www.totmataro.cat
3 de juny de 2008
‘Burgher King Lear’ al ‘Festival Shakespeare’ de Mataró
Comas Soler
Un centenar justet d’espectadors varen ocupar ahir a la nit la grada petita del jardí de can Ribot per presenciar ‘Burgher King Lear’, la recreació que el portuguès Joao Garcia Miguel ha fet de la tragèdia més mítica de William Shakespeare i que a priori es presentava com la proposta més transgressora de tota la programació del festival d’aquest any.
Llenguatge radical
El refregit de l’obra de Shakespeare que Joao Garcia fa en el seu muntatge té, d’entrada, dos esculls per a la recepció per part del públic. L’un és el codi exagerat i rampellut amb què aborda des del primer moment el tractament argumental de les desgràcies de Lear. És un codi que deriva de l’opció bàsica de la posada en escena: el més radical llenguatge de clown. L’altre és la dificultat per a la comprensió amb què es troba l’espectador si prèviament no coneix prou bé la història que suposadament se li està explicant d’una manera massa escapçada.
Bona interpretació
Però de mica en mica aquests dos obstacles quedaran empetitits per molts altres atractius que té la proposta de Joao Garcia. En primer lloc, la colossal interpretació dels dos actors: l’australià Anton Skrzypiciel, en els papers de Lear i del comte de Gloucester, i el portuguès Miguel Borges, que fa més de deu altres personatges, entre els quals un bufó formidable. A més, també hi ha en aquest ‘Burgher’ tota una lliçó de teatre d’objectes. En un escenari d’un rigor austerament naïf, un munt de cadires metàl•liques es transformen constantment en els estris, concrets o irreals, que l’acció dramàtica requereix a cada moment. Així aquestes cadires les veurem aparèixer indistintament com el tron del rei, les seves filles, un servent, el soldats de l’escorta, la cabana del pobre Tom, els dimonis de la seva follia, el bastó de la ceguesa de Gloucester, els penya-segats de Dover o el cadafal de Cordèlia. Una execució extraordinària.
Duplicitat de llengües i de sentits
Tot amb tot, el més interessant de ‘Burgher King Lear’ és que, sota la capa d’una versió libèrrima i d’una deconstrucció extrema, el que el seu autor fa de veritat és un homenatge a la peça de Shakespeare, la més notable, la que no s’assembla a cap altra, la que interpel•la més la nostra capacitat íntima de sorprendre’ns. Per què, si no, plantifica una pantalla exageradament grossa presidint l’espai escènic i tot el desenvolupament de la funció? Doncs per forçar-nos d’espectadors a lectors, per arrossegar-nos a través de la seva lectura –la de la irreverència teatral– a la lectura pròpia de cadascú, com a mitjà més eficaç per desentranyar els significats de la creació xespiriana i els seus possibles subtextos. Per això ha optat per fer interpretar l’obra en dues llengües, l’antic anglès original i el portuguès modern. I per això també, fins i tot quan la representació es fa en un país de parla anglesa o portuguesa, es mantenen els dos idiomes, tant en l’acció com en la pantalla. És la metàfora emfàtica de les duplicitats, de sentit i d’abast, que hi ha a cada replec de les paraules de Shakespeare i és igualment un subratllat de la vigència que ‘El Rei Lear’ té en qualsevol circumstància d’espai i de temps.
Shakespeare, triomfador
La bona notícia és, doncs, que Shakespeare guanya un cop més la partida. Que per molt que el passin per la centrifugadora o pel filtre de fer puré, la vàlua i la significació de les seves obres és el que acaba predominant. Com en aquest ‘Burgher King Lear’ que no en té res de “fast food”, sinó que constitueix una suggeridora aproximació, poc convencional però molt ben treballada, del títol de referència. Un muntatge, a més, que pot ser un bon exponent d’allò que el festival de Mataró ha de voler aportar: espectacles internacionals, innovadors i de qualitat, sense ínfules de grandiloqüència discursiva o pressupostària.
