7 abril de 2009
Xavier Cester
Sweeney Todd
De Sondheim. Dir.: Mario Gas.
Teatre Apolo, 3 d'abril.
Quan es va estrenar al Teatre Poliorama, Sweeney Todd va provocar poc menys que un sisme: un dels grans musicals de Broadway en un muntatge impressionant a tots els nivells, beneït, a més, per Stephen Sondheim en persona. 14 anys després, i en el teatre on va tenir una segona vida, l'Apolo, la impressió que vam tenir llavors es confirma: Sweeney Todd és una fita històrica que no ha estat superada ni igualada (ni pel mateix Mario Gas) en l'erràtic recorregut que el gènere musical ha tingut a casa nostra.
La prova del cotó fluix no enganya, i la del directe, encara menys: no es tracta d'un exercici de nostàlgia enganyosa per un passat idíl·lic, sinó d'un muntatge que manté totes les seves virtuts, viu, enèrgic, divertit i macabre alhora. Si un cas, la nova edició provinent del Teatro Español de Madrid està un xic més escorada cap al grand guignol sense que el conjunt se'n ressenti en excés, i els temps adoptats pel director musical, Manuel Gas, tendeixen més a la lentitud (però l'orquestra és formidable). Joan Crosas és un barber satànic de Fleet Street rabiós, intimidant, i, per tant, més tràgic en la seva caiguda cap a l'autodestrucció. Puntuals oscil·lacions en l'afinació no afecten gens una creació a la qual Crosas es llança en cos i ànima. Al seu costat, Vicky Peña no és la senyora Lovett dels nostres records, sinó la dels nostres somnis: sarcàstica, hilarant, incisiva, pletòrica i, per què no, entranyable quan pensa en la seva caseta vora el mar. Un equip solvent amb veterans de l'edició prínceps (com Teresa Vallicrosa i Xavier Ribera-Vall) i noves incorporacions fa costat a aquesta parella inoblidable de carnissers. Les llargues ovacions de l'estrena eren merescudes: el temps, que ho posa tot a lloc, no ha esmussat gens ni mica la navalla de Sweeney Todd.
Xavier Cester
Sweeney Todd
De Sondheim. Dir.: Mario Gas.
Teatre Apolo, 3 d'abril.
Quan es va estrenar al Teatre Poliorama, Sweeney Todd va provocar poc menys que un sisme: un dels grans musicals de Broadway en un muntatge impressionant a tots els nivells, beneït, a més, per Stephen Sondheim en persona. 14 anys després, i en el teatre on va tenir una segona vida, l'Apolo, la impressió que vam tenir llavors es confirma: Sweeney Todd és una fita històrica que no ha estat superada ni igualada (ni pel mateix Mario Gas) en l'erràtic recorregut que el gènere musical ha tingut a casa nostra.
La prova del cotó fluix no enganya, i la del directe, encara menys: no es tracta d'un exercici de nostàlgia enganyosa per un passat idíl·lic, sinó d'un muntatge que manté totes les seves virtuts, viu, enèrgic, divertit i macabre alhora. Si un cas, la nova edició provinent del Teatro Español de Madrid està un xic més escorada cap al grand guignol sense que el conjunt se'n ressenti en excés, i els temps adoptats pel director musical, Manuel Gas, tendeixen més a la lentitud (però l'orquestra és formidable). Joan Crosas és un barber satànic de Fleet Street rabiós, intimidant, i, per tant, més tràgic en la seva caiguda cap a l'autodestrucció. Puntuals oscil·lacions en l'afinació no afecten gens una creació a la qual Crosas es llança en cos i ànima. Al seu costat, Vicky Peña no és la senyora Lovett dels nostres records, sinó la dels nostres somnis: sarcàstica, hilarant, incisiva, pletòrica i, per què no, entranyable quan pensa en la seva caseta vora el mar. Un equip solvent amb veterans de l'edició prínceps (com Teresa Vallicrosa i Xavier Ribera-Vall) i noves incorporacions fa costat a aquesta parella inoblidable de carnissers. Les llargues ovacions de l'estrena eren merescudes: el temps, que ho posa tot a lloc, no ha esmussat gens ni mica la navalla de Sweeney Todd.