www.elperiodicdandorra.com
30 de juliol de 2008
Joan Pera PROTAGONISTA D''UNA MALETA, DUES MALETES, TRES MALETES'
ANDRÉS LUENGO
SANT JULIÀ DE LÒRIA
NASCUT A MATARÓ, EL 1948
TEATRE 'UNA MALETA, DOS MALETES, TRES MALETES'
CINE 'FORASTERS', DE VENTURA PONS
TELEVISIÓ 'TRETZE ANYS I UN DIA'
Va ser el primer rostre de TV-3, en l'emissió inaugural que va tenir lloc el 10 de setembre del 1983, però no havia tornat a posar els peus a la cadena fins a l'estrena de Tretze anys i un dia. I encara, per imperatiu filial. Coses de "la Nostra". Aquesta mateixa temporada ha debutat a la pantalla gran, a les ordres de Ventura Pons, i ha iniciat camí en solitari després de tres lustres de triomfal concubinat artístic amb Paco Morán. Joan Pera va tornar ahir al Claror. I va fer el ple, per variar. N'hi ha que encara li discuteixen els galons i el tenen per un teiatreru que només sap fer comèdia. I es pensen que posant-lo al sac de Capri, Funès o Cantinflas, el degraden.
--El seu fill Roger diu que amb el seu terror a canviar de registre el públic es perd un gran actor dramàtic.
--Amb els anys, tant el públic com jo hem arribat a una certa complicitat. Jo no sóc un graciós ni un imitador, però practico un tipus d'humor que és el que l'espectador ve a veure. Canviar de registre seria enganyar el públic. No em veig amb cor de dir-li "mireu, ara plorarem una estoneta".
--¿Sent encara el terror de sortir un dia a l'escenari i trobar-se la sala buida?
--És clar que sí. A la meva edat, les he vist de tots colors, però sóc conscient del que faig: la meva oferta és tan senzilla com honesta. No pretenc grans coses, no tinc elevades ambicions artístiques o intel.lectuals. Només intento fer passar una bona estona. Fins ara ha funcionat. Si un dia deixa de funcionar, no passa res. Però suposo que sempre hi haurà un grapat d'espectadors disposats a anar-me a veure al teatre.
--Una certa crítica i una certa afició encara identifiquen el vodevil que vostè cultiva amb el teiatru. ¿Esnobisme?
--N'hi ha hagut moltíssim, d'això. Avui a Barcelona es fa un teatre tècnicament magnífic, però sense ànima. Hi ha qui encara fa teatre per épater le bourgois. Això, jo, no ho faré mai. No pretenc épater ningú. Al contrari: l'estima del públic és el meu premi. Amb Paco Morán tenim el legítim orgull d'haver aconseguit que el 20% de la població catalana vagi al teatre, quan normalment només hi assisteix un 4%. Aquest 16% de diferència s'hauria quedat a casa si no fos per propostes com ara la nostra. Algun mèrit, per petit que sigui, hem de tenir.
--Al teatre català contemporani, ¿li han sobrat pretensions artístiques i li ha faltat humilitat per satisfer les necessitats escèniques de les classes mitjanes?
--Efectivament. Capri és l'últim esglaó del teatre popular, menestral, que arrenca amb Pitarra, continua amb Sagarra i que té epígons com ara Muntañola, avui oblidat. A partir d'un cert moment el teatre català li dóna l'esquena a la tradició i s'embarca en un periple més intel.lectual, més rigorós i en molts aspectes millor. Però s'oblida d'aquest públic de classe mitjana que rarament anirà al teatre a veure un Brecht.
--La comèdia és sospitosa.
--Quan he anat a les institucions a pidolar alguna subvenció, sempre se m'ha contestat exactament el mateix: "No n'hi podem donar perquè vostè fa riure". ¿Serà veritat allò que deia Rusiñol, que la catalana és una societat condemnada a no riure? Quina pena.
--Però no és gens estrany, si tenim en compte que Catalunya deu ser avui el país amb la classe política més insípida del món.
--El més curiós és que durant 30 anys no es va voler fer teatre popular, i arriba la televisió, adapta el serial brasiler i capta un públic molt similar, que d'altra manera probablement ni miraria la tele.
