www.elperiodico.cat
13 abril de 2009
• L’autor, director i actor de ‘4 bailes’ invita a fer una passejada pel seu tendre món groc a La Villarroel
Albert Espinosa i Rebeca Comerma, a l’obra de La Villarroel.
Foto: ilit wissi
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA
Sona l’Había una vez un barquito chiquitito a La Villarroel i Albert Espinosa ens embarca en un viatge pel seu món groc. Un món poblat d’éssers especials, com ell mateix es defineix i com els que representen Los Pelones, la seva companyia d’aventures teatrals (Idaho, Utah...), alguns dels quals el van acompanyar en el seu debut amb la claqueta (No me pidas que te bese porque te besaré). Rebeca Comerma repeteix el seu paper al film: és Patricia, una especial amb certa disminució psíquica que durant quatre nits queda a l’atenció d’un escriptor de contes i cangur ocasional, Carlos (Espinosa), mentre el seu germà, Javier (Andreu Rifé), se’n va a classes de ball.
La travessia de 4 bailes ens porta de l’humor dels tallants diàlegs entre Carlos i Javier a l’ingenu romanticisme entre el cangur i Patricia. Aquella tendresa que destil·len tots els especials d’Espinosa (i el mateix autor, director i actor) i que en alguns passatges fa que el vaixell s’escori massa... fins que reprèn el rumb amb un altre cop d’humor.
La història és dolça i sensible, malgrat l’apunt d’un negre passat (els pares de Patricia van morir en un incendi) i és que al guionista de 4ª planta –que de passats difícils en sap molt– no li agrada fer naufragar els seus personatges. Deixa clar, una vegada més, que el món seria molt més bonic i feliç si tots el contempléssim amb la seva mirada, sempre còmplice i restitutiva amb els més febles, els seus herois preferits, i sempre fidel a la seva màxima: «L’humor és fantàstic per superar les pèrdues».
Explica Espinosa que li agrada molt ballar. I que cada cop que anava a visitar una amiga a un altre país li portava com a regal un ball i l’hi llegia. N’hi va portar quatre: un tango, un bolero, un rock i un vals. Així va néixer aquesta obra, estrenada el 2001 a la sala Malic i que, després de triomfar en països com Alemanya i Suïssa, l’autor ha volgut recuperar. En l’obra, ell es reserva uns passos de vals. Res a veure amb la ballaruga exdona de Paul McCarney (que fins i tot es va apuntar al Mira quién baila anglès), però un bon exemple dels desitjos complerts, que és del que va aquest conte.
Al final, Espinosa regala al públic vuit minuts de preguntes. I la sala assisteix encantada al seu ball més àgil i fresc. Un exemple: «Us agraeixo molt l’assistència, sobretot als que heu vingut amb grip (els estossecs durant la funció van ser d’estrèpit); això és que realment teníeu moltes ganes de veure l’obra». H
13 abril de 2009
• L’autor, director i actor de ‘4 bailes’ invita a fer una passejada pel seu tendre món groc a La Villarroel
Albert Espinosa i Rebeca Comerma, a l’obra de La Villarroel.
Foto: ilit wissi
IMMA FERNÁNDEZ
BARCELONA
Sona l’Había una vez un barquito chiquitito a La Villarroel i Albert Espinosa ens embarca en un viatge pel seu món groc. Un món poblat d’éssers especials, com ell mateix es defineix i com els que representen Los Pelones, la seva companyia d’aventures teatrals (Idaho, Utah...), alguns dels quals el van acompanyar en el seu debut amb la claqueta (No me pidas que te bese porque te besaré). Rebeca Comerma repeteix el seu paper al film: és Patricia, una especial amb certa disminució psíquica que durant quatre nits queda a l’atenció d’un escriptor de contes i cangur ocasional, Carlos (Espinosa), mentre el seu germà, Javier (Andreu Rifé), se’n va a classes de ball.
La travessia de 4 bailes ens porta de l’humor dels tallants diàlegs entre Carlos i Javier a l’ingenu romanticisme entre el cangur i Patricia. Aquella tendresa que destil·len tots els especials d’Espinosa (i el mateix autor, director i actor) i que en alguns passatges fa que el vaixell s’escori massa... fins que reprèn el rumb amb un altre cop d’humor.
La història és dolça i sensible, malgrat l’apunt d’un negre passat (els pares de Patricia van morir en un incendi) i és que al guionista de 4ª planta –que de passats difícils en sap molt– no li agrada fer naufragar els seus personatges. Deixa clar, una vegada més, que el món seria molt més bonic i feliç si tots el contempléssim amb la seva mirada, sempre còmplice i restitutiva amb els més febles, els seus herois preferits, i sempre fidel a la seva màxima: «L’humor és fantàstic per superar les pèrdues».
Explica Espinosa que li agrada molt ballar. I que cada cop que anava a visitar una amiga a un altre país li portava com a regal un ball i l’hi llegia. N’hi va portar quatre: un tango, un bolero, un rock i un vals. Així va néixer aquesta obra, estrenada el 2001 a la sala Malic i que, després de triomfar en països com Alemanya i Suïssa, l’autor ha volgut recuperar. En l’obra, ell es reserva uns passos de vals. Res a veure amb la ballaruga exdona de Paul McCarney (que fins i tot es va apuntar al Mira quién baila anglès), però un bon exemple dels desitjos complerts, que és del que va aquest conte.
Al final, Espinosa regala al públic vuit minuts de preguntes. I la sala assisteix encantada al seu ball més àgil i fresc. Un exemple: «Us agraeixo molt l’assistència, sobretot als que heu vingut amb grip (els estossecs durant la funció van ser d’estrèpit); això és que realment teníeu moltes ganes de veure l’obra». H