http://castellsamunt.blogspot.com
5 de març de 2009
Aquest article surt amb un retard excessiu. Gairebé em fa vergonya.
Però de cap manera no volia que es quedés sense publicar.
Heus-lo ací:
El meu particular cicle teatral nadalenc (iniciat amb els Pastorets del Karamel Teatre, el 13 de desembre, tal com recordaran els fidels seguidors d’aquest bloc) es va completar amb l’assistència a un parell de representacions de Pastorets més:
El dia 4 de gener vaig anar al Centre Cultural de la Caixa de Terrassa a veure L’adveniment de l’infant Jesus de’n Josep M. Folch i Torres, o sia el Lluquet-i-Rovelló, en la versió de l’Elenc Artístic del Social. Val a dir que aquesta entitat -que abans es deia Centre Social Catòlic i ara Centre Cultural El Social (ves per on, coses de la política i de l’evolució del prestigi social de les creences!)- representa aquests Pastorets des de l’any 1928 -vuitanta anys, aviat és dit!-. Això els dóna una veterania envejable en tots els aspectes del muntatge teatral. Han donat la volta al text una vegada i una altra, se l’han mirat del dret i del revés, i podem dir que no té cap mena de secret per a ells. La comparació –inevitable- amb els Pastorets del grup Karamel Teatre, que representen el matei text de’n Folch i Torres, és odiosa i injusta: ni els mitjans ni les pretensions són els mateixos. En aquests Pastorets del Social s’hi veuen maneres de fer properes a la professionalització:
La posada en escena és excel·lent. Enguany han estrenat una escenografia que els permet recursos d’impacte, com ara que l’entrada de l’infern és situada a la base d’un monticle, en un costat de l’escenari. Un monticle que dóna molt de joc als actors.
Les dimensions escèniques són prou grans, i això permet que hi hagi molts actors en escena (gairebé seixanta) -sense, però, que s’hi vegi cap mena d’arraïmament- fet que dóna espectacularitat al muntatge.
La parella protagonista, Lluquet (Quique Quera) i Rovelló (Oriol Carreras) és -senzillament- genial. Broden les seves interpretacions, les fan amb molta naturalitat i les amaneixen amb gags que semblen improvisats però que es veuen treballats. Les referències a l’actualitat –potser excessivament televisives- hi són presents, seguint una antiga tradició de la que en tenim testimonis paternals (perdoneu l’expressió, però aquest cronista ha mamat relats dels Pastorets-del-Social a casa des de ben petit). Un brillant exemple d’això el trobem quan la parella de rabadans és a l’infern: en Rovelló té un seguit d’esternuts als quals en Lluquet respon amb uns educats Jesús!, que fan estralls entre les criatures infernals. Al tercer Jesús!, tots els dimonis cauen per tercera vegada a terra, i llavors el Lluquet, aprofitant que es fa el silenci a l’escena, deixa anar un Y no hase falta desir nada más! que provoca un esclat de riallades en el públic.
També em va semblar destacable que les fúries de l’infern, enlloc de cantar aquella cançoneta –xarona i antiquada- que fa “Som les fúries de l’infern,/ Som els monstres infernals/ I al caliu del foc etern/ Forgem pecats capitals/(...)”, que més que por fa venir ganes de riure, aquí, les fúries fan una dansa entre moderna i contemporània, amb acompanyament de música de discoteca. Es crea una atmosfera inquietant de debò, llòbrega i corprenedora.
L’11 de gener vaig anar a l’Ametlla de Merola, a veure-hi una representació de La Flor de Nadal, uns pastorets dels quals n’havia sentit a parlar, però que jo no en tenia cap referència concreta.
L’Ametlla de Merola és una antiga colònia industrial que depèn administrativament del municipi de Puig-Reig, poblada per uns quatre-cents habitants.
La Flor de Nadal és el fruit de l’evolució de totes les obres de pastorets que s’havien anat representant a l’Ametlla des de l’any 1878. Des de 1954, el Pastorets de l’Ametlla de Merola representen aquest text de Francesc d’Assís Picas, que n’és l’autor de la lletra i Josep Conangla, que n’és el de la música.L’obra està organitzada en tres actes amb un total de vint quadres, i giravolta entre tres històries paral·leles que conflueixen en el final.
Aquests Pastorets estan organitzats per l’Associació Cultural Esplai, entitat que agrupa tots els veïns de l’Ametlla de Merola que participen en les representacions, i que durant l’any representa un parell d’obres de teatre més. Si tenim en compte que en l’organització, preparació i execució dels pastorets hi participen unes cent seixanta persones (gairebé la meitat d’habitants del poble!), ens podem fer la idea de l’arrelament que tenen en el poblet.
