www.totmataro.cat
1 de juliol de 2008
El Grup Jonàs de la Sala Cabañes presenta ‘Jo en vull 18’
Comas Soler Cultura
Anna Carbonell, Martí Grané, Helena Martínez, Pol Martínez, Clara de Ramon i Estel Sala són, des de dissabte, sis noms a retenir. Sis tipus molt joves amb fusta d’actorassos que no només saben trepitjar amb desimboltura les taules d’un escenari, sinó que desborden de gràcia i de solvència per omplir-lo. Ells són els protagonistes de ‘Jo en vull 18’, un invent escènic que s’han engiponat com a taller final del seu cicle de formació a la Saca, l’escola de teatre de la Sala Cabañes, en el qual han fet tots els papers de l’auca: guió, cançons, coreografies, titelles, màscares, vestuari, llums, escenografia i projeccions, a més, és clar, de la interpretació. I el producte que en surt, amb la inestimable tutoria d’en Xevi Ribas, és d’excel·lència.
Formació, implicació i suport
Com que en el teatre, igual que a la vida, res no és gratuït, aquest resultat tan meritori s’explica sobretot pel caràcter alliçonador d’unes quantes opcions que hi ha al darrera. La principal és la decisió presa fa temps per la Sala Cabañes de no acontentar-se només amb ser un dels més grans vivers d’aficionats de les arts de l’escena que hi ha al país, sinó de procurar-se una mena de “think tank” per impartir-los formació i obrir camins. Així els sis joves de ‘Jo en vull 18’, components de la fornada del Grup Jonàs, són el fruit remarcable d’anys d’aprenentatge a la Saca. Però el que fa lluir el muntatge és també aquella estima, marca de la casa, que els de can Cabañes saben posar en les produccions de collita pròpia i que es tradueix en la implicació de molta més gent de la que actua. En aquest sentit, no hi ha cap dubte que ‘Jo en vull 18’, per fortuna, ha gaudit d’un acomboiament i d’uns suports notoris. Alguns de molt de pes.
Enfocament just
Una altra qualitat, i no pas petita, d’aquest muntatge és la seva justesa. Que consisteix a ser clarament el que és i no aparençar una altra cosa. Ni més ni menys que un taller: la collita d’un procés formatiu. Per això s’exposa davant d’un públic de parents, amics i coneguts. Perquè és el retorn comunitari de la feina feta. I per això mateix el tutor, a partir de les vivències dels mateixos intèrprets, l’ha enginyat com un calidoscopi, amb solos i moments corals, amb diversitat de tècniques i recursos, perquè cadascú tingui el seu moment i perquè en conjunt resulti un mostrari prou complet. És amb aquest enfocament, com a zenit i punt final, que aconsegueix ser un exercici rodó. Dit d’una altra manera: ‘Jo en vull 18’ faria fallida si volgués continuar la volada amb pretensions d’espectacle. Llavors molts dels seus mereixements esdevindrien carències. Començant per la manca de ritme que es deriva de la seva estructura fragmentària. Però sobretot per la inconsistència argumental. Perquè, per molt que es disfressi d’inconformisme, el relat que fa dels motius d’estrès de mitja dotzena d’adolescents benestants (de viure regalat, per dir-ho amb llenguatge de Pastorets) és un discurs socialment molt carca. I l’excés de complaença en aquest tipus de cuites porta al “pijerío”. O al Prozac. Déu nos en guard!
1 de juliol de 2008
El Grup Jonàs de la Sala Cabañes presenta ‘Jo en vull 18’
Comas Soler Cultura
Anna Carbonell, Martí Grané, Helena Martínez, Pol Martínez, Clara de Ramon i Estel Sala són, des de dissabte, sis noms a retenir. Sis tipus molt joves amb fusta d’actorassos que no només saben trepitjar amb desimboltura les taules d’un escenari, sinó que desborden de gràcia i de solvència per omplir-lo. Ells són els protagonistes de ‘Jo en vull 18’, un invent escènic que s’han engiponat com a taller final del seu cicle de formació a la Saca, l’escola de teatre de la Sala Cabañes, en el qual han fet tots els papers de l’auca: guió, cançons, coreografies, titelles, màscares, vestuari, llums, escenografia i projeccions, a més, és clar, de la interpretació. I el producte que en surt, amb la inestimable tutoria d’en Xevi Ribas, és d’excel·lència.
Formació, implicació i suport
Com que en el teatre, igual que a la vida, res no és gratuït, aquest resultat tan meritori s’explica sobretot pel caràcter alliçonador d’unes quantes opcions que hi ha al darrera. La principal és la decisió presa fa temps per la Sala Cabañes de no acontentar-se només amb ser un dels més grans vivers d’aficionats de les arts de l’escena que hi ha al país, sinó de procurar-se una mena de “think tank” per impartir-los formació i obrir camins. Així els sis joves de ‘Jo en vull 18’, components de la fornada del Grup Jonàs, són el fruit remarcable d’anys d’aprenentatge a la Saca. Però el que fa lluir el muntatge és també aquella estima, marca de la casa, que els de can Cabañes saben posar en les produccions de collita pròpia i que es tradueix en la implicació de molta més gent de la que actua. En aquest sentit, no hi ha cap dubte que ‘Jo en vull 18’, per fortuna, ha gaudit d’un acomboiament i d’uns suports notoris. Alguns de molt de pes.
Enfocament just
Una altra qualitat, i no pas petita, d’aquest muntatge és la seva justesa. Que consisteix a ser clarament el que és i no aparençar una altra cosa. Ni més ni menys que un taller: la collita d’un procés formatiu. Per això s’exposa davant d’un públic de parents, amics i coneguts. Perquè és el retorn comunitari de la feina feta. I per això mateix el tutor, a partir de les vivències dels mateixos intèrprets, l’ha enginyat com un calidoscopi, amb solos i moments corals, amb diversitat de tècniques i recursos, perquè cadascú tingui el seu moment i perquè en conjunt resulti un mostrari prou complet. És amb aquest enfocament, com a zenit i punt final, que aconsegueix ser un exercici rodó. Dit d’una altra manera: ‘Jo en vull 18’ faria fallida si volgués continuar la volada amb pretensions d’espectacle. Llavors molts dels seus mereixements esdevindrien carències. Començant per la manca de ritme que es deriva de la seva estructura fragmentària. Però sobretot per la inconsistència argumental. Perquè, per molt que es disfressi d’inconformisme, el relat que fa dels motius d’estrès de mitja dotzena d’adolescents benestants (de viure regalat, per dir-ho amb llenguatge de Pastorets) és un discurs socialment molt carca. I l’excés de complaença en aquest tipus de cuites porta al “pijerío”. O al Prozac. Déu nos en guard!