www.totmataro.cat
28 abril de 2009
Estrena absoluta de la versió de ‘8 dones’ reescrita a partir d’un film
Comas Soler
La dramatúrgia contemporània continua fent-se un forat més que considerable en el repertori de la Sala Cabañes. Aquest és el cas de l’última estrena: ‘8 dones’. El muntatge ha significat el debut de la Mercè Grané en les tasques de direcció, encara que acompanyada pel seu pare, en Toni Grané, una de les persones amb l’experiència més completa d’entre el planter de directors del teatre del Centre Catòlic.
De l’escena al cinema...
‘8 dones’ és la singular peripècia creativa que ha dut a terme l’equip de Sala Cabañes, consistent a retornar a l’escenari un text originàriament escrit per al teatre, però fent-ho en versió molt lliure, a partir d’una adaptació cinematogràfica ulterior. Robert Thomas (1927-1989) és un autor, actor i director francès que va començar la seva carrera dramàtica a mitjans del segle passat escrivint algunes peces menors. El 1958 estrena ‘8 dones’ sense massa pena ni glòria, una obra que reescriurà uns quants anys més tard, però que no tindrà anomenada fins al 2002, quan el realitzador cinematogràfic François Ozon la porti al cinema amb un repartiment de bandera encapçalat per Fanny Ardant, Catherine Deneuve i Isabelle Huppert.
...i del cinema a la Sala
En origen ‘8 dones’ és una comedieta que s’aguanta sobre una barreja d’intriga i de truculència, amb situacions, tipus i costums propis del teatre de bulevard, on el que importa és el divertiment i no pas la versemblança. Així, en una casa senyorial aïllada per la neu hi coincideixen vuit personatges femenins: la sogra, la dona, la cunyada, la germana, les dues filles, la governanta i la criada d’un tal Marcel, l’amo de la casa. Aquest, que no apareix, sembla que és assassinat i caldrà desentrellar per qui i per què. Conscient que un argument així no pot tenir altra progressió dramàtica que l’embolica que fa fort, quan François Ozon va convertir-lo en pel·lícula va procurar defugir una interpretació naturalista, va guarnir la trama amb numerets musicals i va posar-hi distància mitjançant una ambientació forçadament antiquada, que evoca els anys cinquanta. Aquesta versió fílmica és, doncs, la base de la qual han partit la Mercè i en Toni Grané per transposar novament al teatre les seves ‘8 dones’, la qual cosa ja constitueix en si un exercici certament original.
Embolics en sèrie
El que passa per entremig seria per provocar un daltabaix al Centre Catòlic, si no fos pel to relativitzador i foteta que li han sabut marcar des de la direcció, perquè entre enganys, traïdories, enemistats, extorsions i altres camàndules, la trama de ‘8 dones’ avança com un repertori complet d’atemptats al sisè manament. Hi ha embolics d’entrecuix a dues i tres bandes –amb variants homo, hétero i mixtes–, banyes a dojo, bombos de penalti, incestos i un llarg etcètera. Un espai escenogràfic espaterrant i un vestuari molt cuidat que són mimètics als de la pel·lícula, serveixen per a una interpretació desigual però en termes generals més que correcta. I tant li fa que les cançons grinyolin, perquè ningú pot negar a la factoria de can Cabañes que, tractant-se de teatre amateur, l’assortit d’actrius no sigui d’autèntica enveja. A més, això de muntar ‘8 dones’ potser sí que és un despropòsit, però també un luxe.
La fitxa
‘8 dones’, de Robert Thomas.
Direcció de Mercè Grané i Toni Grané.
Direcció musical de Dani Àlvarez.
Sala Cabañes, 18 d’abril de 2009.
28 abril de 2009
Estrena absoluta de la versió de ‘8 dones’ reescrita a partir d’un film
Comas Soler
La dramatúrgia contemporània continua fent-se un forat més que considerable en el repertori de la Sala Cabañes. Aquest és el cas de l’última estrena: ‘8 dones’. El muntatge ha significat el debut de la Mercè Grané en les tasques de direcció, encara que acompanyada pel seu pare, en Toni Grané, una de les persones amb l’experiència més completa d’entre el planter de directors del teatre del Centre Catòlic.
De l’escena al cinema...
‘8 dones’ és la singular peripècia creativa que ha dut a terme l’equip de Sala Cabañes, consistent a retornar a l’escenari un text originàriament escrit per al teatre, però fent-ho en versió molt lliure, a partir d’una adaptació cinematogràfica ulterior. Robert Thomas (1927-1989) és un autor, actor i director francès que va començar la seva carrera dramàtica a mitjans del segle passat escrivint algunes peces menors. El 1958 estrena ‘8 dones’ sense massa pena ni glòria, una obra que reescriurà uns quants anys més tard, però que no tindrà anomenada fins al 2002, quan el realitzador cinematogràfic François Ozon la porti al cinema amb un repartiment de bandera encapçalat per Fanny Ardant, Catherine Deneuve i Isabelle Huppert.
...i del cinema a la Sala
En origen ‘8 dones’ és una comedieta que s’aguanta sobre una barreja d’intriga i de truculència, amb situacions, tipus i costums propis del teatre de bulevard, on el que importa és el divertiment i no pas la versemblança. Així, en una casa senyorial aïllada per la neu hi coincideixen vuit personatges femenins: la sogra, la dona, la cunyada, la germana, les dues filles, la governanta i la criada d’un tal Marcel, l’amo de la casa. Aquest, que no apareix, sembla que és assassinat i caldrà desentrellar per qui i per què. Conscient que un argument així no pot tenir altra progressió dramàtica que l’embolica que fa fort, quan François Ozon va convertir-lo en pel·lícula va procurar defugir una interpretació naturalista, va guarnir la trama amb numerets musicals i va posar-hi distància mitjançant una ambientació forçadament antiquada, que evoca els anys cinquanta. Aquesta versió fílmica és, doncs, la base de la qual han partit la Mercè i en Toni Grané per transposar novament al teatre les seves ‘8 dones’, la qual cosa ja constitueix en si un exercici certament original.
Embolics en sèrie
El que passa per entremig seria per provocar un daltabaix al Centre Catòlic, si no fos pel to relativitzador i foteta que li han sabut marcar des de la direcció, perquè entre enganys, traïdories, enemistats, extorsions i altres camàndules, la trama de ‘8 dones’ avança com un repertori complet d’atemptats al sisè manament. Hi ha embolics d’entrecuix a dues i tres bandes –amb variants homo, hétero i mixtes–, banyes a dojo, bombos de penalti, incestos i un llarg etcètera. Un espai escenogràfic espaterrant i un vestuari molt cuidat que són mimètics als de la pel·lícula, serveixen per a una interpretació desigual però en termes generals més que correcta. I tant li fa que les cançons grinyolin, perquè ningú pot negar a la factoria de can Cabañes que, tractant-se de teatre amateur, l’assortit d’actrius no sigui d’autèntica enveja. A més, això de muntar ‘8 dones’ potser sí que és un despropòsit, però també un luxe.
La fitxa
‘8 dones’, de Robert Thomas.
Direcció de Mercè Grané i Toni Grané.
Direcció musical de Dani Àlvarez.
Sala Cabañes, 18 d’abril de 2009.