www.elperiodico.cat
13 de novembre de 2009
Roger Berruezo, a l’esquerra, i Albert Espinosa, en el muntatge.
Foto: ROS RIBAS
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
No és un salt al buit, sinó el resultat d’una decisió molt meditada. Albert Espinosa canvia de registre amb El fascinant noi que treia la llengua quan feia treballs manuals. Amb aquesta obra, estrenada dimecres al seu mitificat Espai Lliure, inicia una nova etapa, allunyada de la comèdia agredolça al voltant de les disminucions i el càncer, que li han donat un segell creatiu propi.
Sense abandonar del tot l’humor, ara li toca posar-se més cerebral i fins i tot psicoanalític per parlar, sempre des del seu personalíssim llenguatge, d’una cosa tan seriosa com el sexe. Un repte resolt sense caure en la banalitat i les situacions explícites. Un grup de jazz complementa l’acció i ajuda a crear la suggestiva atmosfera del relat.
Marcos (Albert Espinosa) és un pintor que s’enfronta a l’impacte de la mort de la seva mare, una coreògrafa que va marcar la seva vida i que li va començar a parlar del sexe quan només tenia 10 anys. Ell és l’eix de la història amb el policia Dani (Juanma Falcón) i un estrany amb poders màgics (Roger Berruezo). L’escenografia mostra un taller de pintura, amb quadros de Llorenç Pons, una taula, ginys pictòrics, una maleta amb records materns i una banyera que acull les accions més suggerents del muntatge.
DIÀLEGS ENGINYOSOS
13 de novembre de 2009
Roger Berruezo, a l’esquerra, i Albert Espinosa, en el muntatge.
Foto: ROS RIBAS
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
No és un salt al buit, sinó el resultat d’una decisió molt meditada. Albert Espinosa canvia de registre amb El fascinant noi que treia la llengua quan feia treballs manuals. Amb aquesta obra, estrenada dimecres al seu mitificat Espai Lliure, inicia una nova etapa, allunyada de la comèdia agredolça al voltant de les disminucions i el càncer, que li han donat un segell creatiu propi.
Sense abandonar del tot l’humor, ara li toca posar-se més cerebral i fins i tot psicoanalític per parlar, sempre des del seu personalíssim llenguatge, d’una cosa tan seriosa com el sexe. Un repte resolt sense caure en la banalitat i les situacions explícites. Un grup de jazz complementa l’acció i ajuda a crear la suggestiva atmosfera del relat.
Marcos (Albert Espinosa) és un pintor que s’enfronta a l’impacte de la mort de la seva mare, una coreògrafa que va marcar la seva vida i que li va començar a parlar del sexe quan només tenia 10 anys. Ell és l’eix de la història amb el policia Dani (Juanma Falcón) i un estrany amb poders màgics (Roger Berruezo). L’escenografia mostra un taller de pintura, amb quadros de Llorenç Pons, una taula, ginys pictòrics, una maleta amb records materns i una banyera que acull les accions més suggerents del muntatge.
DIÀLEGS ENGINYOSOS
«L’existència és infància, sexe i mort», havia sentenciat la seva mare. Marcos, que va optar per ser pintor després de contemplar el quadro La vida de Picasso –projectat en trossos com el mateix relat–, juga amb aquest art per expressar la «connexió amb el seu món interior». I des d’aquí flueix el cabal narratiu, amb enginyosos diàlegs entre ell i Dani, o amb aquest estrany que té el «do de veure els fets i el desig». Només a partir del descobriment de la realitat de les relacions entre aquests personatges, incloent-hi la mare, Marcos podrà arribar a «pintar el sexe» i afrontar-lo.
El muntatge, que parla de la recerca del plaer i la passió, de la pintura, la música i els elements sobrenaturals aguanta, tot i que el ritme decau a la meitat per aixecar-se al final. Els actors compleixen, sobretot Berruezo, sense oblidar el quartet amb un inspirat Óscar Blanco.
El muntatge, que parla de la recerca del plaer i la passió, de la pintura, la música i els elements sobrenaturals aguanta, tot i que el ritme decau a la meitat per aixecar-se al final. Els actors compleixen, sobretot Berruezo, sense oblidar el quartet amb un inspirat Óscar Blanco.