Concha Velasco, a l’obra.
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
Apareix una despentinada Concha Velasco amb caminar vacil·lant d’àvia. Respira amb dificultat després de pujar set pisos carregant les bosses de la compra. Acaba d’obrir la porta de les golfes del suburbi de París on viu amb els nois desencarrilats que acull. La transformació de l’actriu en Madame Rosa impacta des del primer moment. Si la seva pretensió i la del director, Josep Maria Pou, era posar-nos en situació des del principi, no hi ha dubte que ho aconsegueixen. I el pols dramàtic sobre l’escenari del Goya ja no s’atura.
La vida por delante, del premi Goncourt Romain Gary, és d’aquestes obres que fan créixer un intèrpret. I Velasco, acreditada en altres batalles escèniques, aprofita l’oportunitat i s’enfronta sense complexos al repte de donar vida a una dona en el tram final de la seva trajectòria.
EXPROSTITUTA JUEVA
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
Apareix una despentinada Concha Velasco amb caminar vacil·lant d’àvia. Respira amb dificultat després de pujar set pisos carregant les bosses de la compra. Acaba d’obrir la porta de les golfes del suburbi de París on viu amb els nois desencarrilats que acull. La transformació de l’actriu en Madame Rosa impacta des del primer moment. Si la seva pretensió i la del director, Josep Maria Pou, era posar-nos en situació des del principi, no hi ha dubte que ho aconsegueixen. I el pols dramàtic sobre l’escenari del Goya ja no s’atura.
La vida por delante, del premi Goncourt Romain Gary, és d’aquestes obres que fan créixer un intèrpret. I Velasco, acreditada en altres batalles escèniques, aprofita l’oportunitat i s’enfronta sense complexos al repte de donar vida a una dona en el tram final de la seva trajectòria.
EXPROSTITUTA JUEVA
L’actriu absorbeix fins a l’última gota de l’essència del commovedor personatge. Ha treballat a fons el perfil d’aquesta exprostituta jueva i supervivent d’Auschwitz i ha sabut esprémer el sentit de les sentències que surten de la seva boca. Tret d’algun petit i innecessari histrionisme, el seu treball és d’aquells que arriben al cor perquè aconsegueix que la veritat de la vida pugi a l’escenari.
Rubèn de Eguía, que encarna Momo, és l’altre gran triomfador de la funció. La mirada sobre els marginats d’aquest adolescent àrab, que exerceix de narrador de la història i viu aferrat a l’afecte de Madame Rosa, a qui cuida en els seus moments més crítics, és tan tendra com esglaiadora, sobretot quan s’obsessiona per conèixer els seus orígens.
El que aconsegueix amb la seva feina magnífica el jove actor, en què assimila amb una naturalitat sorprenent el llenguatge i les expressions dels immigrants, és traslladar-nos al món real.
Carles Canut, impecable com el veí doctor Katz, i José Luis Fernández, en la seva breu aparició com a violent i desequilibrat pare del nen, són el contrapunt d’una acció que gira al voltant dels dos personatges principals.
Josep Maria Pou ha sabut extreure la sensibilitat d’aquesta obra sobre el món dels marginats, esquitxada amb tocs de fina ironia i plena d’ingenuïtat i bons sentiments. El racisme, la soledat i l’eutanàsia s’hi dibuixen amb un traç ferm.
Però també la tolerància, expressada amb la pràctica, sense problemes, de cultes enfrontats i amb enginyosos jocs dialèctics sobre les relacions entre jueus i àrabs.
Rubèn de Eguía, que encarna Momo, és l’altre gran triomfador de la funció. La mirada sobre els marginats d’aquest adolescent àrab, que exerceix de narrador de la història i viu aferrat a l’afecte de Madame Rosa, a qui cuida en els seus moments més crítics, és tan tendra com esglaiadora, sobretot quan s’obsessiona per conèixer els seus orígens.
El que aconsegueix amb la seva feina magnífica el jove actor, en què assimila amb una naturalitat sorprenent el llenguatge i les expressions dels immigrants, és traslladar-nos al món real.
Carles Canut, impecable com el veí doctor Katz, i José Luis Fernández, en la seva breu aparició com a violent i desequilibrat pare del nen, són el contrapunt d’una acció que gira al voltant dels dos personatges principals.
Josep Maria Pou ha sabut extreure la sensibilitat d’aquesta obra sobre el món dels marginats, esquitxada amb tocs de fina ironia i plena d’ingenuïtat i bons sentiments. El racisme, la soledat i l’eutanàsia s’hi dibuixen amb un traç ferm.
Però també la tolerància, expressada amb la pràctica, sense problemes, de cultes enfrontats i amb enginyosos jocs dialèctics sobre les relacions entre jueus i àrabs.