www.avui.cat
3 de novembre de 2009
José Luis López Vázquez mor a Madrid a l’edat de 87 anys. Actor prolífic de teatre, cine i televisió, va destacar en la comèdia, però també va brillar com a actor dramàtic
Bernat Salvà
Barcelona
Ho deien ahir a mitja tarda, gairebé amb les mateixes paraules, tant la ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, com el president de l’Acadèmia del Cinema Espanyol, Álex de la Iglesia: “Era un dels més grans”. Feia poques hores que José Luis López Vázquez havia mort. El seu nom podria associar-se d’entrada a les comèdies més populistes, als hits de Cine de barrio, però una ullada a la seva filmografia, a qualsevol història del cinema, descobreix per als despistats un intèrpret associat a algunes de les obres mestres i als grans directors espanyols de la segona meitat del segle XX: d’El verdugo a La escopeta nacional, de Berlanga a Saura, passant per Ferreri, Forqué, Camino, Gutiérrez Aragón, Camus, Jaime de Armiñán...
67 anys de carrera
Ahir moria a casa seva, a Madrid, després d’una llarga malaltia. Tenia 87 anys i només en feia dos del seu darrer rodatge, ¿Y tú quién eres?, d’Antonio Mercero. Deixava al darrere una carrera llarga i prolífica, iniciada el 1940, just després de la Guerra Civil, en un escenari emblemàtic: el Teatro María Guerrero de Madrid. Una carrera en què va destacar la seva faceta còmica, però oberta a tots els gèneres, tant en teatre com al cinema i la televisió. Seixanta-set anys de carrera, durant els quals va guanyar gairebé tots els premis a què pot aspirar un actor espanyol: la Medalla d’Or de les Belles Arts (1985), el Premio Nacional de teatre (2002), el Goya d’Honor (2004), la Medalla d’Or al Mèrit en el Treball (1997)...
Destaquen, en la seva filmografia, els deu treballs que va fer amb Luis G. Berlanga, entre els quals hi ha Plácido (1961) i El verdugo (1963), i les quatre que va fer amb Carlos Saura, entre el 1967 (Peppermint frappé) i el 1979 (Mamá cumple cien años).
Comèdies populars
La popularitat li va venir sobretot de les nombroses comèdies que va protagonitzar, moltes de les quals (més de 40) es van rodar als anys 60 amb Gracita Morales com a companya de repartiment: Vamos a contar mentiras (1961), Atraco a las tres (1962), Vacaciones para Ivette (1964), Sor Citroën (1967)... També s’ha d’apuntar al seu full de serveis el paper principal d’un dels productes més prestigiosos de la televisió espanyola, el telefilm d’Antonio Mercero La cabina (1973), que va guanyar un premi Emmy.
Ahir al llarg de la tarda hi va haver nombroses reaccions. La ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, va remarcar que “el seu llegat artístic és un regal inesborrable que perdurarà a la retina dels espanyols”. Álex de la Iglesia, com a president de l’Acadèmia del Cinema Espanyol, va destacar que “ha estat a les millors pel·lícules, probablement a la millor”. “És una de les potes en què se sustentava el cinema del nostre país –va afegir–. Estem perdent els més grans. Era, i això ho resumeix tot, una part fonamental del cinema espanyol”.
Debut en el teatre
José Luis López Vázquez va néixer l’11 de març del 1922. Era fill d’un funcionari de justícia i una modista, que es van separar poc després del seu naixement. Després de fer el batxillerat, va treballar de mecanògraf i dibuixant abans d’entrar en el món del teatre, on va començar com a escenògraf. El 1940 va tenir l’oportunitat de debutar com a actor amb El anticuario, i ja no va baixar dels escenaris.
Sis anys després va debutar en el cinema amb María Fernanda la Jerezana, d’Enrique Herreros. Des de llavors va alternar el teatre, amb les companyies de Conchita Montes i Alberto Closas, amb papers de secundari al cinema, sovint per a realitzadors de prestigi. La popularitat li va arribar gràcies a la comèdia El pisito (1959). Dels anys 50 destaquen títols com Esa pareja feliz, Novio a la vista, Los jueves milagro i Los tramposos.
Als anys seixanta va alternar comèdies serioses i carregades d’ironia (El cochecito, Plácido, Atraco a las tres, El verdugo) amb el seu primer triomf televisiu (Tercero izquierda) i els grans èxits de taquilla: Trío de damas, Operación embajada, La familia y uno más, Sor Citroën...
Talent per al drama
A finals dels 60 Saura va desvelar la seva faceta dramàtica amb Peppermint frappé i li va obrir la porta a pel·lícules presentades i en alguns casos premiades a festivals de cinema, com El bosque del lobo, Mi querida señorita (candidata a l’Oscar al millor film en llengua no anglesa), Habla mudita (1972) i La colmena (1982), que es van alternar amb èxits televisius com l’esmentat de La cabina.
En total va fer unes 250 pel·lícules. En teatre va protagonitzar èxits com Equus (1975) i La muerte de un viajante (1985). La seva darrera obra destacable és Tres hombres y un destino (2004), que va protagonitzar amb Manuel Alexandre i Agustín González.
