www.totmataro.cat
3 d’agost de 2008
Hélène Cinque presenta ‘Peines d’amour perdues’ a can Ribot
Comas Soler
Punxada, divendres a la nit, del Shakespeare mataroní. De la part del públic, que no de l’espectacle que s’oferia. Malgrat les desenes d’invitacions que havia fet córrer l’organització, els comptats assistents arribaven a omplir només mitja grada del pati de Can Ribot. Una primera evidència, per tant, de la necessitat de plantejar-se si l’opció estratègica de la implicació municipal en el futur del festival passa forçosament per una seu tan allunyada del nucli urbà i per un embolcall de luxe aparent com el de la vil•la senyorial de la carretera de Llavaneres. Però aquesta reflexió no toca, encara.
Creativitat i dimensió col•lectiva
L’important, ara, és ressenyar la divertidíssima entremaliadura que els quinze actors i actrius de la jove companyia francesa ‘L’Instant d’une Résonance’ van perpetrar dalt de l’escenari. Un encert de programació que porta la traça d’una gran directora: Hélène Cinque. Formada al cèlebre Théâtre du Soleil, ha sabut heretar d’Ariane Mnouchkine, la seva preceptora, una enorme llibertat creativa i una especial habilitat per al treball de grup. No per casualitat, els dos valors més remarcables de la representació de ‘Peines d’amour perdues’ són precisament l’oportuna irreverència amb què entoma la peça de Shakespeare i la dimensió col•lectiva que denota, de principi a fi, la seva posada en escena.
Ascetisme fingit i embolics d’amor
‘Penes d’amor perdudes’ ha estat considerada durant segles com una obra primerenca i molt menor dintre la producció xespiriana. Sovint se li ha retret que té una trama molt forçada i uns personatges poc creïbles. Per això ha estat també poc representada. L’argument principal de la comèdia explica les facècies de Ferran, jove rei de Navarra, que s’imposa sota jurament amb altres tres nobles de la seva cort l’obligació d’estar tres anys consagrats exclusivament a l’estudi. Per incentivar tan docta dedicació, hauran de menjar i dormir poc i, sobretot, no podran veure ni tenir tracte amb cap dona. Però aquest propòsits ascètics es veuran de seguida trasbalsats per la visita de la princesa de França i tres dames que l’acompanyen, la irresistible bellesa de les quals fa que els joves se n’enamorin de seguida i comencin a experimentar una doble conducta, farcida de tripijocs, per fer veure que mantenen el jurament mentre es dediquen a anar de cul per fer amoretes. Com en moltes altres peces de Shakespeare, aquestes ‘Penes’ tenen també altres fils argumentals que s’emboliquen amb el primer i que contraposen el món de l’aristocràcia amb la vida de la gent del poble. En aquest cas seran les disquisicions ridícules entre un capellà i un mestre, els festeigs entre un pallasso i una camperola o la petulància d’una mena de cavaller espanyol.
Farsa, música i ball
Amb la base d’una troca així, en què l’autor ja hi subratlla la crítica a la hipocresia de les convencions socials o l’evident superioritat femenina en el joc de les ardències de l’entrecuix, Hélène Cinque ha emprès l’adaptació contemporània d’aquest Shakespeare optant per l’eufòria i la desmesura d’un tractament de farsa. La seva direcció força els intèrprets a portar al límit la comicitat dels seus papers. I se’n surten la mar de bé. Amb un vestuari de tall modern, els fa recitar, cantar, ballar i fer piruetes, en un exercici ben conjuntat en què també hi ha entrades de clown, mímica de cinema còmic, trucs de variétés i moments de Commedia dell’Arte. Una coreografia ben travada i un suport musical tan eficaç com divers, que evoca des de fragments d’òpera i de peces clàssiques fins a flaixos de “chanson” i de music hall, o esclats de rhythm and blues i de hip-hop, acaben de completar el mosaic. Amb un conglomerat tan heterogeni podria haver-hi el risc d’eclipsar la significació del text original. Però no. En aquest espectacle tot és al punt. Només hi sobra el tall d’una inexplicable i llarguíssima mitja part, que fa que a l’inici de la segona meitat es perdi el ritme de l’acció. Al capdavall, però, el que acaba prevalent és la potència de la veu d’un Shakespeare tan vigent avui com ho era per al seu públic de finals del segle XVI. Una veu que proclama l’exaltació de la vida, de la joventut i de l’amor. També de l’amor al teatre. Aquest art que en mans d’Hélène Cinque és un esplèndid “théâtre de troupe”.
