www.elperiodico.cat
5 abril de 2009
Víctor Borràs i Gasch.
SONIA GARCÍA GARCÍA
BARCELONA
OBRA DE TITELLES 'AVI RAMON'. Teatre L'Aurora. Plaça de Cal Font. Igualada. 16.30 i 18.00 hores. 6 euros.
Víctor Borràs i Gasch és un jove dramaturg (Igualada, 1977), director de la companyia Teatrenu (teatre nu o essencial), que els últims anys ha creat set espectacles per a nens. Avui presenta Avi Ramon, una de les obres que clausuren la Mostra-Fira de Teatre Infantil i Juvenil, d'Igualada. Amb dos titelles i una escenografia austera, aborda un assumpte que resulta de molta actualitat: l'alzheimer.
--¿Com aconsegueix explicar aquesta malaltia a l'escenari?
--És un espectacle sobre l'amor als avis, sobre la voluntat de mantenir viva la memòria. Es tracta de la relació entre una nena, que comença a viure i un home que es fa gran. Ell no pot recordar el seu nom i la seva néta el vol ajudar a recordar, a través del llenguatge i de l'escriptura.
--¿Per què l'alzheimer?
-- Ens semblava un tema interessant, jo l'he viscut de prop i és una manera d'explicar-los als nens la realitat. La malaltia i la mort són assumptes que preocupen els nens.
--¿El teatre permet aprofundir en assumptes tan greus?
--Sí, el teatre permet explicar el que es vol explicar. És una manifestació artística que no pretén dir als nens com han de pensar, sinó que s'emocionin, com amb la literatura o l'art en general.
--Fins i tot el teatre de titelles...
--Segueix tenint vigència. El públic veu el teatre de titelles com un llenguatge artístic més i si el domines, és útil per a la dramatització.
--¿Quina és la importància d'aquest espectacle?
--La societat pragmàtica en què vivim només utilitza els avis quan els necessita. Per això vaig voler potenciar, reconèixer l'afecte per sobre de la utilitat. Rendir-los un homenatge perquè estan molt oblidats i ensenyar a assumir que quan ells ja no serveixen per cuidar, se'ls ha de cuidar.
--¿Els nens entenen que el final de la vida, d'alguna manera, s'assembla al principi de la vida?
--Les nenes i nens s'emocionen amb l'art, assumeixen el contingut amb tranquil.litat. En canvi als adults els commociona. Creiem que ho sabem tot sobre els més petits, però això passa perquè ens falla la memòria. Afortunadament, nosaltres superem aquesta amnèsia amb cada espectacle.
--¿Es pot viure del teatre?
--Nosaltres vivim del teatre, no ens dediquem a res més.
--¿La crisi no els afecta?
--Estem acostumats a viure amb poc i la gent necessita sortir a divertir-se. No es pot estar tot el dia en la quotidianitat. Cap poble es pot quedar sense teatre, sense art.
5 abril de 2009
Víctor Borràs i Gasch.
SONIA GARCÍA GARCÍA
BARCELONA
OBRA DE TITELLES 'AVI RAMON'. Teatre L'Aurora. Plaça de Cal Font. Igualada. 16.30 i 18.00 hores. 6 euros.
Víctor Borràs i Gasch és un jove dramaturg (Igualada, 1977), director de la companyia Teatrenu (teatre nu o essencial), que els últims anys ha creat set espectacles per a nens. Avui presenta Avi Ramon, una de les obres que clausuren la Mostra-Fira de Teatre Infantil i Juvenil, d'Igualada. Amb dos titelles i una escenografia austera, aborda un assumpte que resulta de molta actualitat: l'alzheimer.
--¿Com aconsegueix explicar aquesta malaltia a l'escenari?
--És un espectacle sobre l'amor als avis, sobre la voluntat de mantenir viva la memòria. Es tracta de la relació entre una nena, que comença a viure i un home que es fa gran. Ell no pot recordar el seu nom i la seva néta el vol ajudar a recordar, a través del llenguatge i de l'escriptura.
--¿Per què l'alzheimer?
-- Ens semblava un tema interessant, jo l'he viscut de prop i és una manera d'explicar-los als nens la realitat. La malaltia i la mort són assumptes que preocupen els nens.
--¿El teatre permet aprofundir en assumptes tan greus?
--Sí, el teatre permet explicar el que es vol explicar. És una manifestació artística que no pretén dir als nens com han de pensar, sinó que s'emocionin, com amb la literatura o l'art en general.
--Fins i tot el teatre de titelles...
--Segueix tenint vigència. El públic veu el teatre de titelles com un llenguatge artístic més i si el domines, és útil per a la dramatització.
--¿Quina és la importància d'aquest espectacle?
--La societat pragmàtica en què vivim només utilitza els avis quan els necessita. Per això vaig voler potenciar, reconèixer l'afecte per sobre de la utilitat. Rendir-los un homenatge perquè estan molt oblidats i ensenyar a assumir que quan ells ja no serveixen per cuidar, se'ls ha de cuidar.
--¿Els nens entenen que el final de la vida, d'alguna manera, s'assembla al principi de la vida?
--Les nenes i nens s'emocionen amb l'art, assumeixen el contingut amb tranquil.litat. En canvi als adults els commociona. Creiem que ho sabem tot sobre els més petits, però això passa perquè ens falla la memòria. Afortunadament, nosaltres superem aquesta amnèsia amb cada espectacle.
--¿Es pot viure del teatre?
--Nosaltres vivim del teatre, no ens dediquem a res més.
--¿La crisi no els afecta?
--Estem acostumats a viure amb poc i la gent necessita sortir a divertir-se. No es pot estar tot el dia en la quotidianitat. Cap poble es pot quedar sense teatre, sense art.