El pallasso del Circ Cric actua dintre el festival mataroní
Comas Soler
www.totmataro.cat
3 d’agost de 2008
Davant la grada grossa del pati de can Ribot, en l’únic espectacle de caire familiar programat aquest any pel ‘Festival Shakespeare’, ahir a la tarda va actuar en Tortell Poltrona i la seva “partenaire”, la senyoreta Titat. Per això la sessió ho va ser doblement, de familiar. Perquè hi havia iaios, pares i mares i canalla; i també perquè en Tortell Poltrona quan ve a Mataró és com si estigués a casa. Amb l’encant de les seves entremaliadures casolanes sembla que tingui amistat o parentiu amb tothom del públic.
Ambient propici i desbordant
Encara que només hi havia tres quarts d’entrada, des del començament l’ambient va ser desbordant. De simpatia, de rialles i de la sornegueria sense preu que espargeix el millor representant català d’un art tan ancestral i terapèutic com és fer riure. Per tant, no va ser el sol batent de mitja tarda el que va escalfar la concurrència, sinó la gresca previsible i franca que es munta un Tortell pletòric que se sap estimat i estima la seva feina. Tant, com la gent que amb la seva presència l’hi fa possible. Ahir el pretext era el ‘Festival Shakespeare’. Però és igual. Podia haver estat un eclipsi de lluna i el pallasso més entranyable del món mundial hauria trobat mil i un subterfugis per robar de la mateixa manera el cor de tots els assistents.
Les gràcies de sempre
Algú podria objectar que en Tortell Poltrona es repeteix, perquè l’actuació va consistir en l’enèsima reiteració d’uns números de fa anys i panys, que qui més qui menys se sap de memòria: el del micròfon, el de la puça, el de la bomba que ha de fer desaparèixer un voluntari del públic o el del malabarisme amb ous. Però no. El seu ritornel•lo és pura recreació. Té la mateixa gràcia ritual que els vells contes de babaus, presents a la rondallística de totes les cultures, dels que tothom en coneix l’argument i el desenllaç, però que com més te’ls expliquen més t’agraden. Un atractiu que val per a totes les edats, a condició de deixar-se de prejudicis. Això no vol dir pas que en Tortell i la Titat, en els seus rols d’August i de Carablanca, no hagin evolucionat. Ahir es va poder constatar que sí en l’execució del seu repertori. Una banda de cinc músics posava un depurat suport melòdic a la dialèctica ingènua que mantenen l’un i l’altra, que sembla disputa però que és conciliàmbul. La depuren constantment a través d’un fraseig curt, directe, eficaç i redundant, que sembla que és català, però que es fa intel•ligible en qualsevol llengua del món. I és que ja se sap que tots dos comparteixen una dèria més gran que la de fer riure, que és trencar fronteres.
Shakespeare en escena
Cap al final de l’actuació –l’ocasió hi obligava– van dur a terme aquella entrada antològica que sota el títol de ‘Xèspir’ anuncien com si fos un fragment del ‘Juli Cèsar’ escrit pel cèlebre dramaturg anglès. La broma sobre el teatre clàssic, la intel•lectualitat o les subvencions oficials, està servida. I la ridiculesa d’un utillatge compost per una cadira de tisora, dues escombres, un embut, un tros de capa, una espasa de fusta i una tapadora de cassola, farà prendre encara més volada al desenllaç de l’acudit i a la mullena a què se sotmeten els suposats Juli Cèsar i Marc Antoni, amb l’excusa que al camp romà hi plou a bots i a barrals. Si no fos perquè el programa de l’espectacle explica que en Tortell Poltrona va néixer a Barcelona a mitjans del segle passat, ens podria semblar que el seus personatges són anteriors a l’autor nascut el segle XVI a Stratford. I sabent la traça que aquest tenia a copiar idees d’altres per als arguments de les seves obres, no fóra d’estranyar que trobéssim alguna seqüència atribuïble al nostre pallasso en les pàgines de la tragèdia del pobre sobirà romà assassinat per Brutus i els seus sequaços. A fi de comptes, al fidel Marc Antoni més li hagués valgut anar a fer voltes pel camp per veure si plovia, que el compromís d'haver de pronunciar el seu famós discurs laudatori davant les despulles mortals del seu amic emperador. Oi que sí?
