28 d’agost 2008

Prova superada

2008 : el rei Lear

www.capgros.com
21 d’agost de 2008

L'OPINIÓ A ESCENA
per Quique de Benito, llicenciat en art dramàtic


El Shakespeare ha canviat de lloc. Aquest ha estat un any de trànsit i el canvi, a priori, no ha estat traumàtic. Can Ratés és un lloc idíl·lic per a la celebració del Festival però Can Ribot, en una altra escala, menor, ha demostrat tenir un important encant. Els pins, la gespa, la piscina, la casa i les vistes al mar feren encara més atractiva l’oferta teatral. La copeta de cava d’abans de les funcions i els càterings a preu assequible (gratuïts els de les respectives inauguracions) que se n’oferiren van ajudar a fer les nits rodones.

Hi ha però d’altres aspectes que caldrà plantejar-se seriosament com és la contaminació acústica provinent de l’autopista C-32, que afecta de manera constant a la banda esquerra de l’espai pati (escenari gran), fent-se més evident en moments de silenci o de veu baixa a escena, i la provinent de la carretera de Mata, que afecta a la banda dreta de l’espai jardí (escenari petit), on el soroll és més puntual degut al menor trànsit de vehicles. L’obertura total de l’escenari, a més, dificulta la bona recepció de les veus dels intèrprets, sobretot per part de les darreres files d’espectadors, cosa que implicaria millorar el sistema d’amplificació per micro o escollir espectacles amb actors amb excel•lent projecció de veu. Una mica més d’espai entre els seients seria d’agrair, malgrat la conseqüent disminució de l’aforament.

Pel que fa als espectacles val a dir que la qualitat artística dels estrangers ha estat molt per sobre de la majoria dels de casa. Les excepcions van venir de la mà de la companyia Dei Furbi, que obriren el Festival, i del recital de Xavier Sabata i Laberintos Ingeniosos, que van aixecar el nivell.

El Festival, s’inaugurava, com fins ara, a Santa Susanna. Després de les paraules del seu alcalde i de la directora artística, Montse Vellvehí, “Homes de Shakespeare” aconseguia una obertura deixant el llistó ben alt. Dues violoncel•listes acompanyaren tres joves i bons actors acabats de sortir, com aquell que diu, de tres promocions diferents de l’Institut del Teatre, que van deixar el públic amb un pam de nas intentant seguir els seus divertits i intel•ligents jocs de paraules frenètics basats en diversos personatges shakespearians. Un treball molt corporal, sense gaire pausa, que barrejava tècniques de Comedia dell’Arte, bufons i clowns, amb tastets de cant i de lluita d’armes. Malgrat el sentiment de raresa per part dels actors fruit de la conjunció de la pressió implícita de la inauguració i de ser el primer “bolo” a l’aire lliure, la funció va ser un èxit.

Dos dies després, les paraules de la Montse, en aquesta ocasió acompanyada de la Sandra Monclús (nova adjunta a la direcció que agafa el relleu de la Clara Segura), tornaven a inaugurar simbòlicament el festival a la seva nova ubicació, Can Ribot, a mig camí entre els nuclis urbans de Mataró i Llavaneres. La Norah Krief, poqueta cosa però elegant i amb molta presència i complicitat, i els seus tres músics, es van encarregar de mantenir el llistó allà on era fent una magnífica versió cantada d’alguns sonets de Shakespeare. La cantant francesa, en tot moment descalça i amb ganes de sensual ballaruga, va interpretar dos dels sonets en anglès, sense traducció projectada (a diferència de la resta). Nit estelada agradable, amb cants de grills, on es comencen a patir, per moments, els sorolls de cotxes, motos i alguna sirena d’ambulància.

L’endemà a la tarda, la cita era l’ermita de Sant Simó. Les condicions feren trontollar el llistó. L’excessiva calor (que va robar massa protagonisme a la música), la concurrència, la petitesa de l’espai i la manca de ventilació van fer patir de valent tots els assistents. Gràcies a que la professionalitat i qualitat dels músics, que van suar la cansalada, havent de sortir cap a la sagristia bastant sovint en busca d’aire, va compensar l’aclaparament del moment. Sabata, amb millor aspecte que a la fotografia promocional i que xop, com la resta de companys, a mig recital va haver-se de canviar la camisa, ens va transportar d’una manera encantadora a l’època isabelina, amb la seva veu de contratenor, dolça i ben impostada, autèntic regal per a l’oïda. Molts i forts aplaudiments per a la interpretació i l’estoïcisme.

