
www.elperiodico.cat
24 octubre 2009
Víctor Pi i Pep Tosar, en una imatge de ‘Nocturns’.
Foto: EL PERIÓDICO
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
24 octubre 2009
Víctor Pi i Pep Tosar, en una imatge de ‘Nocturns’.
Foto: EL PERIÓDICO
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
Nova exhibició de dramatúrgia poètica. I una altra vegada amb Pep Tosar oficiant al petit recinte del Círcol Maldà, un espai que casa a la perfecció amb el seu projecte intimista. L’elegància i subtilesa al servei de la paraula i de l’emoció reapareixen amb Nocturn, dramatització de la novel·la Rèquiem, d’Antonio Tabucchi, després de l’èxit obtingut la temporada passada amb el premiat Molts records per a Ivanov.
Tosar, que ja havia recorregut a l’autor d’Afirma Pereira amb Somni de somnis, se submergeix en l’univers dels somnis fantasmagòrics i els barreja amb la realitat. I ho fa posant-se de ple en la reflexió sobre el pes del remordiment explicada a partir d’un viatge per la rememoració i la nostàlgia. Tot elaborat des del seu plantejament escènic oníric i amb els Nocturns de Chopin de fons marcant un ritme poeticomusical.
La trama de la peça inclou, a més del nucli central de Rèquiem, fragments d’altres obres d’aquest italià traductor de Pessoa i amb pàtria literària a Lisboa. Així apareixen, en boca dels personatges, textos de Los volátiles del Beato Angélico, El ángel negro o la novel·la epistolar Es va fent més i més tard.
L’univers lisboeta i el dels congostos del far de Cascais apareixen al relat del retrobament al més enllà del protagonista (un Tosar amb el gest, la mirada i la dicció perfectes) i el seu amic Tadeo (un sòlid Víctor Pi, encarnant també un bàrman i un pintor que copia trossos del tríptic Les temptacions de sant Antoni, del Bosco). Aquesta obra obsessiona el personatge de Tosar.
ENIGMÀTICA ATMOSFERA
Els dos amics recorden les seves vivències i l’amor compartit amb Isabel (una lluminosa encara que no sempre intel·ligible Cecilia Ligorio, que llegeix un vell diari al costat del piano), i es pregunten turmentats per les causes del tràgic final de la noia. Anna Carné brilla com a dona del faroner, però sobretot quan, convertida en l’hostalera Casimira, explica la recepta del sarrabulho.
Una sòbria però imaginativa escenografia embolcalla la màgia i els canvis de ritme d’aquest espectacle. Dues taules, unes cadires, una màquina per projectar il·lustratives imatges sobre una pantalla i una cortina de tul transparent per separar les escenes reals de les somiades són suficients per crear l’atmosfera d’aquest senzill, enigmàtic, però magnífic muntatge. No se’l perdin.
Una sòbria però imaginativa escenografia embolcalla la màgia i els canvis de ritme d’aquest espectacle. Dues taules, unes cadires, una màquina per projectar il·lustratives imatges sobre una pantalla i una cortina de tul transparent per separar les escenes reals de les somiades són suficients per crear l’atmosfera d’aquest senzill, enigmàtic, però magnífic muntatge. No se’l perdin.