www.totmataro.cat
5 d’agost de 2008
A Mataró li cal una ubicació urbana
Comas Soler
A poques hores de la clausura de la sisena edició del ‘Festival Shakespeare’, encara és aviat per fer-ne un balanç mínimament complet. Quedem-nos de moment amb la impressió que la implicació de Mataró i el seu ajuntament ha tingut almenys l’efecte pràctic de mantenir el festival amb vida. I que ha estat una bona notícia.
Continuïtat
Des del punt de vista artístic, la direcció de la Montse Vellvehí i el seu equip ha assegurat la continuïtat del fil que es va iniciar fa cinc anys a Santa Susanna, tot cal dir-ho, més com a digressió de consum turístic que no pas com a conseqüència d’una voluntat d’excel•lir en el coneixement i la difusió de l’obra xespiriana. Sigui com sigui, el cert és que ara cal apuntar al bon treball de la Montse l’haver sabut trobar una programació eclèctica i prou variada que ha tingut la virtut de cobrir l’expedient d’un any que tothom havia proclamat que era de transició i que comptava amb un pressupost més aviat minso. Però de números ja en parlarem més avall.
Factors adversos
El mèrit de la pervivència no ha estat menor, si es té en compte que un seguit de circumstàncies jugaven com a factors adversos: des de la poca anticipació en la publicitació del festival, fins al difícil encaix de les seves dates en un calendari local, que des del punt de vista laboral, cultural i festiu, té una lògica contraposada i una inèrcia quasi inamovible. Per no parlar dels efectes de la confusió que suposa la referència constant i barrejada a dues localitats prou allunyades, tant físicament com sociològica, com són Santa Susanna i Mataró, en un context estival en què hi ha muntatges amb nom de festival a cada cantonada.
Doble valor
Vist en positiu i constatat el compromís públic de la ciutat amb el futur del festival, el que no es pot trigar gaire a aclarir és: quin ha de ser el seu caràcter; com, on i quan s’ha de dur a terme; i quant ens ha de costar la festa. Sense tenir respostes per a tot, d’entrada el que es pot dir és que el fet que Mataró consolidi una oferta solvent en el camp de les arts escèniques, lligada al nom de Shakespeare i que pugui ser un aparador de bones propostes internacionals o del país, ja té un interès de per si. Però se li afegeix el doble valor de ser una opció coherent amb l’estratègia municipal de donar contingut cultural a la projecció exterior de la ciutat i, alhora, constituir una oportunitat de reforçar l’activitat de foment del teatre que fa temps que es du a terme a nivell local.
Eficiència, enteniment i realisme
Ara bé, això s’ha de saber fer des d’un discurs eficient, entenimentat i realista, lluny d’algunes grandiloqüències i de volades de coloms que s’han pogut sentir aquests dies. El treball seriós, fet des de la persistència i la modèstia, serà el que acabarà donant la mesura apropiada i el que es guanyarà l’indispensable reconeixement i el suport extern a un projecte d’aquesta mena. La implicació pública de les institucions ha de garantir, a més, que l’oferta que es generi arribi al conjunt dels ciutadans i no només a determinats col•lectius, per molt teatreros que siguin. La recerca i la consecució de nous públics és, en aquest sentit, un imperatiu social i una bona mesura del creixement qualitatiu de la mostra.
Canviar l’imaginari
Per això caldria deixar de banda algunes inèrcies que podien tenir la seva lògica en edicions precedents, però ara ja no. Perquè ens entenguem, cal canviar l’imaginari implícit del festival. Aquí no s’ha de copiar mimèticament el “model can Ratés”, que és el que ha passat aquest any amb el succedani anomenat can Ribot. Perquè Mataró no és Santa Susanna, perquè la nostra realitat urbana té una riquesa humana que va molt més enllà dels estiuejants i perquè si hem d’apostar pel ‘Shakespeare’ local ha de ser per invertir en continguts i no en ostentació. És cert que un bon festival d’estiu, per ser-ho, necessita un marc a l’aire lliure. Però ens cal trobar-lo a dintre la ciutat, en un indret que pugui ser acollidor i pràctic, adient per fer-hi i veure-hi teatre i, sobretot, accessible a tothom. Està clar, doncs, que no pot ser la masia de la carretera de Llavaneres, que és un lloc per embadalir-se o perquè els organitzadors estiguin com en un balneari, però que resulta allunyat, desavinent i sorollós, que dissuadeix la captació de més espectadors i que a més deu ser molt car en temes de producció i de logística.
Fer i justificar bé els números
Per enfocar el futur del ‘Festival Shakespeare’ també caldrà fer números. I explicar-los bé. De quants parlem i en què s’esmercen. Perquè en temps de recessió econòmica i d’estretors pressupostàries tant per les famílies, com per les institucions o els possibles espònsors, cada euro ha d’estar ben gastat –en termes d’inversió cultural– i encara més ben justificat. No ens podem permetre ni alguns tics de nous rics, ni polítiques de barra lliure, com l’exagerat sopar del dia de la inauguració a Mataró. També hem d’esperar que la transparència i l’aritmètica correcta siguin bones pràctiques esteses en el futur a totes les facetes del festival, perquè no pot ser que la seva oficina de premsa, que entre el 28 de juliol i el 3 d’agost no ha emès cap nota informativa sobre el contingut artístic que s’hi mostrava, tregui l’endemà del seu acabament un comunicat sobre el suposat èxit d’assistència, xifrant-la en el 90% d’ocupació. O bé a algú li cauran les dents o bé porta arrossegant les matemàtiques des del primer cicle de primària.
En qualsevol cas, confiem que Shakespeare ens torni a convocar d’aquí a un any, com a la darrera escena de ‘Penes d’amor perdudes’.
