02 de novembre 2009

Pep Tosar sedueix al Círcol Maldà amb ‘Nocturn’, peça basada en la novel•la ‘Rèquiem’, de Tabucchi


www.elperiodico.cat
24 octubre 2009

Víctor Pi i Pep Tosar, en una imatge de ‘Nocturns’.
Foto: EL PERIÓDICO
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA


Nova exhibició de dramatúrgia poètica. I una altra vegada amb Pep Tosar oficiant al petit recinte del Círcol Maldà, un espai que casa a la perfecció amb el seu projecte intimista. L’elegància i subtilesa al servei de la paraula i de l’emoció reapareixen amb Nocturn, dramatització de la novel·la Rèquiem, d’Antonio Tabucchi, després de l’èxit obtingut la temporada passada amb el premiat Molts records per a Ivanov.
Tosar, que ja havia recorregut a l’autor d’Afirma Pereira amb Somni de somnis, se submergeix en l’univers dels somnis fantasmagòrics i els barreja amb la realitat. I ho fa posant-se de ple en la reflexió sobre el pes del remordiment explicada a partir d’un viatge per la rememoració i la nostàlgia. Tot elaborat des del seu plantejament escènic oníric i amb els Nocturns de Chopin de fons marcant un ritme poeticomusical.
La trama de la peça inclou, a més del nucli central de Rèquiem, fragments d’altres obres d’aquest italià traductor de Pessoa i amb pàtria literària a Lisboa. Així apareixen, en boca dels personatges, textos de Los volátiles del Beato Angélico, El ángel negro o la novel·la epistolar Es va fent més i més tard.
L’univers lisboeta i el dels congostos del far de Cascais apareixen al relat del retrobament al més enllà del protagonista (un Tosar amb el gest, la mirada i la dicció perfectes) i el seu amic Tadeo (un sòlid Víctor Pi, encarnant també un bàrman i un pintor que copia trossos del tríptic Les temptacions de sant Antoni, del Bosco). Aquesta obra obsessiona el personatge de Tosar.

ENIGMÀTICA ATMOSFERA

Els dos amics recorden les seves vivències i l’amor compartit amb Isabel (una lluminosa encara que no sempre intel·ligible Cecilia Ligorio, que llegeix un vell diari al costat del piano), i es pregunten turmentats per les causes del tràgic final de la noia. Anna Carné brilla com a dona del faroner, però sobretot quan, convertida en l’hostalera Casimira, explica la recepta del sarrabulho.
Una sòbria però imaginativa escenografia embolcalla la màgia i els canvis de ritme d’aquest espectacle. Dues taules, unes cadires, una màquina per projectar il·lustratives imatges sobre una pantalla i una cortina de tul transparent per separar les escenes reals de les somiades són suficients per crear l’atmosfera d’aquest senzill, enigmàtic, però magnífic muntatge. No se’l perdin.