Tant gran és el seu prestigi i popularitat, que l’any 2007 van ser guardonats amb la Creu de Sant Jordi.
A mi em van semblar molt barrocs, en el sentit que els decorats, els vestits i la posta en escena són força recarregats, plens de detalls que li donen una gran riquesa visual. Hi ha més de cinquanta decorats de paper i molts recursos tècnics en l’escenografia, com màquines de generar fum, molts focus i un projector d’efectes especials.
Aquests Pastorets de L’Ametlla de Merola i el seu arrelament tan profund -un arrelament que els dóna una popularitat i un prestigi que traspassa les fronteres del poblet i de la comarca- és el que em fa rumiar: a Terrassa tenim molt arrelats els Pastorets del Social, els de Folch i Torres, i gaudim de les entranyables representacions del grup Karamel Teatre, però potser ens aniria bé, als terrassencs, tenir uns Pastorets autòctons, uns que fossin, senzillament Els Pastorets de Terrassa.
En aquest sentit, jo tinc un parell de records que poden servir per atiar el foc de la memòria i donar idees per tal de trobar aquests Pastorets identitaris:
· Fa uns anys –no sé quants, però bastants- a la Sala Crespi del Casal de Sant Pere, feien Ganàpia i Cigronet, uns Pastorets que respondrien força bé a aquest requisit, doncs tinc entès que es representaven només a Terrassa i que l’autor mateix era terrassenc, encara que no n’estic del tot segur.
· I també en aquells temps –o sigui fa uns quants anys, bastants-, a la Sala Parroquial del Col.legi Mare de Déu del Carme (perque ens entenguem, el Karmel), s’hi representaven (no sé en quantes ocasions ni quants anys) uns Pastorets, dels quals només recordo que un dels protagonistes es deia Benjamí, però que no en recordo ni el nom de l’obra (devia ser una cosa com L’Estel de Nadal o L’Estel del Cel, El bressol de Nadal, o quelcom així) ni el de l’autor. Si algun lector d’aquestes línies en recorda alguna cosa més, li agraïré que m’ho faci saber.
5 de març de 2009
Aquest article surt amb un retard excessiu. Gairebé em fa vergonya.
Però de cap manera no volia que es quedés sense publicar.
Heus-lo ací:
El meu particular cicle teatral nadalenc (iniciat amb els Pastorets del Karamel Teatre, el 13 de desembre, tal com recordaran els fidels seguidors d’aquest bloc) es va completar amb l’assistència a un parell de representacions de Pastorets més:
El dia 4 de gener vaig anar al Centre Cultural de la Caixa de Terrassa a veure L’adveniment de l’infant Jesus de’n Josep M. Folch i Torres, o sia el Lluquet-i-Rovelló, en la versió de l’Elenc Artístic del Social. Val a dir que aquesta entitat -que abans es deia Centre Social Catòlic i ara Centre Cultural El Social (ves per on, coses de la política i de l’evolució del prestigi social de les creences!)- representa aquests Pastorets des de l’any 1928 -vuitanta anys, aviat és dit!-. Això els dóna una veterania envejable en tots els aspectes del muntatge teatral. Han donat la volta al text una vegada i una altra, se l’han mirat del dret i del revés, i podem dir que no té cap mena de secret per a ells. La comparació –inevitable- amb els Pastorets del grup Karamel Teatre, que representen el matei text de’n Folch i Torres, és odiosa i injusta: ni els mitjans ni les pretensions són els mateixos. En aquests Pastorets del Social s’hi veuen maneres de fer properes a la professionalització:
La posada en escena és excel·lent. Enguany han estrenat una escenografia que els permet recursos d’impacte, com ara que l’entrada de l’infern és situada a la base d’un monticle, en un costat de l’escenari. Un monticle que dóna molt de joc als actors.
Les dimensions escèniques són prou grans, i això permet que hi hagi molts actors en escena (gairebé seixanta) -sense, però, que s’hi vegi cap mena d’arraïmament- fet que dóna espectacularitat al muntatge.