--I ¿per què la gent de teatre ha renunciat a explotar aquest filó?
--Perquè vivim en un país estrany. Porto quinze anys omplint teatres, però mai no he tingut cap altra oferta laboral, a part de Focus. Al final resultarà que a l'empresari teatral d'aquest país no li interessa guanyar diners...
--...O que en fa prou amb la subvenció...
--...O que hi ha una direcció general del teatre que veu amb bons ulls un determinat gènere i ignora l'altre. He d'afegir que no m'imagino al TNC: seria un catacrec.
--¿Quan tornaran a ajuntar-se els camins escènics de Joan Pera i Paco Morán?
--Sempre tenim coses pendents. Però després del seu annus horribilis quan va tornar a treballar, jo ja estava embarcat amb Una maleta..., i ara ell triomfa amb Enfermo imaginario. Però tot arribarà.
--¿Com s'explica que hagi hagut d'esperar un quart de segle per sortir en una telesèrie de TV-3?
--S'ha de tenir en compte que als anys 70 i primers 80 jo havia sortit molt per la televisió. Va arribar un moment que devien estar-ne una mica tips. És lògic. Durant tots aquests anys ells no m'han necessitat, ni jo tampoc, perquè dec ser dels pocs actors que ha funcionat bé al teatre sense sortir a la tele. Sembla que ha arribat el moment oportú, i està bé que sigui així. Per cert, a l'agost rodem la segona temporada de Tretze anys i un dia.
--¿Què li ha semblat Vicky, Cristina, Barcelona?
--Com que Woody Allen no hi surt, l'hauré de veure com tothom: al cine. Però me n'han parlat molt bé.
--Ara que no el sent, diguin's-en un tic confessable.
--És baixet, despistat i amb ulleres. Vaja, com el seu personatge. El dia que em va rebre, va aparèixer tot desgavellat. No em coneixia i se'm va quedar mirant com si fos el pizzero. Després va ser encantador. Diu que el meu doblatge l'ha fet molt més heroi del que és. Tenint en compte que els actors consideren que el doblador és un tècnic més, que Allen em digués allò diu molt a favor seu.
aluengo@andorra.elperiodico.com
30 de juliol de 2008
Joan Pera PROTAGONISTA D''UNA MALETA, DUES MALETES, TRES MALETES'
ANDRÉS LUENGO
SANT JULIÀ DE LÒRIA
NASCUT A MATARÓ, EL 1948
TEATRE 'UNA MALETA, DOS MALETES, TRES MALETES'
CINE 'FORASTERS', DE VENTURA PONS
TELEVISIÓ 'TRETZE ANYS I UN DIA'
Va ser el primer rostre de TV-3, en l'emissió inaugural que va tenir lloc el 10 de setembre del 1983, però no havia tornat a posar els peus a la cadena fins a l'estrena de Tretze anys i un dia. I encara, per imperatiu filial. Coses de "la Nostra". Aquesta mateixa temporada ha debutat a la pantalla gran, a les ordres de Ventura Pons, i ha iniciat camí en solitari després de tres lustres de triomfal concubinat artístic amb Paco Morán. Joan Pera va tornar ahir al Claror. I va fer el ple, per variar. N'hi ha que encara li discuteixen els galons i el tenen per un teiatreru que només sap fer comèdia. I es pensen que posant-lo al sac de Capri, Funès o Cantinflas, el degraden.
--El seu fill Roger diu que amb el seu terror a canviar de registre el públic es perd un gran actor dramàtic.
--Amb els anys, tant el públic com jo hem arribat a una certa complicitat. Jo no sóc un graciós ni un imitador, però practico un tipus d'humor que és el que l'espectador ve a veure. Canviar de registre seria enganyar el públic. No em veig amb cor de dir-li "mireu, ara plorarem una estoneta".
--¿Sent encara el terror de sortir un dia a l'escenari i trobar-se la sala buida?
--És clar que sí. A la meva edat, les he vist de tots colors, però sóc conscient del que faig: la meva oferta és tan senzilla com honesta. No pretenc grans coses, no tinc elevades ambicions artístiques o intel.lectuals. Només intento fer passar una bona estona. Fins ara ha funcionat. Si un dia deixa de funcionar, no passa res. Però suposo que sempre hi haurà un grapat d'espectadors disposats a anar-me a veure al teatre.
