www.totmataro.cat
4 d’agost de 2008
‘El Rei Lear’ de l’Oriol Broggi, una decepció
Comas Soler
Els esforços ostensibles de donar pervivència al ‘Festival Shakespeare’ –una aventura iniciada cinc anys enrere a Santa Susanna– mitjançant l’onerosa implicació de Mataró i el seu ajuntament, van rebre ahir al vespre una injusta bufetada artística. Era la vetllada que tancava l’edició d’aquest any i la que havia convocat més públic del de veritat, del que passa per taquilla. Per això la decepció va ser més gran. I més immerescuda.
La perla, falla
El director Oriol Broggi i la companyia ‘La Perla 29’ arribaven a can Ribot per representar ‘El Rei Lear’ amb l’aurèola de l’èxit aconseguit a Barcelona en les seves anteriors produccions. I ara també, ja que havia estat en cartell a la Biblioteca de Catalunya, dintre la programació del Festival Grec, fins just dos dies abans. Però la garantia que suposadament comportava la bona acollida per part de la crítica i dels espectadors a aquesta posada en escena del millor text tràgic de Shakespeare, a Mataró va ser paper mullat. En Broggi i la seva “troupe” només van fer honor al seu nom de col•lectiu en el pitjor dels sentits: el seu motor escènic va fer llufa.
Falta d’adaptació
Des de l’inici ja es va veure que la cosa aniria malament quan, d’entrada, en Ramon Vila es va esgargamellar recitant, des de la llunyania de l’altra banda de la piscina que hi ha a can Ribot, una mena de preàmbul inventat i sobrer que va resultar inaudible. A partir d’aquí tot van ser evidències que la companyia, potser per la ressaca d’un mes seguit de representacions a la capital, no s’havia pres seriosament la funció. Així el públic de la nostra ciutat va haver de patir, a més de les estretors i la incomoditat dels seients de la grada i els sorolls provinents de l’autopista, una manca de professionalitat i una improvisació imperdonables. Ni el so, ni la il•luminació estaven al punt Tampoc no s’havia previst prou bé l’adaptació del desenvolupament de l’acció dramàtica, amb les seves entrades i sortides, a la disposició, les dimensions i el caràcter d’un espai escènic que era nou –i dificultós– per als actors. Aquests, tant podia ser que es moguessin perduts pels encontorns de l’escenari, com que s’hi quedessin palplantats al mig, sovint fora de focus. Algunes solucions escenogràfiques, a més, semblaven fetes a corre-cuita.
Interpretació poc reeixida
Amb tot aquest despropòsit, no és d’estranyar que la interpretació també se’n ressentís. I molt. Començant pel paper principal, en el que en Joan Anguera va fer aigües. A estones per monòton, d’altres per estrafet, però sempre malaguanyant un personatge que és un regal per a un actor que sàpiga modular la notable evolució que n’exigeix l’impressionant argument de Shakespeare. Per moments, a molts mataronins l’Anguera ens va evocar, amb perdó, el dimoni gros dels nostres Pastorets. A sobre, no se li pot perdonar el gest lletgíssim del final de la funció, quan va tenir la barra de forçar un nou aplaudiment del públic, en tornar a sortir a escena quan ja ningú no picava de mans. Pel que fa a les filles de Lear, Mercè Pons, Màrcia Cisteró i Paula Blanco, bones actrius totes tres, no van passar de discretes i poc implicades, com si la tragèdia els quedés lluny. Dels altres elements de l’elenc no se’n pot dir tampoc massa res de bo, a excepció de les ganes que hi va posar l’Oriol Guinart en el paper del bufó i la correcció dels tres actors que protagonitzen el drama paral•lel del comte de Gloucester i els seus fills: Pep Jové, Òscar Muñoz i Xavier Ripoll.
Qualitat i senzillesa que grinyolen
Que ahir la representació resultés bastant calamitosa, no vol dir pas que l’Oriol Broggi i la seva gent no siguin bons o que habitualment no treballin bé. Al contrari. És la qualitat usual de les seves propostes teatrals el que fa plànyer encara més la situació de desengany viscuda a can Ribot. Una qualitat que se sustenta gairebé sempre en la simplicitat, lluny de muntatges ampul•losos o enrevessats. En això, tal com ha assenyalat sovint la crítica, Broggi segueix el sender marcat per Peter Brook. I si el veterà director amb residència a París té l’antre de ‘Les bouffes du Nord’ com a gresol de la seva activitat artística, Broggi ha fet seva l’adusta bellesa de la nau gòtica de sota la Biblioteca de Catalunya com a refugi creatiu. És allà que dóna forma, contrasta i exhibeix les seves produccions, com a marc ideal per enquadrar, entre voltes i sorra, la senzillesa estètica que les caracteritza. No és d’estranyar, per tant, que un ‘Rei Lear’ concebut des d’aquests paràmetres grinyolés a can Ribot, on els principals valors de l’obra, com són la contundència de la trama i la perfecció textual de molts dels passatges, es perdien en la vacuïtat d’un entorn que ho convertia tot en fred i llunyà. És així com el que havia de ser una opció solvent i segura per tancar el Festival es va convertir en un mal plat de segona taula. Caldrà treure’n conclusions.