La parella protagonista, Lluquet (Quique Quera) i Rovelló (Oriol Carreras) és -senzillament- genial. Broden les seves interpretacions, les fan amb molta naturalitat i les amaneixen amb gags que semblen improvisats però que es veuen treballats. Les referències a l’actualitat –potser excessivament televisives- hi són presents, seguint una antiga tradició de la que en tenim testimonis paternals (perdoneu l’expressió, però aquest cronista ha mamat relats dels Pastorets-del-Social a casa des de ben petit). Un brillant exemple d’això el trobem quan la parella de rabadans és a l’infern: en Rovelló té un seguit d’esternuts als quals en Lluquet respon amb uns educats Jesús!, que fan estralls entre les criatures infernals. Al tercer Jesús!, tots els dimonis cauen per tercera vegada a terra, i llavors el Lluquet, aprofitant que es fa el silenci a l’escena, deixa anar un Y no hase falta desir nada más! que provoca un esclat de riallades en el públic.
També em va semblar destacable que les fúries de l’infern, enlloc de cantar aquella cançoneta –xarona i antiquada- que fa “Som les fúries de l’infern,/ Som els monstres infernals/ I al caliu del foc etern/ Forgem pecats capitals/(...)”, que més que por fa venir ganes de riure, aquí, les fúries fan una dansa entre moderna i contemporània, amb acompanyament de música de discoteca. Es crea una atmosfera inquietant de debò, llòbrega i corprenedora.
L’11 de gener vaig anar a l’Ametlla de Merola, a veure-hi una representació de La Flor de Nadal, uns pastorets dels quals n’havia sentit a parlar, però que jo no en tenia cap referència concreta.
L’Ametlla de Merola és una antiga colònia industrial que depèn administrativament del municipi de Puig-Reig, poblada per uns quatre-cents habitants.
La Flor de Nadal és el fruit de l’evolució de totes les obres de pastorets que s’havien anat representant a l’Ametlla des de l’any 1878. Des de 1954, el Pastorets de l’Ametlla de Merola representen aquest text de Francesc d’Assís Picas, que n’és l’autor de la lletra i Josep Conangla, que n’és el de la música.L’obra està organitzada en tres actes amb un total de vint quadres, i giravolta entre tres històries paral·leles que conflueixen en el final.
Aquests Pastorets estan organitzats per l’Associació Cultural Esplai, entitat que agrupa tots els veïns de l’Ametlla de Merola que participen en les representacions, i que durant l’any representa un parell d’obres de teatre més. Si tenim en compte que en l’organització, preparació i execució dels pastorets hi participen unes cent seixanta persones (gairebé la meitat d’habitants del poble!), ens podem fer la idea de l’arrelament que tenen en el poblet.
Tant gran és el seu prestigi i popularitat, que l’any 2007 van ser guardonats amb la Creu de Sant Jordi.
A mi em van semblar molt barrocs, en el sentit que els decorats, els vestits i la posta en escena són força recarregats, plens de detalls que li donen una gran riquesa visual. Hi ha més de cinquanta decorats de paper i molts recursos tècnics en l’escenografia, com màquines de generar fum, molts focus i un projector d’efectes especials.
Aquests Pastorets de L’Ametlla de Merola i el seu arrelament tan profund -un arrelament que els dóna una popularitat i un prestigi que traspassa les fronteres del poblet i de la comarca- és el que em fa rumiar: a Terrassa tenim molt arrelats els Pastorets del Social, els de Folch i Torres, i gaudim de les entranyables representacions del grup Karamel Teatre, però potser ens aniria bé, als terrassencs, tenir uns Pastorets autòctons, uns que fossin, senzillament Els Pastorets de Terrassa.
En aquest sentit, jo tinc un parell de records que poden servir per atiar el foc de la memòria i donar idees per tal de trobar aquests Pastorets identitaris:
· Fa uns anys –no sé quants, però bastants- a la Sala Crespi del Casal de Sant Pere, feien Ganàpia i Cigronet, uns Pastorets que respondrien força bé a aquest requisit, doncs tinc entès que es representaven només a Terrassa i que l’autor mateix era terrassenc, encara que no n’estic del tot segur.
· I també en aquells temps –o sigui fa uns quants anys, bastants-, a la Sala Parroquial del Col.legi Mare de Déu del Carme (perque ens entenguem, el Karmel), s’hi representaven (no sé en quantes ocasions ni quants anys) uns Pastorets, dels quals només recordo que un dels protagonistes es deia Benjamí, però que no en recordo ni el nom de l’obra (devia ser una cosa com L’Estel de Nadal o L’Estel del Cel, El bressol de Nadal, o quelcom així) ni el de l’autor. Si algun lector d’aquestes línies en recorda alguna cosa més, li agraïré que m’ho faci saber.