cada poble hi ha un grup d’aficionats de teatre, on es fan obres de tot tipus. Aquesta llavor de tants anys, des de la Renaixença cap aquí, ha ajudat molt per fer una política teatral des de les institucions - Ajuntaments, Generalitat, Conseller de Cultura,... -, amb ajuts importants. A qualsevol lloc de Catalunya hi ha un teatre estable o una sala polivalent on també es fa dansa, ballet, ..., hi ha escoles; s’ha creat una estructura teatral que ha permès que el teatre explosionés amb tots els bons actors que hi ha al país.
Precisament, la majoria d’actors tenen una preparació acadèmica que es pot equiparar a qualsevol carrera universitària. Com ho valora?
Això és importantíssim! Un actor és aquella persona que té un ampli ventall de cultura i que la sap transmetre als demés. La feina d’un actor és transmetre els sentiments i quanta més cultura tingui, els matisos són més rics de tots cantons. Actualment, un actor surt d’una escola o institut del teatre amb uns coneixements i amb una informació teatral amplíssima, cosa que nosaltres no teníem. També, quan jo vaig començar al teatre ens veia un 3% de la població i avui en dia rebem entre un 20 o 25%. A més, difícilment veuràs una obra que et decepcioni. T’agradarà més o menys, però s’està fent un teatre amb una dignitat i una categoria molt important.
24 de novembre de 2008
Joan Pera (Mataró, 1948) ha dedicat tota la seva vida professional al món de l’espectacle, això sí, tocant totes les tecles: cinema, teatre, televisió, doblatge, ..., i ha fet papers de tota mena, habitualment associats al món de la comèdia. Recentment, el popular actor mataroní ha rodat el seu primer llargmetratge, “Forasters”, on interpreta un paper dramàtic que l’envelleix dels 54 als 94 anys.
El mèrit d’un artista és saber conviure amb moments d'excessiu treball, amb d'altres que no n’hi ha tant?
Nosaltres fem una feina que té molts alts i baixos. Com l'èxit no depèn de nosaltres, sinó d'una cosa tan subjectiva com ho és el gust del públic o del crític, és clar, estem subjectes a aquesta subjectivitat. Nosaltres som la nostra pròpia màquina; si ens espatllem s'acaba el treball i l'ingrés. Per això, quan hi ha feina procures fer-la tota perquè mai no saps si l'endemà o al cap d'una setmana en tindràs. Per altra cantó, els actors som persones molt vulnerables a l'estimació dels altres. Quan et criden per una feina, encara que en tinguis molta, si et mostren un interès per tu t'afalaga, i mai diem no. Llavors, les 24 hores del dia són curtes per fer-ho tot.
Com es pot representar una obra de teatre milers de vegades sense cansar-se?
Fent-la com si fos el primer dia. El gran secret de l'obra de teatre és el contacte amb el públic. Tota la gent que ve a veure't, ve a una funció única. La funció d'avui no serà la funció de demà perquè la relació amb el públic sempre és nova. Això fa que un dia pots improvisar i potser demà no. En realitat només existeix una representació que és la d'avui.
Malgrat l’èxit que ha assolit en el teatre, sempre ha mantingut la seva feina de doblatge. Què li aporta aquesta especialitat interpretativa?
Quan vaig començar a fer teatre, mai de la vida m'hauria imaginat que acabaria fent doblatge. M'ho va proposar un gran amic meu, en Joan Borràs, i a mi em va semblar que no estava malament. Són coses que han anat venint i m'ha ajudat molt, doncs he doblat a grans còmics internacionals com en Woody Allen, Jerry Lewis, Donald O'Connor, ..., que han estat els meus Master Class. M'ha anat molt bé, primer, perquè he doblat molt i, després, perquè he tingut uns grans mestres durant molt de temps i durant moltes hores. Fa més de 30 anys que doblo i han estat per a mi com unes classes particulars on he adquirit un gran coneixement de personatges, tècniques i estils que he anat incorporant a la meva vida.
A més, vostè ha conegut personalment un dels actors que dobla, en Woody Allen. Com és en persona?
És igual que a les pel·lícules. En Woody Allen és una mica com jo. Difícilment farem una obra de teatre o una pel·lícula que no se'ns noti que som nosaltres. En Woody Allen és un actor que aporta a la seva actuació la seva manera de ser; no té dualitat. En Woody Allen fa de Woody Allen, i quan va pel carrer és ell mateix.