Al vespre, tornàvem a Can Ribot, on l’espectacle de dansa “Les dones i Shakespeare” estrenava l’espai petit amb un estrany “overbooking”. Primera baixada del llistó, que oscil•larà com una muntanya russa fins a final del Festival. Shakespeare es converteix en un pretext per a quatre solos de dansa que funcionaren millor en el seu origen i a la capella de l’antic Hospital on es va representar per primer cop a Mataró. Podríem arriscar-nos a dir que el que millor encaixa és el de la Maria Garriga, pel component teatral i la varietat en el joc i els recursos. Al primer, la veu no és a l’alçada del xelo i el cajón en directe, el recurs del trampolí queda en anècdota, tot i que la coreografia amb armes li aporten interès. El segon té un component visual interessant que cobra el màxim significat dins la capella que comentàvem. El darrer acaba cansant per la seva duració; el videomuntatge i la música, que saturen, s’acaben cruspint la Sol Vázquez, que interaccionava amb la projecció d’una manera molt més ajustada i interessant dins la capella. A favor, la divertida introducció del conjunt de ballarines amb aires d’“Ángeles de Charlie”, no tant com la passarel•la del final on es peca de pedanteria.

Divendres, 1 d’agost. Fantàstica interpretació a càrrec de la companyia francesa L’instant d’une Résonance de “Peines d’amour perdues”, la funció més llarga de tot el Festival. Una posada en escena que malbarata enginyosos moments que es tornen sublims amb la tècnica i l’energia dels actors que demostren un domini en diferents disciplines. La caracterització grotesca dels personatges secundaris junt amb la seva riquesa gestual i el control del gag van fer gaudir l’auditori de moments inoblidables. A ressaltar, potser, el personatge de l’Armado i el d’en Préssec, per la seva especial vis còmica. Els sobretítols en català eren massa elevats i el sopar a mitja funció va fer decaure una mica els ànims generals que l’elenc va saber fer remuntar.

Al principi de la funció de dissabte, el sol cremava però en Tortell Poltrona s’ho va muntar bé per fer-nos oblidar la calor i centrar-nos en el riure. Més d’el mateix, si fa no fa. Els músics, la seva dona (la senyoreta Titat) i ell, seguint el mateix ritual, amb els mateixos rols. Per justificar l’actuació dins l’entorn Shakespeare, als tres quarts d’hora de funció va integrar el número del Juli Cèsar i en Marc Antoni. Que no sigui dit. Les improvisacions amb públic aporten sempre un grau d’improvisació que agrada. En aquesta ocasió un dels voluntaris a dit fou un dels coneguts de la ciutat, en Pep Comas, a qui li va tocar rebre una part del pastís d’escuma d’afaitar que poc abans havia estampat a la cara del mestre, cosa que per a més d’un fou com una katarsi (i no parlo per mi). Diversió familiar a preus populars per a diversificar l’oferta. Potser una mica massa “bèstia” l’explosió de la bomba que va provocar la por i el plor de més d’un. Segur que hi ha una altra manera de fer el gag...

La transgressió arribava al vespre, a l’escenari petit. “Burguer King Lear”, una versió en portuguès i anglès per a dos actors de “El rei Lear”, amb projecció de la traducció catalana a la part esquerra, dins l’escenari. Dos clowns amb pintes d’indigents fan avançar l’acció sense gaire temps per a respirar. Brutal, salvatge, orgànica i més que intensa va ser la interpretació de l’actor portuguès, el més baixet, que carregà amb el pes de gairebé tots els personatges, masculins i femenins, que donen rèplica a Lear, interpretat pel seu company. Mentre el segon portà el pes del protagonista d’una manera més escatològica, tot i que digna, el primer no va parar de metrallar amb força el text, de canviar de registres i de transformar amb fúria, certa violència i un treball molt físic l’espai escènic, servint-se de la pila de cadires metàl•liques que adquiriren diversos simbolismes al llarg de l’obra. Una columna de paper cartró també els ajudà en la interlocució, acabant convertint-se en Cordèlia, la petita de les filles. Una versió ferotge que, per instants, demana més actors.

I tot plegat acabava diumenge, amb la versió que en Broggi feia de Lear. Una versió molt dubtosa que espero que funcionés millor a la Biblioteca de Catalunya perquè a Can Ribot, a l’espai gran, va tenir molts problemes. Per començar, suposo que amb la intenció de ser originals, l’elenc va iniciar els seus parlaments des de l’altre punta de la piscina, al darrera de l’escenari, provocant les primeres reaccions adverses del públic, ja que no se sentia res. Els problemes de so i l’amplificació defectuosa van perdurar tota la funció. L’elenc demanava indulgència per haver condensat tota l’obra en unes dues hores, però això no els va salvar de la crema per part dels espectadors menys conformistes. Després anirien arribant altres temes: el xic de llum natural que encara quedava no permetia veure la projecció dels núvols en moviment (necessària?) del fons de l’escena; el vent movia la tela de les ombres distorsionant les siluetes; en molts moments els actors estaven fora de llum, en penombra;... Pel que fa a la versió em plantejo algunes preguntes: cal fer parlar al rei de França en francès (i amb aquell accent!)?; a l’escena de la tempesta, cal que, a banda del so de pluja, surtin dues persones que no tenen res a veure amb l’obra ruixant contínuament als personatges???!!! I no vull entrar en la manera de resoldre algunes morts i en alguns personatges que travessen l’escena de manera fugaç, etc. Em costa d’entendre com l’Oriol, que va fer un desplegament de recursos teatrals al Brecht del TNC, demostrant escola i saviesa, i va encertar amb Vània i Antígona es capaç d’oblidar-se de la convenció teatral en molt moments d’aquest Lear seu i permetre que instants profundament tràgics es converteixin en lleugerament còmics, distorsionant, així, el missatge del text. Una llàstima que s’emfatitza amb el morro que li va posar l’Anguera a l’hora de forçar el quart aplaudiment de la grada. Penós. Sap greu que aquest fos l’espectacle de clausura. Caldrà filar més prim en properes edicions. Els pressupostos no haurien de ser l’excusa per no encertar.

