www.avui.cat
13 abril de 2009
Marvuglia (al davant) és l'il·lusionista de 'La grande magie'
COSIMO MIRO MOGLIOCCA
Aquests dies la Comédie-Française ofereix un suggestiu programa doble que es presenta en alternança i amb idèntics protagonistes. Es tracta de dues estranyes comèdies protagonitzades per un mag que amb les seves arts entabana personatges i públic en un endimoniat joc metateatral. A L'illusion comique (1639) de Corneille, Alcandre, un màgic de debò, ens submergeix en un complex encast de teatre dintre del teatre, molt semblant al que, contemporàniament, feia Francesc Fontanella a Lo desengany (quan es decidirà el TNC a muntar-lo?). A La grande magie (1948) d'Eduardo De Filippo, Marvuglia és un il·lusionista de fireta que per sobreviure és capaç d'empescar-se qualsevol ardit i dur-lo fins a les últimes conseqüències. Ambdues peces han estat tradicionalment infravalorades, ja sia pel mateix autor (Corneille), ja sia per historiadors com Pandolfi quan afirma que De Filippo, a La grande magia, "es perd en una filosofia confusa, en una freda exposició conceptual". Apariar-les, doncs, és un encert de programació, tot i que els muntatges siguin molt diferents.
El director búlgar Galin Stoev renuncia a la dimensió fetillera de L'illusion comique com a peça de gran maquinària barroca, i ens la mostra en una escenografia laberíntica, negra i poc operativa, que refreda la màgia de la peça i la fa enormement distant de l'espectador. Contràriament, l'anglès Dan Jemmett converteix La grand magie en una veritable festa teatral, bigarrada i lluminosa, on els mateixos actors prenen una volada deseixida i propera. Estem davant del De Filippo més pirandellià, que penetra fins al fons de les seves criatures i els n'extreu les pulsions més recòndites. Utilitza el mecanisme de l'espectacle per emmirallar els personatges (i amb ells el públic) sobre els aspectes més foscos de la seva personalitat, de la seva existència, de la seva actitud envers el món i els seus congèneres. Curiosament la resolució escènica recorda la que va utilitzar Belbel per a Dissabte, diumenge, dilluns: dintre l'escenografia es retalla del conjunt una part central emmarcada per unes arcades de teatre ornades de llumets que figuren l'espai del jardí d'un hotel, on el decadent il·lusionista presenta els seus trucs; o per un arc d'embocadura amb grans cortinatges que deixen entreveure enormes motllures com un fragment de porta gegant per designar l'espai de palau atrotinat on malviu Calogero enxampat en el miratge. A més, tots els actors són en escena: els que no actuen estan asseguts com a espectadors; s'alcen quan els toca representar el seu rol i, en acabat, es tornen a asseure.
Hervé Pierre incorpora amb autoritat el mestre de cerimònies del circ de la vida que es presenta a escena, i fa desaparèixer l'esposa de Calogero en un sarcòfag egipci semblant al d'Imhotep, que s'exhibeix a la modesta exposició Les portes du ciel (Louvre). Ella aprofita el truc per fugar-se amb l'amant, i el mag ha d'empescar-se una sortida: ofereix al marit banyut una capsa on diu que, si confia en la fidelitat de la cònjuge, la trobarà dintre. Denis Podalydès, amb un aire repentinat, aspre i maniàtic, encarna l'espòs burlat que s'aferra a la il·lusió de la capseta durant quatre anys i que quan reapareix l'esposa no la vol reconèixer, atrapat en l'anamorfosi que ha construït amb la seva incapacitat d'afrontar la realitat. Una il·lusòria deformació perceptiva que retrobem a la impactant mostra Une image peut en cacher une autre (Grand Palais), i que el director acreix en inventar-se un entreacte on presenta la parella d'amants situats en una llotja del públic primer brindant alegrement, després discutint asprament per preludiar el retorn.
Tot i la visió desencisada i tràgica que afecta el cornut (però també el pobre diable del prestidigitador), el to de farsa triat pel director en la paleta interpretativa converteix l'amarga comèdia en una autèntica festa d'intel·ligència teatral.