3 de juny de 2008
‘Burgher King Lear’ al ‘Festival Shakespeare’ de Mataró
Comas Soler
Un centenar justet d’espectadors varen ocupar ahir a la nit la grada petita del jardí de can Ribot per presenciar ‘Burgher King Lear’, la recreació que el portuguès Joao Garcia Miguel ha fet de la tragèdia més mítica de William Shakespeare i que a priori es presentava com la proposta més transgressora de tota la programació del festival d’aquest any.
Llenguatge radical
El refregit de l’obra de Shakespeare que Joao Garcia fa en el seu muntatge té, d’entrada, dos esculls per a la recepció per part del públic. L’un és el codi exagerat i rampellut amb què aborda des del primer moment el tractament argumental de les desgràcies de Lear. És un codi que deriva de l’opció bàsica de la posada en escena: el més radical llenguatge de clown. L’altre és la dificultat per a la comprensió amb què es troba l’espectador si prèviament no coneix prou bé la història que suposadament se li està explicant d’una manera massa escapçada.
Bona interpretació
Però de mica en mica aquests dos obstacles quedaran empetitits per molts altres atractius que té la proposta de Joao Garcia. En primer lloc, la colossal interpretació dels dos actors: l’australià Anton Skrzypiciel, en els papers de Lear i del comte de Gloucester, i el portuguès Miguel Borges, que fa més de deu altres personatges, entre els quals un bufó formidable. A més, també hi ha en aquest ‘Burgher’ tota una lliçó de teatre d’objectes. En un escenari d’un rigor austerament naïf, un munt de cadires metàl•liques es transformen constantment en els estris, concrets o irreals, que l’acció dramàtica requereix a cada moment. Així aquestes cadires les veurem aparèixer indistintament com el tron del rei, les seves filles, un servent, el soldats de l’escorta, la cabana del pobre Tom, els dimonis de la seva follia, el bastó de la ceguesa de Gloucester, els penya-segats de Dover o el cadafal de Cordèlia. Una execució extraordinària.
Duplicitat de llengües i de sentits
Tot amb tot, el més interessant de ‘Burgher King Lear’ és que, sota la capa d’una versió libèrrima i d’una deconstrucció extrema, el que el seu autor fa de veritat és un homenatge a la peça de Shakespeare, la més notable, la que no s’assembla a cap altra, la que interpel•la més la nostra capacitat íntima de sorprendre’ns. Per què, si no, plantifica una pantalla exageradament grossa presidint l’espai escènic i tot el desenvolupament de la funció? Doncs per forçar-nos d’espectadors a lectors, per arrossegar-nos a través de la seva lectura –la de la irreverència teatral– a la lectura pròpia de cadascú, com a mitjà més eficaç per desentranyar els significats de la creació xespiriana i els seus possibles subtextos. Per això ha optat per fer interpretar l’obra en dues llengües, l’antic anglès original i el portuguès modern. I per això també, fins i tot quan la representació es fa en un país de parla anglesa o portuguesa, es mantenen els dos idiomes, tant en l’acció com en la pantalla. És la metàfora emfàtica de les duplicitats, de sentit i d’abast, que hi ha a cada replec de les paraules de Shakespeare i és igualment un subratllat de la vigència que ‘El Rei Lear’ té en qualsevol circumstància d’espai i de temps.
Shakespeare, triomfador
La bona notícia és, doncs, que Shakespeare guanya un cop més la partida. Que per molt que el passin per la centrifugadora o pel filtre de fer puré, la vàlua i la significació de les seves obres és el que acaba predominant. Com en aquest ‘Burgher King Lear’ que no en té res de “fast food”, sinó que constitueix una suggeridora aproximació, poc convencional però molt ben treballada, del títol de referència. Un muntatge, a més, que pot ser un bon exponent d’allò que el festival de Mataró ha de voler aportar: espectacles internacionals, innovadors i de qualitat, sense ínfules de grandiloqüència discursiva o pressupostària.