www.totmataro.cat
7 abril de 2009
Iago Pericot refà el seu ‘Mozartnu’ fonent dues coreografies simultànies
Comas Soler
Convençut que el cos nu mostra la persona tal com és, sense mentides ni subterfugis, Iago Pericot va crear l’any 1986 un espectacle provocatiu en què un ballarí i una ballarina, completament despullats, dansaven al so de la ‘Missa de la Coronació’ de Mozart. La seva proposta innovadora, que va anomenar ‘Mozartnu’, volia ser una exaltació de la bellesa del cos humà i de les relacions que és capaç d’establir. Vint-i-dos anys després, ha tingut ocasió de tornar-la a portar a escena i ho ha fet amb un muntatge diferent, però recalcant la mateixa convicció d’origen: que l’autèntica bellesa no té limitacions ni d’edat, ni de sexe, ni d’època. El nou espectacle es va estrenar ara fa un any al Mercat de les Flors de Barcelona i divendres passat va recalar al Teatre Monumental.
Conversa amb motivacions
L’habitual tertúlia prèvia a la representació aquest cop va ser portada per en Pere Riera, president de l’Associació d’Espectadors del Teatre Lliure i un dels promotors dels Amics del Monumental. El caire familiar amb què Riera va introduir les facetes de pintor, professor, director, escenògraf i d’artista en general del masnoví Iago Pericot va propiciar que aquest anés desgranant amb to de franquesa còmplice les circumstàncies del procés de creació de ‘Mozartnu’. Així els assistents van poder saber que va ser l’atractiu que sent per la ‘Missa’ de Mozart i la influència dels cànons estètics de l’art clàssic hel·lènic els factors principals que el van portar el 1986 a jugar amb la nuesa del cos de Jordi Cortés i de Neus Ferrer per impactar al públic amb un exercici de sensualitat i d’alliberament de convencions socials restrictives. I que l’any passat, quan li van plantejar de tornar a muntar l’espectacle, va decidir fer-ho a partir d’una nova lectura que incorporés el traç del pas del temps i l’evolució de la percepció de la bellesa.
Redoblament
‘Mozartnu’ en la seva proposta actual segueix el mateix fil de simplicitat discursiva i un despullament idèntic, però redoblat, perquè presenta dues parelles de ballarins. D’una banda, Cortés i Ferrer, els mateixos intèrprets de 1986, i de l’altra, els joves Òscar Kapoya i Roser Lòpez. Amb aquest recurs Pericot ha volgut introduir la significació d’un cert antagonisme generacional. En dues tarimes separades i amb una il·luminació acurada que evoluciona amb cada passatge de la ‘Missa’, sengles coreografies simultànies evidencien realitats corporals, llenguatges i estils diferents. Elegància cadenciosa al costat de la parella madura i expressivitat energètica al cantó jove. La melodia de Mozart, amb petites distorsions, és l’únic nexe comú d’aquesta contraposició que en alguns moments és volgudament confusionària. Però, al capdavall dels quaranta minuts justos de llum, música i moviment que componen ‘Mozartnu’, el binomi nuesa-bellesa acaba imposant-se com a pont de comunicació efectiu que provoca en la mirada dels espectadors d’ara unes emocions tan vives com les de fa més de vint-i-dos anys. D’aquesta vivacitat en dóna fe l’interès que divendres va manifestar el públic que quasi omplia el Monumental.
La fitxa
Mozartnu 1986-2008,
Direcció artística i idea original: Iago Pericot.
Teatre Monumental, 3 d’abril de 2009.
7 abril de 2009
Iago Pericot refà el seu ‘Mozartnu’ fonent dues coreografies simultànies
Comas Soler
Convençut que el cos nu mostra la persona tal com és, sense mentides ni subterfugis, Iago Pericot va crear l’any 1986 un espectacle provocatiu en què un ballarí i una ballarina, completament despullats, dansaven al so de la ‘Missa de la Coronació’ de Mozart. La seva proposta innovadora, que va anomenar ‘Mozartnu’, volia ser una exaltació de la bellesa del cos humà i de les relacions que és capaç d’establir. Vint-i-dos anys després, ha tingut ocasió de tornar-la a portar a escena i ho ha fet amb un muntatge diferent, però recalcant la mateixa convicció d’origen: que l’autèntica bellesa no té limitacions ni d’edat, ni de sexe, ni d’època. El nou espectacle es va estrenar ara fa un any al Mercat de les Flors de Barcelona i divendres passat va recalar al Teatre Monumental.
Conversa amb motivacions
L’habitual tertúlia prèvia a la representació aquest cop va ser portada per en Pere Riera, president de l’Associació d’Espectadors del Teatre Lliure i un dels promotors dels Amics del Monumental. El caire familiar amb què Riera va introduir les facetes de pintor, professor, director, escenògraf i d’artista en general del masnoví Iago Pericot va propiciar que aquest anés desgranant amb to de franquesa còmplice les circumstàncies del procés de creació de ‘Mozartnu’. Així els assistents van poder saber que va ser l’atractiu que sent per la ‘Missa’ de Mozart i la influència dels cànons estètics de l’art clàssic hel·lènic els factors principals que el van portar el 1986 a jugar amb la nuesa del cos de Jordi Cortés i de Neus Ferrer per impactar al públic amb un exercici de sensualitat i d’alliberament de convencions socials restrictives. I que l’any passat, quan li van plantejar de tornar a muntar l’espectacle, va decidir fer-ho a partir d’una nova lectura que incorporés el traç del pas del temps i l’evolució de la percepció de la bellesa.
Redoblament
‘Mozartnu’ en la seva proposta actual segueix el mateix fil de simplicitat discursiva i un despullament idèntic, però redoblat, perquè presenta dues parelles de ballarins. D’una banda, Cortés i Ferrer, els mateixos intèrprets de 1986, i de l’altra, els joves Òscar Kapoya i Roser Lòpez. Amb aquest recurs Pericot ha volgut introduir la significació d’un cert antagonisme generacional. En dues tarimes separades i amb una il·luminació acurada que evoluciona amb cada passatge de la ‘Missa’, sengles coreografies simultànies evidencien realitats corporals, llenguatges i estils diferents. Elegància cadenciosa al costat de la parella madura i expressivitat energètica al cantó jove. La melodia de Mozart, amb petites distorsions, és l’únic nexe comú d’aquesta contraposició que en alguns moments és volgudament confusionària. Però, al capdavall dels quaranta minuts justos de llum, música i moviment que componen ‘Mozartnu’, el binomi nuesa-bellesa acaba imposant-se com a pont de comunicació efectiu que provoca en la mirada dels espectadors d’ara unes emocions tan vives com les de fa més de vint-i-dos anys. D’aquesta vivacitat en dóna fe l’interès que divendres va manifestar el públic que quasi omplia el Monumental.
La fitxa
Mozartnu 1986-2008,
Direcció artística i idea original: Iago Pericot.
Teatre Monumental, 3 d’abril de 2009.