De totes maneres, però, el Festival, a banda d’oferir espectacles de teatre, música i dansa al voltant de l’autor que li dona nom, també ha ofert formació, en diferents nivells: conferències i cursos. Sempre es interessant sentir els entesos i aquesta vegada en Salvador Oliva, traductor de l’obra dramàtica completa i els sonets de Shakespeare, va donar dues conferències d’una horeta, el dijous i el divendres a la tarda. A la primera va parlar dels sonets i dels temes que s’hi poden trobar. La vintena d’assistents afortunats vam poder sentir alguns d’ells en l’idioma original, enregistrats dins un CD que duia, i uns altres llegits per ell i per la Montse Vellvehí, a banda de directora del Festival bona actriu. A la segona, que va començar un pèl tard a causa d’un problema tècnic amb una projecció que ens volia mostrar com a exemple del que no ha de ser una posada en escena de l’obra, va parlar de Treballs d’amor perduts. Ens va donar algunes pistes per captar millor la finalitat de divertiment amb que es va escriure el text.

Pel que fa als cursos, sembla ser que el que havia d’impartir en Bruce Myers, segons La Nave Va (organitzadors), fou anul•lat tres setmanes abans del Festival en veure que no s’arribava al mínim d’alumnes desitjable pel professor, optant, aquest, per altres compromisos laborals.

El què sí que va tirar endavant fou l’impartit per Paco Alberola, professor d’esgrima teatral de l’ESAD de Múrcia: “Armes en escena de Shakespeare”. El curs es va plantejar com un taller intensiu d’esgrima teatral i creació coreogràfica d’escenes de combat amb armes. Set participants, la majoria de Mataró i la resta de Terrassa, Barcelona i Premià de Mar. Tres d’ells (en Marc, l’Oriol i en Damià) amb vinculacions a l’Aula de Teatre; altres tres (l’altre Marc, l’Àlex i la Brisa) vinculats al Col•legi del Teatre; i una (la Nadezda), al grup premianenc Kampikipugui. Per tots set va ser la primera experiència d’aquest tipus i gràcies al bon saber fer d’en Paco es van quedar amb ganes de més.

El procés: cada dia incloïa una petita part teòrica i una part pràctica, que sempre començava amb un escalfament i posada a punt del cos (coordinació, concentració,...) i acabava amb estiraments. En Paco, sempre seguint de primera mà l’evolució dels alumnes i corregint in situ posicions i qualsevol dubte que pogués sorgir. El primer dia, després d’uns principis bàsics d’esgrima, la presentació de les armes i d’alguns exercicis corporals grupals, els participants ja van practicar amb bastons curts. L’objectiu: una manipulació controlada i l’assimilació de frases per convertir-les en coreografies de combat. A finals del segon dia, dels bastons ja es va passar a les armes pròpiament dites. I a partir del tercer dia es van introduir els textos proposats pel professor, fragments d’obres de Shakespeare amb nuclis forts d’energia per a l’enfrontament, per tal de coreografiar per parelles les escenes que es presentaren el darrer dia. Aquest any es va treballar Macbeth, el duel final, amb espases medievals de mà i mitja o bastardes; el rei Lear, l’enfrontament fingit entre els germans, amb sables; i Otel•lo, l’escena del mocador, amb espasa robera o de tassa espanyola i daga. En cinc matins, el mestre d’armes, d’una manera pràctica i molt didàctica, va aconseguir que els alumnes fessin una demostració dels coneixements adquirits, amb prou dignitat i confiança, a un públic reduït, composat per familiars, amics, i alguns tècnics i personal d’organització que corrien per la casa, que va gaudir de les escenes. Tot plegat fou un èxit que dona un valor afegit al Festival i que esperem que es pugui repetir en properes edicions.

A propòsit del VIè FESTIVAL SHAKESPEARE
Masia Can Ribot – Ermita Sant Simó, Mataró
Masia Can Ratés, Santa Susanna
del 28 de juliol al 3 d’agost del 2008

Encetem temporada, comença l'espectacle!

Amb la celebració de la Festa Major de Manresa,  donem el tret de sortida a la nova temporada del Kursaal.  Us hem preparat una tardor que a...