3 d’agost de 2008
Hélène Cinque presenta ‘Peines d’amour perdues’ a can Ribot
Comas Soler
Punxada, divendres a la nit, del Shakespeare mataroní. De la part del públic, que no de l’espectacle que s’oferia. Malgrat les desenes d’invitacions que havia fet córrer l’organització, els comptats assistents arribaven a omplir només mitja grada del pati de Can Ribot. Una primera evidència, per tant, de la necessitat de plantejar-se si l’opció estratègica de la implicació municipal en el futur del festival passa forçosament per una seu tan allunyada del nucli urbà i per un embolcall de luxe aparent com el de la vil•la senyorial de la carretera de Llavaneres. Però aquesta reflexió no toca, encara.
Creativitat i dimensió col•lectiva
L’important, ara, és ressenyar la divertidíssima entremaliadura que els quinze actors i actrius de la jove companyia francesa ‘L’Instant d’une Résonance’ van perpetrar dalt de l’escenari. Un encert de programació que porta la traça d’una gran directora: Hélène Cinque. Formada al cèlebre Théâtre du Soleil, ha sabut heretar d’Ariane Mnouchkine, la seva preceptora, una enorme llibertat creativa i una especial habilitat per al treball de grup. No per casualitat, els dos valors més remarcables de la representació de ‘Peines d’amour perdues’ són precisament l’oportuna irreverència amb què entoma la peça de Shakespeare i la dimensió col•lectiva que denota, de principi a fi, la seva posada en escena.
Ascetisme fingit i embolics d’amor
‘Penes d’amor perdudes’ ha estat considerada durant segles com una obra primerenca i molt menor dintre la producció xespiriana. Sovint se li ha retret que té una trama molt forçada i uns personatges poc creïbles. Per això ha estat també poc representada. L’argument principal de la comèdia explica les facècies de Ferran, jove rei de Navarra, que s’imposa sota jurament amb altres tres nobles de la seva cort l’obligació d’estar tres anys consagrats exclusivament a l’estudi. Per incentivar tan docta dedicació, hauran de menjar i dormir poc i, sobretot, no podran veure ni tenir tracte amb cap dona. Però aquest propòsits ascètics es veuran de seguida trasbalsats per la visita de la princesa de França i tres dames que l’acompanyen, la irresistible bellesa de les quals fa que els joves se n’enamorin de seguida i comencin a experimentar una doble conducta, farcida de tripijocs, per fer veure que mantenen el jurament mentre es dediquen a anar de cul per fer amoretes. Com en moltes altres peces de Shakespeare, aquestes ‘Penes’ tenen també altres fils argumentals que s’emboliquen amb el primer i que contraposen el món de l’aristocràcia amb la vida de la gent del poble. En aquest cas seran les disquisicions ridícules entre un capellà i un mestre, els festeigs entre un pallasso i una camperola o la petulància d’una mena de cavaller espanyol.
Farsa, música i ball
Amb la base d’una troca així, en què l’autor ja hi subratlla la crítica a la hipocresia de les convencions socials o l’evident superioritat femenina en el joc de les ardències de l’entrecuix, Hélène Cinque ha emprès l’adaptació contemporània d’aquest Shakespeare optant per l’eufòria i la desmesura d’un tractament de farsa. La seva direcció força els intèrprets a portar al límit la comicitat dels seus papers. I se’n surten la mar de bé. Amb un vestuari de tall modern, els fa recitar, cantar, ballar i fer piruetes, en un exercici ben conjuntat en què també hi ha entrades de clown, mímica de cinema còmic, trucs de variétés i moments de Commedia dell’Arte. Una coreografia ben travada i un suport musical tan eficaç com divers, que evoca des de fragments d’òpera i de peces clàssiques fins a flaixos de “chanson” i de music hall, o esclats de rhythm and blues i de hip-hop, acaben de completar el mosaic. Amb un conglomerat tan heterogeni podria haver-hi el risc d’eclipsar la significació del text original. Però no. En aquest espectacle tot és al punt. Només hi sobra el tall d’una inexplicable i llarguíssima mitja part, que fa que a l’inici de la segona meitat es perdi el ritme de l’acció. Al capdavall, però, el que acaba prevalent és la potència de la veu d’un Shakespeare tan vigent avui com ho era per al seu públic de finals del segle XVI. Una veu que proclama l’exaltació de la vida, de la joventut i de l’amor. També de l’amor al teatre. Aquest art que en mans d’Hélène Cinque és un esplèndid “théâtre de troupe”.