5 d’agost de 2008
A Mataró li cal una ubicació urbana
Comas Soler
A poques hores de la clausura de la sisena edició del ‘Festival Shakespeare’, encara és aviat per fer-ne un balanç mínimament complet. Quedem-nos de moment amb la impressió que la implicació de Mataró i el seu ajuntament ha tingut almenys l’efecte pràctic de mantenir el festival amb vida. I que ha estat una bona notícia.
Continuïtat
Des del punt de vista artístic, la direcció de la Montse Vellvehí i el seu equip ha assegurat la continuïtat del fil que es va iniciar fa cinc anys a Santa Susanna, tot cal dir-ho, més com a digressió de consum turístic que no pas com a conseqüència d’una voluntat d’excel•lir en el coneixement i la difusió de l’obra xespiriana. Sigui com sigui, el cert és que ara cal apuntar al bon treball de la Montse l’haver sabut trobar una programació eclèctica i prou variada que ha tingut la virtut de cobrir l’expedient d’un any que tothom havia proclamat que era de transició i que comptava amb un pressupost més aviat minso. Però de números ja en parlarem més avall.
Factors adversos
El mèrit de la pervivència no ha estat menor, si es té en compte que un seguit de circumstàncies jugaven com a factors adversos: des de la poca anticipació en la publicitació del festival, fins al difícil encaix de les seves dates en un calendari local, que des del punt de vista laboral, cultural i festiu, té una lògica contraposada i una inèrcia quasi inamovible. Per no parlar dels efectes de la confusió que suposa la referència constant i barrejada a dues localitats prou allunyades, tant físicament com sociològica, com són Santa Susanna i Mataró, en un context estival en què hi ha muntatges amb nom de festival a cada cantonada.
Doble valor
Vist en positiu i constatat el compromís públic de la ciutat amb el futur del festival, el que no es pot trigar gaire a aclarir és: quin ha de ser el seu caràcter; com, on i quan s’ha de dur a terme; i quant ens ha de costar la festa. Sense tenir respostes per a tot, d’entrada el que es pot dir és que el fet que Mataró consolidi una oferta solvent en el camp de les arts escèniques, lligada al nom de Shakespeare i que pugui ser un aparador de bones propostes internacionals o del país, ja té un interès de per si. Però se li afegeix el doble valor de ser una opció coherent amb l’estratègia municipal de donar contingut cultural a la projecció exterior de la ciutat i, alhora, constituir una oportunitat de reforçar l’activitat de foment del teatre que fa temps que es du a terme a nivell local.
Eficiència, enteniment i realisme
Ara bé, això s’ha de saber fer des d’un discurs eficient, entenimentat i realista, lluny d’algunes grandiloqüències i de volades de coloms que s’han pogut sentir aquests dies. El treball seriós, fet des de la persistència i la modèstia, serà el que acabarà donant la mesura apropiada i el que es guanyarà l’indispensable reconeixement i el suport extern a un projecte d’aquesta mena. La implicació pública de les institucions ha de garantir, a més, que l’oferta que es generi arribi al conjunt dels ciutadans i no només a determinats col•lectius, per molt teatreros que siguin. La recerca i la consecució de nous públics és, en aquest sentit, un imperatiu social i una bona mesura del creixement qualitatiu de la mostra.
Canviar l’imaginari
Per això caldria deixar de banda algunes inèrcies que podien tenir la seva lògica en edicions precedents, però ara ja no. Perquè ens entenguem, cal canviar l’imaginari implícit del festival. Aquí no s’ha de copiar mimèticament el “model can Ratés”, que és el que ha passat aquest any amb el succedani anomenat can Ribot. Perquè Mataró no és Santa Susanna, perquè la nostra realitat urbana té una riquesa humana que va molt més enllà dels estiuejants i perquè si hem d’apostar pel ‘Shakespeare’ local ha de ser per invertir en continguts i no en ostentació. És cert que un bon festival d’estiu, per ser-ho, necessita un marc a l’aire lliure. Però ens cal trobar-lo a dintre la ciutat, en un indret que pugui ser acollidor i pràctic, adient per fer-hi i veure-hi teatre i, sobretot, accessible a tothom. Està clar, doncs, que no pot ser la masia de la carretera de Llavaneres, que és un lloc per embadalir-se o perquè els organitzadors estiguin com en un balneari, però que resulta allunyat, desavinent i sorollós, que dissuadeix la captació de més espectadors i que a més deu ser molt car en temes de producció i de logística.
Fer i justificar bé els números
Per enfocar el futur del ‘Festival Shakespeare’ també caldrà fer números. I explicar-los bé. De quants parlem i en què s’esmercen. Perquè en temps de recessió econòmica i d’estretors pressupostàries tant per les famílies, com per les institucions o els possibles espònsors, cada euro ha d’estar ben gastat –en termes d’inversió cultural– i encara més ben justificat. No ens podem permetre ni alguns tics de nous rics, ni polítiques de barra lliure, com l’exagerat sopar del dia de la inauguració a Mataró. També hem d’esperar que la transparència i l’aritmètica correcta siguin bones pràctiques esteses en el futur a totes les facetes del festival, perquè no pot ser que la seva oficina de premsa, que entre el 28 de juliol i el 3 d’agost no ha emès cap nota informativa sobre el contingut artístic que s’hi mostrava, tregui l’endemà del seu acabament un comunicat sobre el suposat èxit d’assistència, xifrant-la en el 90% d’ocupació. O bé a algú li cauran les dents o bé porta arrossegant les matemàtiques des del primer cicle de primària.
En qualsevol cas, confiem que Shakespeare ens torni a convocar d’aquí a un any, com a la darrera escena de ‘Penes d’amor perdudes’.