13 abril de 2009
Marvuglia (al davant) és l'il·lusionista de 'La grande magie'
COSIMO MIRO MOGLIOCCA
Aquests dies la Comédie-Française ofereix un suggestiu programa doble que es presenta en alternança i amb idèntics protagonistes. Es tracta de dues estranyes comèdies protagonitzades per un mag que amb les seves arts entabana personatges i públic en un endimoniat joc metateatral. A L'illusion comique (1639) de Corneille, Alcandre, un màgic de debò, ens submergeix en un complex encast de teatre dintre del teatre, molt semblant al que, contemporàniament, feia Francesc Fontanella a Lo desengany (quan es decidirà el TNC a muntar-lo?). A La grande magie (1948) d'Eduardo De Filippo, Marvuglia és un il·lusionista de fireta que per sobreviure és capaç d'empescar-se qualsevol ardit i dur-lo fins a les últimes conseqüències. Ambdues peces han estat tradicionalment infravalorades, ja sia pel mateix autor (Corneille), ja sia per historiadors com Pandolfi quan afirma que De Filippo, a La grande magia, "es perd en una filosofia confusa, en una freda exposició conceptual". Apariar-les, doncs, és un encert de programació, tot i que els muntatges siguin molt diferents.
El director búlgar Galin Stoev renuncia a la dimensió fetillera de L'illusion comique com a peça de gran maquinària barroca, i ens la mostra en una escenografia laberíntica, negra i poc operativa, que refreda la màgia de la peça i la fa enormement distant de l'espectador. Contràriament, l'anglès Dan Jemmett converteix La grand magie en una veritable festa teatral, bigarrada i lluminosa, on els mateixos actors prenen una volada deseixida i propera. Estem davant del De Filippo més pirandellià, que penetra fins al fons de les seves criatures i els n'extreu les pulsions més recòndites. Utilitza el mecanisme de l'espectacle per emmirallar els personatges (i amb ells el públic) sobre els aspectes més foscos de la seva personalitat, de la seva existència, de la seva actitud envers el món i els seus congèneres. Curiosament la resolució escènica recorda la que va utilitzar Belbel per a Dissabte, diumenge, dilluns: dintre l'escenografia es retalla del conjunt una part central emmarcada per unes arcades de teatre ornades de llumets que figuren l'espai del jardí d'un hotel, on el decadent il·lusionista presenta els seus trucs; o per un arc d'embocadura amb grans cortinatges que deixen entreveure enormes motllures com un fragment de porta gegant per designar l'espai de palau atrotinat on malviu Calogero enxampat en el miratge. A més, tots els actors són en escena: els que no actuen estan asseguts com a espectadors; s'alcen quan els toca representar el seu rol i, en acabat, es tornen a asseure.
Hervé Pierre incorpora amb autoritat el mestre de cerimònies del circ de la vida que es presenta a escena, i fa desaparèixer l'esposa de Calogero en un sarcòfag egipci semblant al d'Imhotep, que s'exhibeix a la modesta exposició Les portes du ciel (Louvre). Ella aprofita el truc per fugar-se amb l'amant, i el mag ha d'empescar-se una sortida: ofereix al marit banyut una capsa on diu que, si confia en la fidelitat de la cònjuge, la trobarà dintre. Denis Podalydès, amb un aire repentinat, aspre i maniàtic, encarna l'espòs burlat que s'aferra a la il·lusió de la capseta durant quatre anys i que quan reapareix l'esposa no la vol reconèixer, atrapat en l'anamorfosi que ha construït amb la seva incapacitat d'afrontar la realitat. Una il·lusòria deformació perceptiva que retrobem a la impactant mostra Une image peut en cacher une autre (Grand Palais), i que el director acreix en inventar-se un entreacte on presenta la parella d'amants situats en una llotja del públic primer brindant alegrement, després discutint asprament per preludiar el retorn.
Tot i la visió desencisada i tràgica que afecta el cornut (però també el pobre diable del prestidigitador), el to de farsa triat pel director en la paleta interpretativa converteix l'amarga comèdia en una autèntica festa d'intel·ligència teatral.