Carme Elías i Anna Ycobalzeta.
CÉSAR LÓPEZ ROSELL
BARCELONA
La impactant escenografia del saló d’una residència del camp anglès, que representa un vaixell, ens situa immediatament en el brillant retrat, mordaç i ple de càrrega irònica que Bernard Shaw fa d’una societat a la deriva. En aquest interior i als jardins de la mansió, esbossats a manera de camp de futbol, transcorre durant més de tres hores l’acció de La casa dels cors trencats, agitat còctel de comèdia i tragèdia amanit amb elevades dosis d’un punxant humor que apunta a la diana d’uns personatges que busquen el sentit a les seves vides a l’Anglaterra de la primera guerra mundial.
El vell, excèntric i retirat capità Shotover (imponent Pep Cruz) encapçala el repartiment. Des de la seva aparent alienació mental, l’amo de la casa i presoner d’una nostàlgia marina banyada amb rom llança les seves invectives contra la decadent societat que l’envolta. Al seu voltant, gira un microcosmos de gent que dóna una devastadora força al primer Bernard Shaw del TNC.
Comencem per Ellie Dunn (excel·lent Anna Ycobalzeta), una noia a punt de consumar un casament de conveniència amb l’especulador Alfred Mangan (Pep Anton Muñoz), emparaulat pel seu pare Manzini (Artur Trías). “¿Què puc fer amb la meva vida?”, es pregunta Ellie que veu en el compromís la sortida a la seva misèria econòmica i social. La resposta l’hi dóna Hesione, filla del capità (enlluernadora Carme Elías) que la convenç que ha de trencar el pacte.
El domini de les dones es posa en evidència amb l’exercici de seducció que practiquen Hesione i la seva reapareguda germana Lady Arianne (esplèndida Sílvia Bel). Elles afegeixen més càrrega satírica a l’acció. Héctor, el simpàtic conquistador i marit d’Hesione (un ben dibuixat Abel Folk) i Randall (Santi Ricart, el manipulat cunyat d’Arianne) enriqueixen aquest caòtic collage. La farsa s’arrodoneix quan la imatge del ploraner empresari Mangan cau per terra, seduït per Hesione.
Josep Maria Mestres dirigeix amb encert. La reiteració del discurs d’alguns personatges a la segona part i la mal resolta última escena de la catàstrofe celestial posen alguna objecció al rotund èxit d’aquesta comèdia plena de missatges aplicables a la societat actual que intenta també salvar-se del naufragi.