El darrer Onze de setembre es va celebrar el 25è aniversari de TV3. Precisament, vostè va presentar el primer programa. Com ho recorda?
Va ser un fet circumstancial perquè jo no volia fer-ho perquè no soc presentador. Però com era una persona coneguda, em van insistir molt i vam fer aquesta història conjunta d'inaugurar TV3.
A la sèrie “Tretze anys i un dia” treballa amb el seu fill Roger. Com és la relació d’actors professionals que alhora són pare i fill?
Som la única sèrie de televisió del món on pare i fill fan de pare i fill. Encara que en Roger ja no viu a casa, ens veiem molt sovint per dinar o sopar i sempre estem molt pendents de la funció.
Després de tants anys compartint escenaris, sis anys amb “La extraña pareja”, es gairebé impossible no associar-lo amb el magnífic actor Paco Morán. Què ens pot dir d’en Paco com a professional i com a persona?
Sí, sis anys amb "La extraña pareja", tres amb "La jaula de las locas" i quasi tres amb "Mamaaà". En Paco és un crack! Ha arribat on ha arribat perquè és una persona única y especial en el món del teatre. Com a persona humana és entranyable. Hem tingut i tenim una relació gairebé de germanor, de companys de fatigues, doncs hem viscut força anys junts, i tant ell com jo ens recolzàvem. Si la nostra relació no hagués sigut bona no hauríem durat.
En el seu primer llargmetratge, la pel·lícula “Forasters” de Ventura Pons, ha abordat un paper dramàtic. Com s’ha trobat amb aquest canvi de xip?
J.P.: Jo vaig pensar que no ho sabria fer perquè he fet molt poc dramàtic. De totes maneres, una pel·lícula crea un món on tot et porta cap al que estàs fent; entres dins d'una història, et deixes dur per ella, i tot és molt més fàcil. Em van dir que només havia de posar la meva humanitat i prou. Aviat veureu si me’n surto o no.
I quan la podrem veure?
Possiblement la pel·lícula s'estrenarà a finals d'any
Parlant de cine, recentment li van lliurar el Premi Cinematogràfic Família. Què ha significat aquest distintiu per a vostè?
Va ser una sorpresa molt gran perquè em van donar un premi abans de començar a fer imatge de cine. En realitat m'ho van donar més per la meva relació amb el món del doblatge que no pas per la d'actor de cinema. Però també m'ho donaven per una manera de ser i això ho agraeixo molt. Vaig brindar aquest premi a tota la gent del doblatge que fa tants anys que estan en el món del cinema i no se'n recorden mai.
Quan mira enrera, amb tants records, obres, actors i actrius del passat, creu que el teatre català compta amb bona salut gràcies al seu bagatge?
La veritat és que a Catalunya ara hi ha un nivell teatral artístic com mai no hi havia hagut. També és veritat que sempre ha estat una terra amb molt bons actors, actrius i directors de teatre. Catalunya ha sigut molt teatrera en el sentit que a cada poble hi ha un grup d’aficionats de teatre, on es fan obres de tot tipus. Aquesta llavor de tants anys, des de la Renaixença cap aquí, ha ajudat molt per fer una política teatral des de les institucions - Ajuntaments, Generalitat, Conseller de Cultura,... -, amb ajuts importants. A qualsevol lloc de Catalunya hi ha un teatre estable o una sala polivalent on també es fa dansa, ballet, ..., hi ha escoles; s’ha creat una estructura teatral que ha permès que el teatre explosionés amb tots els bons actors que hi ha al país.
Precisament, la majoria d’actors tenen una preparació acadèmica que es pot equiparar a qualsevol carrera universitària. Com ho valora?
Això és importantíssim! Un actor és aquella persona que té un ampli ventall de cultura i que la sap transmetre als demés. La feina d’un actor és transmetre els sentiments i quanta més cultura tingui, els matisos són més rics de tots cantons. Actualment, un actor surt d’una escola o institut del teatre amb uns coneixements i amb una informació teatral amplíssima, cosa que nosaltres no teníem. També, quan jo vaig començar al teatre ens veia un 3% de la població i avui en dia rebem entre un 20 o 25%. A més, difícilment veuràs una obra que et decepcioni. T’agradarà més o menys, però s’està fent un teatre amb una dignitat i una categoria molt important.
