www.totmataro.cat
31 de juliol de 2008
Obertura de luxe per al Shakespeare mataroní
Comas Soler
És dimecres 30 i hi ha repetició de la jugada. Si fa dos dies la festa inaugural del ‘Festival Shakespeare’ es feia a Santa Susanna, ara és Mataró qui s’estrena. I, per començar, a la masia de can Ribot, també hi posa centenars de convidats, copa de cava i discurs. I, al final de tot, un sopar tan copiós que sembla un casori. Però aquí, d’entrada, és només la Montse Vellvehí, com a directora artística, qui entrellaça quatre frases mal comptades. De la casa gran, ningú no diu res. Ni l’alcalde, ni el regidor de Cultura. Com si l’ajuntament tan sols estigués d’oient i els diners per pagar aquests fastos caiguessin del cel.
Ambient propici i excel·lència
Can Ribot és un entorn espaterrant, que més que d’una masia fa l’efecte d’una mansió de ricatxo. Després de la mica de discurs, amb l’última claror del capvespre, la concurrència va prenent lloc a la grada de l’escenari gran. Té visió cap al mar i permet apreciar també puntets de llum i l’eco llunyà de sorolls de cotxes que poc a poc es van apaivagant per deixar pas a les notes agudes de la sonsònia dels grills. Un ambient idíl•lic que serveix de marc perfecte al que de mica en mica s’esdevindrà durant una hora llarga. L’escena és nua i tres simples tires de bombetes en vertical apunten només la posició de l’instrumental dels músics. Aquesta imatge inicial ja ens anticipa la tònica dominant de l’espectacle: la senzillesa com a factor d’excel•lència. Frédéric Fresson, al piano, Philippe Floris, a la bateria, i Daniel Largent, al baix, prenen posicions i comencen a desgranar el que serà un magnífic recital de tonades d’influències diverses, però amb un substrat inconfusible, quasi atàvic, de “chanson”.
Text, música i interpretació de to intimista
Llavors apareix Norah Krief. Descalça, menuda i fràgil. Una joia de senyora que canta i declama com un àngel. Amb un vestit molt senzill, de dominant negrosa però virat amb blancs i alguns rivets rojos, omple tot l’escenari. I balla o es mou com vol. I fa ganyotes, la múrria. I traça silencis quan li convé. I té tot el públic corprès quan, un rere l’altre, va interpretant una vintena dels ‘Sonnets’ del senyor Shakespeare, que poc es deuria pensar quan els va escriure que poguessin arribar a sonar tan bé en la llengua de Molière. Perquè la Krief els entona i els diu de primera, segur, però sobretot els mastega i els engalta –oh meravella!– sense trencar el to intimista, afectiu i convincent que fa que te l’hagis de creure a ulls clucs. A ella i a cadascun dels poemes. Hi ajuda especialment la versió que n’ha fet Pascal Collin. Clara, directa, actual i adaptada al femení, com requereix el protagonisme d’aquesta madame que enamora, aconsegueix que cada sonet tingui la seva pròpia cadència precisa i preciosa. I no hi fa menys el coixí melodiós, compost per Frédéric Fresson, que de forma contínua es marquen els tres músics. Tot és genial: rodó, ben donat i precís. De manera que tant li fa que la base poètica del text del muntatge l’escrivís l’autor de Stratford fa prop de quatre-cents anys o que aquest espectacle dirigit per Eric Lacascade sigui una producció que porta força temps de volada i que ja es va poder veure a Santa Susanna l’any 2003. A Mataró li hem conferit valor simbòlic d’estrena de la nostra implicació en el ‘Festival Shakespeare’. Perquè s’ho val. I perquè una cosa no treu l’altra. Com els amors descrits en alguns dels ‘Sonnets’. Ni més ni menys.
31 de juliol de 2008
Obertura de luxe per al Shakespeare mataroní
Comas Soler
És dimecres 30 i hi ha repetició de la jugada. Si fa dos dies la festa inaugural del ‘Festival Shakespeare’ es feia a Santa Susanna, ara és Mataró qui s’estrena. I, per començar, a la masia de can Ribot, també hi posa centenars de convidats, copa de cava i discurs. I, al final de tot, un sopar tan copiós que sembla un casori. Però aquí, d’entrada, és només la Montse Vellvehí, com a directora artística, qui entrellaça quatre frases mal comptades. De la casa gran, ningú no diu res. Ni l’alcalde, ni el regidor de Cultura. Com si l’ajuntament tan sols estigués d’oient i els diners per pagar aquests fastos caiguessin del cel.
Ambient propici i excel·lència
Can Ribot és un entorn espaterrant, que més que d’una masia fa l’efecte d’una mansió de ricatxo. Després de la mica de discurs, amb l’última claror del capvespre, la concurrència va prenent lloc a la grada de l’escenari gran. Té visió cap al mar i permet apreciar també puntets de llum i l’eco llunyà de sorolls de cotxes que poc a poc es van apaivagant per deixar pas a les notes agudes de la sonsònia dels grills. Un ambient idíl•lic que serveix de marc perfecte al que de mica en mica s’esdevindrà durant una hora llarga. L’escena és nua i tres simples tires de bombetes en vertical apunten només la posició de l’instrumental dels músics. Aquesta imatge inicial ja ens anticipa la tònica dominant de l’espectacle: la senzillesa com a factor d’excel•lència. Frédéric Fresson, al piano, Philippe Floris, a la bateria, i Daniel Largent, al baix, prenen posicions i comencen a desgranar el que serà un magnífic recital de tonades d’influències diverses, però amb un substrat inconfusible, quasi atàvic, de “chanson”.
Text, música i interpretació de to intimista
Llavors apareix Norah Krief. Descalça, menuda i fràgil. Una joia de senyora que canta i declama com un àngel. Amb un vestit molt senzill, de dominant negrosa però virat amb blancs i alguns rivets rojos, omple tot l’escenari. I balla o es mou com vol. I fa ganyotes, la múrria. I traça silencis quan li convé. I té tot el públic corprès quan, un rere l’altre, va interpretant una vintena dels ‘Sonnets’ del senyor Shakespeare, que poc es deuria pensar quan els va escriure que poguessin arribar a sonar tan bé en la llengua de Molière. Perquè la Krief els entona i els diu de primera, segur, però sobretot els mastega i els engalta –oh meravella!– sense trencar el to intimista, afectiu i convincent que fa que te l’hagis de creure a ulls clucs. A ella i a cadascun dels poemes. Hi ajuda especialment la versió que n’ha fet Pascal Collin. Clara, directa, actual i adaptada al femení, com requereix el protagonisme d’aquesta madame que enamora, aconsegueix que cada sonet tingui la seva pròpia cadència precisa i preciosa. I no hi fa menys el coixí melodiós, compost per Frédéric Fresson, que de forma contínua es marquen els tres músics. Tot és genial: rodó, ben donat i precís. De manera que tant li fa que la base poètica del text del muntatge l’escrivís l’autor de Stratford fa prop de quatre-cents anys o que aquest espectacle dirigit per Eric Lacascade sigui una producció que porta força temps de volada i que ja es va poder veure a Santa Susanna l’any 2003. A Mataró li hem conferit valor simbòlic d’estrena de la nostra implicació en el ‘Festival Shakespeare’. Perquè s’ho val. I perquè una cosa no treu l’altra. Com els amors descrits en alguns dels ‘Sonnets’. Ni més ni menys.