3 de novembre de 2009
PACO Mir
En l’ofici de comediant, com en qualsevol altra feina, hi ha còmics que no saben per què ho són, còmics de segona, còmics d’ofici, bons còmics i còmics –pocs– únics. A aquests últims pertanyia un home petit que tothom coneixia com el GRAN López Vázquez, un d’aquests «únics» capaços de millorar qualsevol text, un actor que donava sentit al tòpic que diu que no hi ha cap paper petit, un còmic que per molt mal dia que tingués sempre ens semblava bo, de confiança, familiar; aquest amic de tota la vida amb qui hem anat creixent creient que els problemes amb què s’enfrontava a la pantalla eren els seus.
Actor, personatge, amic de tota la vida, va tenir –com tots els bons «únics»– les seves falques i els seus recursos gestuals àmpliament imitats per altres còmics que no van poder ridiculitzar-lo mai perquè el record més simple ens portava a rememorar-lo en les seves pàgines millors, aquelles on una verborrea desaforada el convertia en l’epicentre d’unes desgràcies que només li podien passar a ell. Se’l recordarà principalment per la seva manera de parlar a borbollons però, sobretot, se l’hauria de recordar com a model d’un actor (en extinció) que sabia escoltar, perquè no hi ha còmic bo si no és capaç d’escoltar sense necessitat de demostrar contínuament que està escoltant. D’això, al món dels cops de colze dissimulats, se’n diu ser generós i a «Sir López Vázquez», com li haurien dit a Anglaterra des de fa moltíssims anys, com a generós no el guanyava ningú.
Fa uns cinc anys em va proposar dirigir-lo en un vodevil al qual (que burro que vaig ser) no li vaig saber veure la gràcia. «No hi fa res, ja hi haurà més ocasions», em va dir. Doncs no; ja no hi haurà més ocasions. Vaig perdre l’oportunitat de disfrutar-lo de ben a prop i que m’expliqués batalletes de quan Madrid era la cuina de la comèdia espanyola. Ni tindré més oportunitats ni ens el tornarem a trobar a les nostres estrenes fent-nos unes abraçades que semblaven alternatives. Res. Ni ocasions, ni abraçades ni aquestes enginyoses felicitacions de Nadal que ens escrivia sobre la mateixa felicitació que nosaltres li havíem enviat. Res. Excepte els seus vídeos. El mes que ve estaré molt ocupat.
PACO Mir
En l’ofici de comediant, com en qualsevol altra feina, hi ha còmics que no saben per què ho són, còmics de segona, còmics d’ofici, bons còmics i còmics –pocs– únics. A aquests últims pertanyia un home petit que tothom coneixia com el GRAN López Vázquez, un d’aquests «únics» capaços de millorar qualsevol text, un actor que donava sentit al tòpic que diu que no hi ha cap paper petit, un còmic que per molt mal dia que tingués sempre ens semblava bo, de confiança, familiar; aquest amic de tota la vida amb qui hem anat creixent creient que els problemes amb què s’enfrontava a la pantalla eren els seus.
Actor, personatge, amic de tota la vida, va tenir –com tots els bons «únics»– les seves falques i els seus recursos gestuals àmpliament imitats per altres còmics que no van poder ridiculitzar-lo mai perquè el record més simple ens portava a rememorar-lo en les seves pàgines millors, aquelles on una verborrea desaforada el convertia en l’epicentre d’unes desgràcies que només li podien passar a ell. Se’l recordarà principalment per la seva manera de parlar a borbollons però, sobretot, se l’hauria de recordar com a model d’un actor (en extinció) que sabia escoltar, perquè no hi ha còmic bo si no és capaç d’escoltar sense necessitat de demostrar contínuament que està escoltant. D’això, al món dels cops de colze dissimulats, se’n diu ser generós i a «Sir López Vázquez», com li haurien dit a Anglaterra des de fa moltíssims anys, com a generós no el guanyava ningú.
Fa uns cinc anys em va proposar dirigir-lo en un vodevil al qual (que burro que vaig ser) no li vaig saber veure la gràcia. «No hi fa res, ja hi haurà més ocasions», em va dir. Doncs no; ja no hi haurà més ocasions. Vaig perdre l’oportunitat de disfrutar-lo de ben a prop i que m’expliqués batalletes de quan Madrid era la cuina de la comèdia espanyola. Ni tindré més oportunitats ni ens el tornarem a trobar a les nostres estrenes fent-nos unes abraçades que semblaven alternatives. Res. Ni ocasions, ni abraçades ni aquestes enginyoses felicitacions de Nadal que ens escrivia sobre la mateixa felicitació que nosaltres li havíem enviat. Res. Excepte els seus vídeos. El mes que ve estaré molt ocupat.