4 d’agost de 2008
‘El Rei Lear’ de l’Oriol Broggi, una decepció
Comas Soler
Els esforços ostensibles de donar pervivència al ‘Festival Shakespeare’ –una aventura iniciada cinc anys enrere a Santa Susanna– mitjançant l’onerosa implicació de Mataró i el seu ajuntament, van rebre ahir al vespre una injusta bufetada artística. Era la vetllada que tancava l’edició d’aquest any i la que havia convocat més públic del de veritat, del que passa per taquilla. Per això la decepció va ser més gran. I més immerescuda.
La perla, falla
El director Oriol Broggi i la companyia ‘La Perla 29’ arribaven a can Ribot per representar ‘El Rei Lear’ amb l’aurèola de l’èxit aconseguit a Barcelona en les seves anteriors produccions. I ara també, ja que havia estat en cartell a la Biblioteca de Catalunya, dintre la programació del Festival Grec, fins just dos dies abans. Però la garantia que suposadament comportava la bona acollida per part de la crítica i dels espectadors a aquesta posada en escena del millor text tràgic de Shakespeare, a Mataró va ser paper mullat. En Broggi i la seva “troupe” només van fer honor al seu nom de col•lectiu en el pitjor dels sentits: el seu motor escènic va fer llufa.
Falta d’adaptació
Des de l’inici ja es va veure que la cosa aniria malament quan, d’entrada, en Ramon Vila es va esgargamellar recitant, des de la llunyania de l’altra banda de la piscina que hi ha a can Ribot, una mena de preàmbul inventat i sobrer que va resultar inaudible. A partir d’aquí tot van ser evidències que la companyia, potser per la ressaca d’un mes seguit de representacions a la capital, no s’havia pres seriosament la funció. Així el públic de la nostra ciutat va haver de patir, a més de les estretors i la incomoditat dels seients de la grada i els sorolls provinents de l’autopista, una manca de professionalitat i una improvisació imperdonables. Ni el so, ni la il•luminació estaven al punt Tampoc no s’havia previst prou bé l’adaptació del desenvolupament de l’acció dramàtica, amb les seves entrades i sortides, a la disposició, les dimensions i el caràcter d’un espai escènic que era nou –i dificultós– per als actors. Aquests, tant podia ser que es moguessin perduts pels encontorns de l’escenari, com que s’hi quedessin palplantats al mig, sovint fora de focus. Algunes solucions escenogràfiques, a més, semblaven fetes a corre-cuita.
Interpretació poc reeixida
Amb tot aquest despropòsit, no és d’estranyar que la interpretació també se’n ressentís. I molt. Començant pel paper principal, en el que en Joan Anguera va fer aigües. A estones per monòton, d’altres per estrafet, però sempre malaguanyant un personatge que és un regal per a un actor que sàpiga modular la notable evolució que n’exigeix l’impressionant argument de Shakespeare. Per moments, a molts mataronins l’Anguera ens va evocar, amb perdó, el dimoni gros dels nostres Pastorets. A sobre, no se li pot perdonar el gest lletgíssim del final de la funció, quan va tenir la barra de forçar un nou aplaudiment del públic, en tornar a sortir a escena quan ja ningú no picava de mans. Pel que fa a les filles de Lear, Mercè Pons, Màrcia Cisteró i Paula Blanco, bones actrius totes tres, no van passar de discretes i poc implicades, com si la tragèdia els quedés lluny. Dels altres elements de l’elenc no se’n pot dir tampoc massa res de bo, a excepció de les ganes que hi va posar l’Oriol Guinart en el paper del bufó i la correcció dels tres actors que protagonitzen el drama paral•lel del comte de Gloucester i els seus fills: Pep Jové, Òscar Muñoz i Xavier Ripoll.
Qualitat i senzillesa que grinyolen
Que ahir la representació resultés bastant calamitosa, no vol dir pas que l’Oriol Broggi i la seva gent no siguin bons o que habitualment no treballin bé. Al contrari. És la qualitat usual de les seves propostes teatrals el que fa plànyer encara més la situació de desengany viscuda a can Ribot. Una qualitat que se sustenta gairebé sempre en la simplicitat, lluny de muntatges ampul•losos o enrevessats. En això, tal com ha assenyalat sovint la crítica, Broggi segueix el sender marcat per Peter Brook. I si el veterà director amb residència a París té l’antre de ‘Les bouffes du Nord’ com a gresol de la seva activitat artística, Broggi ha fet seva l’adusta bellesa de la nau gòtica de sota la Biblioteca de Catalunya com a refugi creatiu. És allà que dóna forma, contrasta i exhibeix les seves produccions, com a marc ideal per enquadrar, entre voltes i sorra, la senzillesa estètica que les caracteritza. No és d’estranyar, per tant, que un ‘Rei Lear’ concebut des d’aquests paràmetres grinyolés a can Ribot, on els principals valors de l’obra, com són la contundència de la trama i la perfecció textual de molts dels passatges, es perdien en la vacuïtat d’un entorn que ho convertia tot en fred i llunyà. És així com el que havia de ser una opció solvent i segura per tancar el Festival es va convertir en un mal plat de segona taula. Caldrà treure’n conclusions.