--Una certa crítica i una certa afició encara identifiquen el vodevil que vostè cultiva amb el teiatru. ¿Esnobisme?
--N'hi ha hagut moltíssim, d'això. Avui a Barcelona es fa un teatre tècnicament magnífic, però sense ànima. Hi ha qui encara fa teatre per épater le bourgois. Això, jo, no ho faré mai. No pretenc épater ningú. Al contrari: l'estima del públic és el meu premi. Amb Paco Morán tenim el legítim orgull d'haver aconseguit que el 20% de la població catalana vagi al teatre, quan normalment només hi assisteix un 4%. Aquest 16% de diferència s'hauria quedat a casa si no fos per propostes com ara la nostra. Algun mèrit, per petit que sigui, hem de tenir.
--Al teatre català contemporani, ¿li han sobrat pretensions artístiques i li ha faltat humilitat per satisfer les necessitats escèniques de les classes mitjanes?
--Efectivament. Capri és l'últim esglaó del teatre popular, menestral, que arrenca amb Pitarra, continua amb Sagarra i que té epígons com ara Muntañola, avui oblidat. A partir d'un cert moment el teatre català li dóna l'esquena a la tradició i s'embarca en un periple més intel.lectual, més rigorós i en molts aspectes millor. Però s'oblida d'aquest públic de classe mitjana que rarament anirà al teatre a veure un Brecht.
--La comèdia és sospitosa.
--Quan he anat a les institucions a pidolar alguna subvenció, sempre se m'ha contestat exactament el mateix: "No n'hi podem donar perquè vostè fa riure". ¿Serà veritat allò que deia Rusiñol, que la catalana és una societat condemnada a no riure? Quina pena.
--Però no és gens estrany, si tenim en compte que Catalunya deu ser avui el país amb la classe política més insípida del món.
--El més curiós és que durant 30 anys no es va voler fer teatre popular, i arriba la televisió, adapta el serial brasiler i capta un públic molt similar, que d'altra manera probablement ni miraria la tele.
--I ¿per què la gent de teatre ha renunciat a explotar aquest filó?
--Perquè vivim en un país estrany. Porto quinze anys omplint teatres, però mai no he tingut cap altra oferta laboral, a part de Focus. Al final resultarà que a l'empresari teatral d'aquest país no li interessa guanyar diners...
--...O que en fa prou amb la subvenció...
--...O que hi ha una direcció general del teatre que veu amb bons ulls un determinat gènere i ignora l'altre. He d'afegir que no m'imagino al TNC: seria un catacrec.
--¿Quan tornaran a ajuntar-se els camins escènics de Joan Pera i Paco Morán?
--Sempre tenim coses pendents. Però després del seu annus horribilis quan va tornar a treballar, jo ja estava embarcat amb Una maleta..., i ara ell triomfa amb Enfermo imaginario. Però tot arribarà.
--¿Com s'explica que hagi hagut d'esperar un quart de segle per sortir en una telesèrie de TV-3?
--S'ha de tenir en compte que als anys 70 i primers 80 jo havia sortit molt per la televisió. Va arribar un moment que devien estar-ne una mica tips. És lògic. Durant tots aquests anys ells no m'han necessitat, ni jo tampoc, perquè dec ser dels pocs actors que ha funcionat bé al teatre sense sortir a la tele. Sembla que ha arribat el moment oportú, i està bé que sigui així. Per cert, a l'agost rodem la segona temporada de Tretze anys i un dia.
--¿Què li ha semblat Vicky, Cristina, Barcelona?
--Com que Woody Allen no hi surt, l'hauré de veure com tothom: al cine. Però me n'han parlat molt bé.
--Ara que no el sent, diguin's-en un tic confessable.
--És baixet, despistat i amb ulleres. Vaja, com el seu personatge. El dia que em va rebre, va aparèixer tot desgavellat. No em coneixia i se'm va quedar mirant com si fos el pizzero. Després va ser encantador. Diu que el meu doblatge l'ha fet molt més heroi del que és. Tenint en compte que els actors consideren que el doblador és un tècnic més, que Allen em digués allò diu molt a favor seu.
aluengo@andorra.elperiodico.com