3 de novembre de 2009
José Luis López Vázquez mor a Madrid a l’edat de 87 anys. Actor prolífic de teatre, cine i televisió, va destacar en la comèdia, però també va brillar com a actor dramàtic
Bernat Salvà
Barcelona
Ho deien ahir a mitja tarda, gairebé amb les mateixes paraules, tant la ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, com el president de l’Acadèmia del Cinema Espanyol, Álex de la Iglesia: “Era un dels més grans”. Feia poques hores que José Luis López Vázquez havia mort. El seu nom podria associar-se d’entrada a les comèdies més populistes, als hits de Cine de barrio, però una ullada a la seva filmografia, a qualsevol història del cinema, descobreix per als despistats un intèrpret associat a algunes de les obres mestres i als grans directors espanyols de la segona meitat del segle XX: d’El verdugo a La escopeta nacional, de Berlanga a Saura, passant per Ferreri, Forqué, Camino, Gutiérrez Aragón, Camus, Jaime de Armiñán...
67 anys de carrera
Ahir moria a casa seva, a Madrid, després d’una llarga malaltia. Tenia 87 anys i només en feia dos del seu darrer rodatge, ¿Y tú quién eres?, d’Antonio Mercero. Deixava al darrere una carrera llarga i prolífica, iniciada el 1940, just després de la Guerra Civil, en un escenari emblemàtic: el Teatro María Guerrero de Madrid. Una carrera en què va destacar la seva faceta còmica, però oberta a tots els gèneres, tant en teatre com al cinema i la televisió. Seixanta-set anys de carrera, durant els quals va guanyar gairebé tots els premis a què pot aspirar un actor espanyol: la Medalla d’Or de les Belles Arts (1985), el Premio Nacional de teatre (2002), el Goya d’Honor (2004), la Medalla d’Or al Mèrit en el Treball (1997)...
Destaquen, en la seva filmografia, els deu treballs que va fer amb Luis G. Berlanga, entre els quals hi ha Plácido (1961) i El verdugo (1963), i les quatre que va fer amb Carlos Saura, entre el 1967 (Peppermint frappé) i el 1979 (Mamá cumple cien años).
Comèdies populars
La popularitat li va venir sobretot de les nombroses comèdies que va protagonitzar, moltes de les quals (més de 40) es van rodar als anys 60 amb Gracita Morales com a companya de repartiment: Vamos a contar mentiras (1961), Atraco a las tres (1962), Vacaciones para Ivette (1964), Sor Citroën (1967)... També s’ha d’apuntar al seu full de serveis el paper principal d’un dels productes més prestigiosos de la televisió espanyola, el telefilm d’Antonio Mercero La cabina (1973), que va guanyar un premi Emmy.
Ahir al llarg de la tarda hi va haver nombroses reaccions. La ministra de Cultura, Ángeles González-Sinde, va remarcar que “el seu llegat artístic és un regal inesborrable que perdurarà a la retina dels espanyols”. Álex de la Iglesia, com a president de l’Acadèmia del Cinema Espanyol, va destacar que “ha estat a les millors pel·lícules, probablement a la millor”. “És una de les potes en què se sustentava el cinema del nostre país –va afegir–. Estem perdent els més grans. Era, i això ho resumeix tot, una part fonamental del cinema espanyol”.
Debut en el teatre
José Luis López Vázquez va néixer l’11 de març del 1922. Era fill d’un funcionari de justícia i una modista, que es van separar poc després del seu naixement. Després de fer el batxillerat, va treballar de mecanògraf i dibuixant abans d’entrar en el món del teatre, on va començar com a escenògraf. El 1940 va tenir l’oportunitat de debutar com a actor amb El anticuario, i ja no va baixar dels escenaris.
Sis anys després va debutar en el cinema amb María Fernanda la Jerezana, d’Enrique Herreros. Des de llavors va alternar el teatre, amb les companyies de Conchita Montes i Alberto Closas, amb papers de secundari al cinema, sovint per a realitzadors de prestigi. La popularitat li va arribar gràcies a la comèdia El pisito (1959). Dels anys 50 destaquen títols com Esa pareja feliz, Novio a la vista, Los jueves milagro i Los tramposos.
Als anys seixanta va alternar comèdies serioses i carregades d’ironia (El cochecito, Plácido, Atraco a las tres, El verdugo) amb el seu primer triomf televisiu (Tercero izquierda) i els grans èxits de taquilla: Trío de damas, Operación embajada, La familia y uno más, Sor Citroën...
Talent per al drama
A finals dels 60 Saura va desvelar la seva faceta dramàtica amb Peppermint frappé i li va obrir la porta a pel·lícules presentades i en alguns casos premiades a festivals de cinema, com El bosque del lobo, Mi querida señorita (candidata a l’Oscar al millor film en llengua no anglesa), Habla mudita (1972) i La colmena (1982), que es van alternar amb èxits televisius com l’esmentat de La cabina.
En total va fer unes 250 pel·lícules. En teatre va protagonitzar èxits com Equus (1975) i La muerte de un viajante (1985). La seva darrera obra destacable és Tres hombres y un destino (2004), que va protagonitzar amb Manuel Alexandre i Agustín González.