31 de juliol de 2006
El festival porta Harold Pinter i Peter Turrini, fills artístics de l'irlandès
Jordi Bordes
Barcelona
El Festival Grec de Barcelona ha exclòs Samuel Beckett, l'any del centenari del seu naixement. En canvi, ha inclòs en el cartell dos autors que van escriure a partir de la dramatúrgia beckettiana: Peter Turrini i Harold Pinter. La casualitat ha fet que totes dues propostes es vegin a la Sala Beckett.
+ Víctor Pi, Rosa Novell i Rosa Renom, en un assaig de Vells temps, de Harold Pinter. Foto: ROS RIBAS.
El festival Grec té una curiosa manera de celebrar el centenari del naixement de Beckett. En comptes de repescar algunes de les seves obres de referència, s'ha optat per estrenar dues peces de l'autor de Tot esperant Godot. Del 5 al 23 de juliol es va representar La fi per fi de l'austríac Peter Turrini i, des de dimecres fins al 5 d'agost, Rosa Novell interpreta i dirigeix un Pinter: Vells temps. Turrini clama contra la vida d'èxits i de la fama social, mentre que Pinter reflexiona sobre la memòria i la subjectivitat: tothom recorda el passat de manera diferent i es fa pròpies les anècdotes col·lectives. Rosa Novell és Kate, una dona enigmàtica, de poques paraules i que està absorta llargues estones. Viu en una casa a prop de la mar i relativament lluny de Londres, amb el seu company, Delley (Víctor Pi), des de fa vint anys. L'acció comença informant d'una carta d'una amiga de fa dues dècades, Anna (Rosa Renom), en què anuncia que els anirà a veure. Cap dels dos sap res del que ha passat durant aquests vint anys a la vida d'Anna. Temen que sigui vegetariana (hi ha rosbif preparat per sopar), imaginen que es deu haver casat amb un home, que potser es presenta inesperadament a la vetllada. No hi ha un motiu concret del retorn a la vida de Kate. No passa res especial que justifiqui un text que parla d'una vetllada (pot ser unes hores, pot ser tot un dia) en què la memòria correrà per camins paral·lels en què es descobriran coincidències intranscendents i, en cert punt, lògiques, entre els tres protagonistes. El mèrit de Vells temps (totalment recomanable) és el de la dramatúrgia de Pinter: construeix els personatges a partir dels silencis propis i del que expliquen els seus veïns. A diferència del seu mestre (Beckett), deixa el posicionament polític per a la vida personal: en les seves obres, com que no hi ha desenllaç, tampoc hi ha culpables ni vençuts.
BECKETT, MIG OBLIDAT
El centenari de Beckett, de fet, passarà bastant desapercebut a Barcelona. Només en les sales alternatives se l'ha tingut present. El Teatre Nacional de Catalunya no ens va representar Sam, un muntatge dels últims treballs del dramaturg, ja endinsat en un món simbòlic que casa, per excèntric, amb el teatre de l'absurd. També la Sala Muntaner havia previst la representació de Fi de partida, però les obres de reforma, que s'han allargat molt més del que estava previst, ha obligat a ajornar aquesta reposició (es va estrenar al Grec passat també a la Sala Beckett) al final del 2006. Fa uns dies, el director del Mercat de les Flors va avançar una part de la programació, en què està prevista una coreografia que homenatgi el dramaturg i premi Nobel de Literatura de l'any 1969.
+ Víctor Pi, Rosa Novell i Rosa Renom, en un assaig de Vells temps, de Harold Pinter. Foto: ROS RIBAS.
El festival Grec té una curiosa manera de celebrar el centenari del naixement de Beckett. En comptes de repescar algunes de les seves obres de referència, s'ha optat per estrenar dues peces de l'autor de Tot esperant Godot. Del 5 al 23 de juliol es va representar La fi per fi de l'austríac Peter Turrini i, des de dimecres fins al 5 d'agost, Rosa Novell interpreta i dirigeix un Pinter: Vells temps. Turrini clama contra la vida d'èxits i de la fama social, mentre que Pinter reflexiona sobre la memòria i la subjectivitat: tothom recorda el passat de manera diferent i es fa pròpies les anècdotes col·lectives. Rosa Novell és Kate, una dona enigmàtica, de poques paraules i que està absorta llargues estones. Viu en una casa a prop de la mar i relativament lluny de Londres, amb el seu company, Delley (Víctor Pi), des de fa vint anys. L'acció comença informant d'una carta d'una amiga de fa dues dècades, Anna (Rosa Renom), en què anuncia que els anirà a veure. Cap dels dos sap res del que ha passat durant aquests vint anys a la vida d'Anna. Temen que sigui vegetariana (hi ha rosbif preparat per sopar), imaginen que es deu haver casat amb un home, que potser es presenta inesperadament a la vetllada. No hi ha un motiu concret del retorn a la vida de Kate. No passa res especial que justifiqui un text que parla d'una vetllada (pot ser unes hores, pot ser tot un dia) en què la memòria correrà per camins paral·lels en què es descobriran coincidències intranscendents i, en cert punt, lògiques, entre els tres protagonistes. El mèrit de Vells temps (totalment recomanable) és el de la dramatúrgia de Pinter: construeix els personatges a partir dels silencis propis i del que expliquen els seus veïns. A diferència del seu mestre (Beckett), deixa el posicionament polític per a la vida personal: en les seves obres, com que no hi ha desenllaç, tampoc hi ha culpables ni vençuts.
BECKETT, MIG OBLIDAT
El centenari de Beckett, de fet, passarà bastant desapercebut a Barcelona. Només en les sales alternatives se l'ha tingut present. El Teatre Nacional de Catalunya no ens va representar Sam, un muntatge dels últims treballs del dramaturg, ja endinsat en un món simbòlic que casa, per excèntric, amb el teatre de l'absurd. També la Sala Muntaner havia previst la representació de Fi de partida, però les obres de reforma, que s'han allargat molt més del que estava previst, ha obligat a ajornar aquesta reposició (es va estrenar al Grec passat també a la Sala Beckett) al final del 2006. Fa uns dies, el director del Mercat de les Flors va avançar una part de la programació, en què està prevista una coreografia que homenatgi el dramaturg i premi Nobel de Literatura de l'any 1969.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada