www.totmataro.cat
14 de novembre de 2008
Pianista i cofundador de l’escola de música de Mataró
Laura Arias
Foto: Xènia Sola
Generacions de famílies han passat pels seus dits, com les tecles d’un piano de cua, precisament l’instrument, de color negre, que ocupa part del menjador de la seva llar. Com acariciant-lo, emana dels seus dits la melodia suau i romàntica del Nocturne de Chopin. Després colpeja les tecles enèrgicament, amb força, però no amb fúria, mentre el gran piano negre emet el so de la Fantasie de Mozart.
Josep Canals va començar a estudiar música als sis anys a l’escola d’Arts i Oficis i toca el piano des dels set. Feia classes amb un professor que li exigia molt. “Mai no estava content, no li agradava res i jo sortia molts dies plorant. Un dia va dir que volia parlar amb els pares i em pensava que era per renyar-me”, rememora el pianista mataroní. Res més lluny de la realitat. El professor va fer saber als familiars de Canals que el talent prometedor del jove estudiant de música mereixia una escola superior: el Conservatori del Liceu. Els seus progenitors eren treballadors del ram tèxtil, però Canals pare era trompetista. L’ambient musical regnava a la seva llar, van entendre les possibilitats del seu fill únic i van fer cas al professor de piano.
No obstant, el pianista no podia viure del seu art amb la responsabilitat de la família. Va treballar primer d’escrivent, fins arribar a comptable, a Manufactures Goliat. Al seu tancament, amb 45 anys, va poder dedicar-se exclusivament a la música a través de la pedagogia.
Durant tots els anys de la seva vida, la música ha sigut un eix principal, com ha quedat palès en la seva llarga carrera. Entre altres coses, va fundar, juntament amb Pere González, l’Escola de Música de Mataró, filial del Liceu, va dirigir la música d’Els Pastorets, de l’Ofici de Les Santes i del grup de copla on tocava. I només deu dits per a tants anys.
“No he abandonat el piano”
“Si el meu pare no hagués estat músic no sé si ho seria jo”
Quan era petit, a casa del pianista l’ambient era molt musical: “Escoltàvem molt la ràdio, concerts i sarsueles i es parlava bastant de música”, diu Canals. Allò no era res estrany tenint en compte que el seu pare tocava la trompeta i el pianista reconeix la gran influència que va tenir en ell. “Si el meu pare no hagués estat músic no sé si ho seria jo”. D’alguna manera, va ser allò el què va convertir Josep Canals en músic, segons apunta ell mateix. Des de sempre, ha tingut els ulls als pentagrama i els dits sobre tecles. “Podríem dir que el piano és el meu germà petit perquè des de la meva infantesa no l’he abandonat”, afirma Canals. Assegura, també, que sense la música seria “molt pobre”, ja que li ha donat molta “riquesa espiritual”, explica el pianista.
Apunts
Defineix-te
Sóc humil, tímid i un gran amant de la música
Un llibre
“L’ombra del vent”, de Carlos Ruiz Rafón
Una pel·lícula
“El gran Caruso”, de Richard Thorpe, la història del tenor italià Enrico Caruso. Em va fer entusiasmar amb la vessant de l’òpera
Un viatge
On m’he trobat més bé és a París
Un músic
Frédéric Chopin
Un somni
Poder continuar força anys gaudint de la música
14 de novembre de 2008
Pianista i cofundador de l’escola de música de Mataró
Laura Arias
Foto: Xènia Sola
Generacions de famílies han passat pels seus dits, com les tecles d’un piano de cua, precisament l’instrument, de color negre, que ocupa part del menjador de la seva llar. Com acariciant-lo, emana dels seus dits la melodia suau i romàntica del Nocturne de Chopin. Després colpeja les tecles enèrgicament, amb força, però no amb fúria, mentre el gran piano negre emet el so de la Fantasie de Mozart.
Josep Canals va començar a estudiar música als sis anys a l’escola d’Arts i Oficis i toca el piano des dels set. Feia classes amb un professor que li exigia molt. “Mai no estava content, no li agradava res i jo sortia molts dies plorant. Un dia va dir que volia parlar amb els pares i em pensava que era per renyar-me”, rememora el pianista mataroní. Res més lluny de la realitat. El professor va fer saber als familiars de Canals que el talent prometedor del jove estudiant de música mereixia una escola superior: el Conservatori del Liceu. Els seus progenitors eren treballadors del ram tèxtil, però Canals pare era trompetista. L’ambient musical regnava a la seva llar, van entendre les possibilitats del seu fill únic i van fer cas al professor de piano.
No obstant, el pianista no podia viure del seu art amb la responsabilitat de la família. Va treballar primer d’escrivent, fins arribar a comptable, a Manufactures Goliat. Al seu tancament, amb 45 anys, va poder dedicar-se exclusivament a la música a través de la pedagogia.
Durant tots els anys de la seva vida, la música ha sigut un eix principal, com ha quedat palès en la seva llarga carrera. Entre altres coses, va fundar, juntament amb Pere González, l’Escola de Música de Mataró, filial del Liceu, va dirigir la música d’Els Pastorets, de l’Ofici de Les Santes i del grup de copla on tocava. I només deu dits per a tants anys.
“No he abandonat el piano”
“Si el meu pare no hagués estat músic no sé si ho seria jo”
Quan era petit, a casa del pianista l’ambient era molt musical: “Escoltàvem molt la ràdio, concerts i sarsueles i es parlava bastant de música”, diu Canals. Allò no era res estrany tenint en compte que el seu pare tocava la trompeta i el pianista reconeix la gran influència que va tenir en ell. “Si el meu pare no hagués estat músic no sé si ho seria jo”. D’alguna manera, va ser allò el què va convertir Josep Canals en músic, segons apunta ell mateix. Des de sempre, ha tingut els ulls als pentagrama i els dits sobre tecles. “Podríem dir que el piano és el meu germà petit perquè des de la meva infantesa no l’he abandonat”, afirma Canals. Assegura, també, que sense la música seria “molt pobre”, ja que li ha donat molta “riquesa espiritual”, explica el pianista.
Apunts
Defineix-te
Sóc humil, tímid i un gran amant de la música
Un llibre
“L’ombra del vent”, de Carlos Ruiz Rafón
Una pel·lícula
“El gran Caruso”, de Richard Thorpe, la història del tenor italià Enrico Caruso. Em va fer entusiasmar amb la vessant de l’òpera
Un viatge
On m’he trobat més bé és a París
Un músic
Frédéric Chopin
Un somni
Poder continuar força anys gaudint de la música