Comas Soler
www.totmataro.cat
3 d’agost de 2008
Davant la grada grossa del pati de can Ribot, en l’únic espectacle de caire familiar programat aquest any pel ‘Festival Shakespeare’, ahir a la tarda va actuar en Tortell Poltrona i la seva “partenaire”, la senyoreta Titat. Per això la sessió ho va ser doblement, de familiar. Perquè hi havia iaios, pares i mares i canalla; i també perquè en Tortell Poltrona quan ve a Mataró és com si estigués a casa. Amb l’encant de les seves entremaliadures casolanes sembla que tingui amistat o parentiu amb tothom del públic.
Ambient propici i desbordant
Encara que només hi havia tres quarts d’entrada, des del començament l’ambient va ser desbordant. De simpatia, de rialles i de la sornegueria sense preu que espargeix el millor representant català d’un art tan ancestral i terapèutic com és fer riure. Per tant, no va ser el sol batent de mitja tarda el que va escalfar la concurrència, sinó la gresca previsible i franca que es munta un Tortell pletòric que se sap estimat i estima la seva feina. Tant, com la gent que amb la seva presència l’hi fa possible. Ahir el pretext era el ‘Festival Shakespeare’. Però és igual. Podia haver estat un eclipsi de lluna i el pallasso més entranyable del món mundial hauria trobat mil i un subterfugis per robar de la mateixa manera el cor de tots els assistents.
Les gràcies de sempre
Algú podria objectar que en Tortell Poltrona es repeteix, perquè l’actuació va consistir en l’enèsima reiteració d’uns números de fa anys i panys, que qui més qui menys se sap de memòria: el del micròfon, el de la puça, el de la bomba que ha de fer desaparèixer un voluntari del públic o el del malabarisme amb ous. Però no. El seu ritornel•lo és pura recreació. Té la mateixa gràcia ritual que els vells contes de babaus, presents a la rondallística de totes les cultures, dels que tothom en coneix l’argument i el desenllaç, però que com més te’ls expliquen més t’agraden. Un atractiu que val per a totes les edats, a condició de deixar-se de prejudicis. Això no vol dir pas que en Tortell i la Titat, en els seus rols d’August i de Carablanca, no hagin evolucionat. Ahir es va poder constatar que sí en l’execució del seu repertori. Una banda de cinc músics posava un depurat suport melòdic a la dialèctica ingènua que mantenen l’un i l’altra, que sembla disputa però que és conciliàmbul. La depuren constantment a través d’un fraseig curt, directe, eficaç i redundant, que sembla que és català, però que es fa intel•ligible en qualsevol llengua del món. I és que ja se sap que tots dos comparteixen una dèria més gran que la de fer riure, que és trencar fronteres.
Shakespeare en escena
Cap al final de l’actuació –l’ocasió hi obligava– van dur a terme aquella entrada antològica que sota el títol de ‘Xèspir’ anuncien com si fos un fragment del ‘Juli Cèsar’ escrit pel cèlebre dramaturg anglès. La broma sobre el teatre clàssic, la intel•lectualitat o les subvencions oficials, està servida. I la ridiculesa d’un utillatge compost per una cadira de tisora, dues escombres, un embut, un tros de capa, una espasa de fusta i una tapadora de cassola, farà prendre encara més volada al desenllaç de l’acudit i a la mullena a què se sotmeten els suposats Juli Cèsar i Marc Antoni, amb l’excusa que al camp romà hi plou a bots i a barrals. Si no fos perquè el programa de l’espectacle explica que en Tortell Poltrona va néixer a Barcelona a mitjans del segle passat, ens podria semblar que el seus personatges són anteriors a l’autor nascut el segle XVI a Stratford. I sabent la traça que aquest tenia a copiar idees d’altres per als arguments de les seves obres, no fóra d’estranyar que trobéssim alguna seqüència atribuïble al nostre pallasso en les pàgines de la tragèdia del pobre sobirà romà assassinat per Brutus i els seus sequaços. A fi de comptes, al fidel Marc Antoni més li hagués valgut anar a fer voltes pel camp per veure si plovia, que el compromís d'haver de pronunciar el seu famós discurs laudatori davant les despulles mortals del seu amic emperador. Oi que sí?