dimecres, 8 de febrer de 2017

Es multipliquen les Fàbriques de Creació, però amb quin rumb?



La compra i el concurs públic del teatre Tantarantana aixequen suspicàcies dins el sector

Es multipliquen les Fàbriques de Creació, però amb quin rumb?

Fa deu anys que l’Ajuntament de Barcelona va engegar el projecte de les Fàbriques de Creació. Amb un pressupost gens menyspreable de 24 milions d’euros, l’operació implicava rehabilitar set edificis històrics de la ciutat per destinar-los a laboratoris artístics especialitzats per sectors. A partir del 2011 es van inaugurar les primeres fàbriques, com la Fabra i Coats, La Central del Circ, La Seca o El Graner. Però aquest paraigua ha anat sumant nous espais multidisciplinaris, i avui ja en són onze: l’últim que s’hi afegia, la setmana passada, és el Teatre Tantarantana.

El fet que l’Ajuntament hagi adquirit l’edifici d’una degana de les sales alternatives ha causat, com a mínim, sorpresa en el sector. I no només per la discreció en la negociació, justificada per evitar l’increment especulador del bloc, que ha acabat costant 1,3 milions. Hi ha veus que es pregunten si era necessària la compra, si no s’estan engreixant massa els escenaris públics, si tot plegat respon a una estratègia planificada. “Els recursos de cultura se’n van al totxo i no al creador. Ningú paga l’artista”, lamenta Semolinika Tomic, directora de l’espai independent Antic Teatre. “Estem salvant el projecte, no el local. No ens posarem a construir nous teatres -defensa Xavier Marcé, assessor de l’ICUB en matèria cultural-. Aquest és un projecte d’interès específic que ha contribuït a fer emergir noves companyies i tenia el problema que la propietat el volia vendre”. “Quin problema hi ha a salvar un teatre? -planteja Toni Casares, director de la Sala Beckett, una de les Fàbriques de Creació-. Em sembla perfecte. Ara bé, que l’edifici sigui públic no vol dir que el teatre sigui públic. Entre la titularitat i la gestió hi ha una diferència”, remarca.

Cal un concurs públic?

De fet, la gestió serà privada. Però es dona la paradoxa que es rescata un projecte artístic però alhora s’anuncia un concurs públic per gestionar-lo. Per tant, la direcció actual haurà de superar l’examen. “Com que l’edifici és públic, hi ha d’haver un pacte de governança nou i, per legitimar-ho, es fa amb una concurrència pública”, justifica Marcé, que reconeix que les bases descriuran “el que està fent el Tantarantana, perquè és la raó per la qual se salva”. És el que espera Julio Álvarez, el director del teatre: “Evidentment que ens hi presentarem i esperem guanyar. Estem obligats a passar per aquest tràmit per qüestions administratives i polítiques dels comuns. Era això o el tancament”, explica. Álvarez defensarà un projecte artístic i social de base, lligat al barri del Raval, i per on l’any passat van passar 80 companyies en 530 funcions. “Com que no hi ha res a amagar, passarem pel concurs”, sentencia, tot i que entén que l’operació hagi aixecat suspicàcies “per falta d’informació”.

És el que li passa a la gestora cultural Margarida Troguet. “Estic a favor del sector públic en les arts escèniques i que sigui qui lideri les infraestructures, però no entenc aquesta jugada. M’agradaria saber, a més de l’Excel, el Word de l’operació. Quin serà el projecte artístic? Per què es converteix en Fàbrica de Creació? Què complementa? Per què no es tracta a tothom igual i aquí es fa un concurs que és fer-se trampes al solitari? Crec que el malestar del sector ve de la improvisació i de la sospita que s’utilitza la cultura com a parany per liderar estratègies urbanístiques”.

Una redefinició estratègica

Les Fàbriques de Creació van néixer amb el segell de l’heterogeneïtat, perquè moltes partien de projectes artístics existents. I els nous equipaments que s’hi han sumat hi han afegit més diversitat. El resultat és una gran disparitat en la governança -que pot dependre d’associacions sectorials, d’entitats privades o directament de l’ICUB-, en el pressupost i en les activitats, de manera que l’etiqueta de Fàbrica de Creació ha quedat difusa. “No sabem què significa incorporar-se a ser Fàbrica de Creació, perquè desconeixem en profunditat el full de ruta del [tinent d’alcalde de Cultura] Jaume Collboni”, afirma Cristina Alonso, coordinadora d’El Graner. Tant ella com Casares consideren que el nom no ha de fer la cosa, i que l’heterogeneïtat els juga a favor. “El que han de fer les polítiques públiques és promoure i facilitar que la societat civil s’organitzi, però no dirigir ni intervenir. S’ha de poder diferenciar els projectes institucionals dels projectes d’interès públic. Tots són necessaris, però aquests últims no necessàriament han d’estar intervinguts políticament i han de poder estar més lliures de responsabilitats”.

L’ICUB té previst fer els pròxims mesos una revisió del projecte de Fàbriques de Creació per dissenyar una nova direcció estratègica, després d’un creixement “per allau”. Xavier Marcé enumera els eixos de treball amb diverses preguntes: “¿El que defineix les Fàbriques és la feina que s’hi fa o el fet que siguin públiques? ¿Hi podria haver espais no públics? ¿Pot tenir abast metropolità? ¿Cal fer un marc amb regles més comunes i amb un model de finançament per a tothom? ¿Han de treballar en xarxa? ¿Les Fàbriques han d’estar més connectades amb el sistema productiu per millorar el teixit exhibidor? ¿Si tenen impacte en tot el sector, cal una gestió pactada amb la Generalitat?” Una bateria de preguntes que ha de servir per avaluar “fins a quin punt les Fàbriques renoven, canvien, milloren, l’escena cultural”, diu Marcé, que afirma que són “unes infraestructures fantàstiques”. El 2017 el pressupost per a activitats de les 10 fàbriques i altres centres de creació municipals és de 2 milions d’euros.

Les potencialitats per explotar

Cristina Alonso nega que calgui centrar-se en conceptes vinculats a la indústria com distribució, obra o producte, i en canvi defensa que les Fàbriques han de tenir un paper de mediador: “Han de ser agents als plans de barri, com a institució que fa d’enllaç entre educació, cultura, comunitat i territori”. El Graner dedica el 30% de la seva activitat a intervenció al barri de la Marina. “No hem sabut explicar i visibilitzar aquesta tasca comunitària i educativa que es fa als espais culturals secundaris i que té efectes més profunds en el ciutadà”, diu.

Xavier Basiana va ser artífex de la Nau Ivanow i en va “perdre el control” quan la va traspassar a l’Ajuntament perquè es convertís en Fàbrica de Creació. Avui diu que “no ho faria”. En aquell moment va ser l’única sortida econòmica que va trobar. El que li cou és precisament que “no dona el servei al barri de la Sagrera” que ell va pensar. Ara Basiana ha tornat a recuperar un nou espai, la Nau Bòstik, que espera que en el futur sigui un equipament de la ciutat, “però amb una gestió diferent del model municipal”. “És un lloc molt necessari”, clama. “És que no hi ha massa espais, n’hi ha pocs!”, defensa vehement Toni Casares. “A Berlín tenen més de 60 espais de creació!”, apunta Xavier Marcé, i afegeix: “A Barcelona hi ha una enorme demanda d’espais perquè hi ha una massa de talent potencial enorme”.

Publicat per
ARTS ESCÈNIQUES

LAURA SERRA

ara son les ...

Total de visualitzacions de pàgina: