La compra i el concurs públic del teatre
Tantarantana aixequen suspicàcies dins el sector
Es multipliquen les Fàbriques de Creació, però
amb quin rumb?
Fa deu anys que l’Ajuntament de Barcelona va
engegar el projecte de les Fàbriques de Creació. Amb un pressupost gens
menyspreable de 24 milions d’euros, l’operació implicava rehabilitar set
edificis històrics de la ciutat per destinar-los a laboratoris artístics
especialitzats per sectors. A partir del 2011 es van inaugurar les primeres
fàbriques, com la Fabra i Coats, La Central del Circ, La Seca o El Graner. Però
aquest paraigua ha anat sumant nous espais multidisciplinaris, i avui ja en són
onze: l’últim que s’hi afegia, la setmana passada, és el Teatre Tantarantana.
El fet que l’Ajuntament hagi adquirit
l’edifici d’una degana de les sales alternatives ha causat, com a mínim,
sorpresa en el sector. I no només per la discreció en la negociació,
justificada per evitar l’increment especulador del bloc, que ha acabat costant
1,3 milions. Hi ha veus que es pregunten si era necessària la compra, si no
s’estan engreixant massa els escenaris públics, si tot plegat respon a una
estratègia planificada. “Els recursos de cultura se’n van al totxo i no al
creador. Ningú paga l’artista”, lamenta Semolinika Tomic, directora de l’espai
independent Antic Teatre. “Estem salvant el projecte, no el local. No ens
posarem a construir nous teatres -defensa Xavier Marcé, assessor de l’ICUB en
matèria cultural-. Aquest és un projecte d’interès específic que ha contribuït
a fer emergir noves companyies i tenia el problema que la propietat el volia
vendre”. “Quin problema hi ha a salvar un teatre? -planteja Toni Casares,
director de la Sala Beckett, una de les Fàbriques de Creació-. Em sembla
perfecte. Ara bé, que l’edifici sigui públic no vol dir que el teatre sigui
públic. Entre la titularitat i la gestió hi ha una diferència”, remarca.
Cal un concurs públic?
De fet, la gestió serà privada. Però es dona
la paradoxa que es rescata un projecte artístic però alhora s’anuncia un
concurs públic per gestionar-lo. Per tant, la direcció actual haurà de superar
l’examen. “Com que l’edifici és públic, hi ha d’haver un pacte de governança
nou i, per legitimar-ho, es fa amb una concurrència pública”, justifica Marcé,
que reconeix que les bases descriuran “el que està fent el Tantarantana, perquè
és la raó per la qual se salva”. És el que espera Julio Álvarez, el director
del teatre: “Evidentment que ens hi presentarem i esperem guanyar. Estem
obligats a passar per aquest tràmit per qüestions administratives i polítiques
dels comuns. Era això o el tancament”, explica. Álvarez defensarà un projecte
artístic i social de base, lligat al barri del Raval, i per on l’any passat van
passar 80 companyies en 530 funcions. “Com que no hi ha res a amagar, passarem
pel concurs”, sentencia, tot i que entén que l’operació hagi aixecat
suspicàcies “per falta d’informació”.
És el que li passa a la gestora cultural
Margarida Troguet. “Estic a favor del sector públic en les arts escèniques i
que sigui qui lideri les infraestructures, però no entenc aquesta jugada.
M’agradaria saber, a més de l’Excel, el Word de l’operació. Quin serà el
projecte artístic? Per què es converteix en Fàbrica de Creació? Què
complementa? Per què no es tracta a tothom igual i aquí es fa un concurs que és
fer-se trampes al solitari? Crec que el malestar del sector ve de la
improvisació i de la sospita que s’utilitza la cultura com a parany per liderar
estratègies urbanístiques”.
Una redefinició estratègica
Les Fàbriques de Creació van néixer amb el
segell de l’heterogeneïtat, perquè moltes partien de projectes artístics
existents. I els nous equipaments que s’hi han sumat hi han afegit més
diversitat. El resultat és una gran disparitat en la governança -que pot
dependre d’associacions sectorials, d’entitats privades o directament de
l’ICUB-, en el pressupost i en les activitats, de manera que l’etiqueta de
Fàbrica de Creació ha quedat difusa. “No sabem què significa incorporar-se a
ser Fàbrica de Creació, perquè desconeixem en profunditat el full de ruta del
[tinent d’alcalde de Cultura] Jaume Collboni”, afirma Cristina Alonso,
coordinadora d’El Graner. Tant ella com Casares consideren que el nom no ha de
fer la cosa, i que l’heterogeneïtat els juga a favor. “El que han de fer les
polítiques públiques és promoure i facilitar que la societat civil s’organitzi,
però no dirigir ni intervenir. S’ha de poder diferenciar els projectes
institucionals dels projectes d’interès públic. Tots són necessaris, però
aquests últims no necessàriament han d’estar intervinguts políticament i han de
poder estar més lliures de responsabilitats”.
L’ICUB té previst fer els pròxims mesos una
revisió del projecte de Fàbriques de Creació per dissenyar una nova direcció
estratègica, després d’un creixement “per allau”. Xavier Marcé enumera els
eixos de treball amb diverses preguntes: “¿El que defineix les Fàbriques és la
feina que s’hi fa o el fet que siguin públiques? ¿Hi podria haver espais no
públics? ¿Pot tenir abast metropolità? ¿Cal fer un marc amb regles més comunes
i amb un model de finançament per a tothom? ¿Han de treballar en xarxa? ¿Les
Fàbriques han d’estar més connectades amb el sistema productiu per millorar el
teixit exhibidor? ¿Si tenen impacte en tot el sector, cal una gestió pactada
amb la Generalitat?” Una bateria de preguntes que ha de servir per avaluar
“fins a quin punt les Fàbriques renoven, canvien, milloren, l’escena cultural”,
diu Marcé, que afirma que són “unes infraestructures fantàstiques”. El 2017 el
pressupost per a activitats de les 10 fàbriques i altres centres de creació
municipals és de 2 milions d’euros.
Les potencialitats per explotar
Cristina Alonso nega que calgui centrar-se en
conceptes vinculats a la indústria com distribució, obra o producte, i en canvi
defensa que les Fàbriques han de tenir un paper de mediador: “Han de ser agents
als plans de barri, com a institució que fa d’enllaç entre educació, cultura,
comunitat i territori”. El Graner dedica el 30% de la seva activitat a
intervenció al barri de la Marina. “No hem sabut explicar i visibilitzar
aquesta tasca comunitària i educativa que es fa als espais culturals secundaris
i que té efectes més profunds en el ciutadà”, diu.
Xavier Basiana va ser artífex de la Nau Ivanow
i en va “perdre el control” quan la va traspassar a l’Ajuntament perquè es
convertís en Fàbrica de Creació. Avui diu que “no ho faria”. En aquell moment
va ser l’única sortida econòmica que va trobar. El que li cou és precisament
que “no dona el servei al barri de la Sagrera” que ell va pensar. Ara Basiana
ha tornat a recuperar un nou espai, la Nau Bòstik, que espera que en el futur
sigui un equipament de la ciutat, “però amb una gestió diferent del model
municipal”. “És un lloc molt necessari”, clama. “És que no hi ha massa espais,
n’hi ha pocs!”, defensa vehement Toni Casares. “A Berlín tenen més de 60 espais
de creació!”, apunta Xavier Marcé, i afegeix: “A Barcelona hi ha una enorme
demanda d’espais perquè hi ha una massa de talent potencial enorme”.
Publicat per
ARTS ESCÈNIQUES
LAURA SERRA
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada