• Al muntatge brillen Lluís Soler i els músics Daniel Blanch i Kalina Macuta
Lluís Soler, Kalina Macuta i Daniel Blanch.
Foto: MARTÍ FRADERA
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
No cal esforçar-se. N'hi ha prou de deixar-se portar per la màgia i el rerefons emocional de la Sonata per a violí, número 9, que Beethoven va dedicar al compositor i violinista francès Rodolphe Kreutzer, i de seguir el ritme narratiu que marquen la veu i els gestos de Lluís Soler interpretant un Tolstoi obsessionat a recobrar la llibertat per fugir del possessiu marcatge al qual el sotmet la seva dona, Sofia.
La interacció entre text i música acaba sent tan estreta que no hi ha nota que no reflecteixi cada moment passional del monòleg portat a escena per l'inspirat, aquesta vegada sí, Quim Lecina, ni text que no lligui amb la captivadora partitura. El director d'aquesta delikatessen ha sabut trobar els eixos per donar sentit al muntatge, edificat a partir de La fuga de Tolstoi, d'Alberto Cavallari, i Sonata a Kreutzer, novel.la de l'autor de Guerra i pau que narra la tempestuosa relació d'un home amb la seva dona, a qui assassina per gelosia.
La senzilla estructura del relat facilita el seguiment de la part més fosca de l'existència de l'escriptor: la de les conflictives relacions amb la seva despòtica dona, a qui decideix als 82 anys deixar sola a la seva casa de Iasnaia Poliana per obtenir el vell somni de llibertat de tot lligam i llançar-se a viure d'acord amb les seves idees. La perfecta dicció de la veu de Soler ressona al Romea amb aires de denúncia contra el matrimoni i les convencions socials, mentre la Sonata a Kreutzer va i ve, magníficament interpretada pel pianista Daniel Blanch i l'atractiva violinista i concertista Kalina Macuta, que interactua amb suprema elegància amb l'actor.
SONATA OBSESSIVA
Impactat per l'obra de Beethoven, i especialment pel presto del primer moviment, Soler / Tolstoi es refereix reiteradament a aquest passatge de la peça on sonen "un violí i un piano incapaços de tocar per si sols, com Sofia i jo", diu. La sonata l'acompanya obsessivament durant la seva fugida. El muntatge reflecteix amb nitidesa la lluita que Tolstoi manté contra ell mateix i el seu entorn per trobar la veritat que la música ajuda a dibuixar com a més pròxima.
Lluís Soler, Kalina Macuta i Daniel Blanch.
Foto: MARTÍ FRADERA
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
No cal esforçar-se. N'hi ha prou de deixar-se portar per la màgia i el rerefons emocional de la Sonata per a violí, número 9, que Beethoven va dedicar al compositor i violinista francès Rodolphe Kreutzer, i de seguir el ritme narratiu que marquen la veu i els gestos de Lluís Soler interpretant un Tolstoi obsessionat a recobrar la llibertat per fugir del possessiu marcatge al qual el sotmet la seva dona, Sofia.
La interacció entre text i música acaba sent tan estreta que no hi ha nota que no reflecteixi cada moment passional del monòleg portat a escena per l'inspirat, aquesta vegada sí, Quim Lecina, ni text que no lligui amb la captivadora partitura. El director d'aquesta delikatessen ha sabut trobar els eixos per donar sentit al muntatge, edificat a partir de La fuga de Tolstoi, d'Alberto Cavallari, i Sonata a Kreutzer, novel.la de l'autor de Guerra i pau que narra la tempestuosa relació d'un home amb la seva dona, a qui assassina per gelosia.
La senzilla estructura del relat facilita el seguiment de la part més fosca de l'existència de l'escriptor: la de les conflictives relacions amb la seva despòtica dona, a qui decideix als 82 anys deixar sola a la seva casa de Iasnaia Poliana per obtenir el vell somni de llibertat de tot lligam i llançar-se a viure d'acord amb les seves idees. La perfecta dicció de la veu de Soler ressona al Romea amb aires de denúncia contra el matrimoni i les convencions socials, mentre la Sonata a Kreutzer va i ve, magníficament interpretada pel pianista Daniel Blanch i l'atractiva violinista i concertista Kalina Macuta, que interactua amb suprema elegància amb l'actor.
SONATA OBSESSIVA
Impactat per l'obra de Beethoven, i especialment pel presto del primer moviment, Soler / Tolstoi es refereix reiteradament a aquest passatge de la peça on sonen "un violí i un piano incapaços de tocar per si sols, com Sofia i jo", diu. La sonata l'acompanya obsessivament durant la seva fugida. El muntatge reflecteix amb nitidesa la lluita que Tolstoi manté contra ell mateix i el seu entorn per trobar la veritat que la música ajuda a dibuixar com a més pròxima.