"El teatre és una professió fantàstica, inestable i dura"

www.avui.cat

21 de febrer de 2007

Entrevista: Emilio Gutiérrez Caba Ha escollit Catalunya per fer la seva última gira potent amb l'obra de terror 'La mujer de negro' de Susan Hill, en cartell a l'Apolo

Teresa Bruna
La seva cara és part de la vida d'una generació que encara parlava de cinemes d'estreno i sessions dobles de barri. Ha interpretat més de 80 pel·lícules amb directors solvents: Carlos Saura, Martín Patino, Jaime Chávarri, Almodóvar, Álex de la Iglesia, Miguel Albaladejo... De televisió n'ha fet menys, però a Catalunya se'l recorda pel seu paper a la sèrie La Rosa, en català. Amb tot, és un home de teatre que s'ha nodrit dels grans clàssics espanyols i estrangers, sense deixar de banda autors contemporanis. Va venir a Barcelona fa cinc anys amb una obra de terror amb fantasmes i éssers sobrenaturals, La mujer de negro, de Susan Hill, un gènere poc explotat al teatre que va aconseguir gelar la sang d'alguns espectadors. La interpreta amb Jorge de Juan. Ha tornat i es pot veure a l'Apolo. El director és l'únic que ha canviat: ara és Eduardo Bazo.

Quins canvis veurem a La mujer...?

Bazo ha posat les parets d'un teatre que no existien en el primer muntatge. També ha guarnit l'obra amb més efectes de so, de llum i coses que van apareixent. La versió que estan fent a Londres canvia moltes vegades d'estructura, potser cada sis mesos.

I tot plegat fa més por, suposo...

Hi ha moments que poden impressionar més el públic. És una història molt ben construïda dramatúrgicament, amb un seguit de successos que fan que els personatges vagin canviant. Per això s'ha de tenir una bona arquitectura teatral i crec que la tenim.

Es nota si el públic passa por?

Sí, perquè es nota el silenci. És molt més descriptiu que els xiscles que de vegades fa la gent més aviat jove. Quan la tensió i el silenci es fan perceptibles, és el millor senyal que el públic està pendent del que passa a escena.

Per què aquest retorn?

Per a Jorge de Juan significa reprendre el punt on havia deixat la interpretació, perquè va deixar el teatre amb aquesta obra, a Barcelona, per fer altres coses. Ara n'ha agafat els drets i és com mesurar-se una mica les forces, de cara a ser productor teatral. Per part meva, tenia la idea de tornar a fer-la perquè havia anat molt bé i encara hi ha força llocs per Espanya on no s'ha vist. Com que és una obra que ja domino, podia aprofitar per pensar en altres projectes. El 2007 i el 2008 els he reservat per buscar textos i idees diferents de cara al teatre.

Com ara?

A partir d'aquesta obra tractaré de fer les gires tan còmodes com sigui possible, perquè porto deu anys acumulats de gires intenses. I vull fer una gira sentimental per Catalunya.

Això és maco! Expliqui-ho!

Jo vaig estar aquí l'any 1952, recordo que era l'any del Congrés Eucarístic. La meva família estava de gira amb la companyia de Catalina Barcena, una actriu molt coneguda al seu temps, al teatre i al cinema, que fins i tot havia estat a Hollywood! Per a mi va ser el descobriment de Catalunya d'una manera divertida. Jo era un nano de 10 anys. En aquell temps s'havia de viatjar en autobús, els desplaçaments eren complicats, s'havia de tornar a dormir a Barcelona o als autocars... Vam estar des de Mollerussa fins a Banyoles! I ara em ve de gust acomiadar-me sentimentalment de les gires grans fent aquesta aquí, en llocs que conec però on no he estat mai com a actor.

El seu català no és de l'any 1952...

Esclar que no! Jo aquí a Catalunya hi tinc gent molt estimada, hi vinc cada any, he après català, el llegeixo i tinc possibilitats de comunicar-me en català. Això fa que s'apreciï l'idioma!

Deu tenir alguna cosa prevista...

De moment, abaixar una mica la marxa. Potser faré televisió o cinema... Però això és teoria. Després manen les coses que surten.

No agafa tot el que surt?

Procuro triar, tot i que de vegades no és possible perquè nosaltres vivim d'això. Avui, la pressió econòmica i la manca d'un criteri artístic elevat fa que el nivell de qualitat sigui cada vegada pitjor, al teatre, a la televisió i en tots els camps de la societat. Vivim una bogeria: m'envien un paquet a casa, com que no hi sóc, m'han de trucar, després jo els he de citar perquè me'l donin... Abans deixaven el paquet al porter i se n'anaven . Tot és més sofisticat, vivim millor, però tenim una quantitat de despeses que són una llauna: comunitat de propietaris, telèfon mòbil... I el teatre és una professió que ens agrada moltíssim, que és fantàstica però en el sentit econòmic és inestable i dura.

No ens posem tristos. Acomiadem-nos amb La dama de negro, va. Té alguna anècdota?

Miri: encara que faci l'obra tranquil·lament i no pensi en res sobrenatural, treballar a les fosques a l'escenari crea una sensació... A l'escena hi ha foscor, hi ha misteri, saps? El públic potser no ho tota, però nosaltres sentim una certa fragilitat...

Apa, em pren el pèl!

No, no. Això ha passat moltes vegades, tant al Jorge com a mi, eh! Hem vist coses que segurament són producte de la imaginació però... una ombra. Que pot ser algun tècnic, però... no es pot garantir! I unes sensacions estranyes, cops, veus... I fred!

Uix! Fred?

Síííí. Fred al clatell! Esclar que pot ser un corrent d'aire, però amb les coses que estàs vivint a l'escenari... brrrr... És una sensació... força desagradable, sí.

No marxi mai, que en sap molt, de convèncer!