5 de febrer de 2007
1r Premi Llengua Catalana - Categoria B
Mireia Romagosa i Minguillón Especials - Concurs contes
Tot i que ara ja no em sento tan forta com abans, voldria explicar-vos la meva història. Espero que quan la llegiu us recordeu de qui era jo abans i de tot el que vaig fer. En definitiva, que encara hi hagi algú que parli i pensi en mi.
Jo era una viatgera incansable i m’agradava anar per tot arreu. He viatjat per tot el món: des dels EE.UU. d’Amèrica fins a Sudamèrica passant per l’Àfrica, Europa, l’Àsia i Oceania. En tots aquests viatges que he realitzat, recordo haver trepitjat indrets molt diferents al llarg dels anys. Indrets agradables i de vegades desagradables; amb persones tal com cal i d’altres que no tant.
Jo, encara que tinc molts anys d’existència, actualment em sento jove d’esperit. Jo precisament no sóc de les que es queden gaire temps en un mateix lloc, però no és perquè jo no hi vulgui estar, sinó que les circumstàncies de la vida així m’ho marquen.
He visitat molts països i moltes ciutats on crec que m’hauria pogut quedar a prestar el meu ajut i col·laboració en el que fes falta, però no ha estat possible. És molt empipador això de no poder restar en un indret tot el temps que tu vols, tot i que veus que hi fas molta falta!
A vegades, arribava a una ciutat on jo creia que em podia estar un bon temps, i m’hi instal·lava. Però malgrat el meu interès per quedar-m’hi, al cap de molt poc havia de marxar perquè alguna persona s’oposava que jo m’hi estigués més temps. Jo no era gaire ben vista per algunes persones que tenien càrrecs elevats dins els govern de les ciutats i per les persones que tenien interessos econòmics pel mig. En canvi, la gent del poble, sí que em demanava a crits que em quedés entre ells i que els ajudés. Això es repetia moltes i moltes vegades i en llocs ben diversos.
Jo no tinc cap color polític i estic molt ben relacionada amb tothom; o això és el que jo em creia. Puc conviure, o millor dit crec que hauria de viure entremig de la gent del poble.
Quan he arribat a les ciutats, sempre he procurat visitar el màxim de llocs possibles, per veure si en algun d’ells necessitaven que em quedés: famílies de tots els barris de la ciutat, casals, escoles, instituts, escoles de teatre, grups d’esplai... sempre començant per la gent més jove. Perquè em donava la impressió que aquesta mena de gent era la que em podria ajudar a estendre’m per tota la societat.
En tots aquests indrets em van rebre molt bé d’entrada. Va ser més fàcil d’instal·lar-me entre ells i conviure-hi un temps que no pas el fet d’intentar-ho entre els adults. Entre ells, la veritat és que m’hi vaig poder quedar més temps gaudint de la seva companyia, però al final, també vaig haver de marxar de la majoria d’aquests llocs. I el motiu no era que els alts càrrecs em fessin fora dels seus indrets per qüestions econòmiques o polítiques. Aquí tractava amb nens, nenes, nois, noies i joves que no entenien gairebé res de política.
El que tenien en comú amb els adults era que els nens i els joves eren igual de cruels que ells: sempre amb un insult a la boca per resposta, una mà preparada per pegar al més dèbil, una contesta desagradable per als pares i adults... En resum un munt d’actituds i reaccions que no fan per a mi. Això feia que, a la llarga, m’acabessin rebutjant igual que els adults. I que hagués de marxar, tal com diuen, amb la cua entre les cames.
Encara que al principi em considerava una viatgera incansable, ara ja em començo a sentir dèbil i, tot i que intento estar a tot arreu i quedar-m’hi el màxim de temps possible, noto que se’m van acabant les forces i que em vaig convertint en quelcom fràgil i marginat.
No entenc per què la gent demana per mi i després em rebutja a la mínima. La feina de la PAU és molt dura. Tothom demana els meus serveis quan està apurat, però ningú es vol quedar gaire temps amb mi!No seria bo que pogués fixar la meva estada entre tota la gent d’aquest món? És clar que seria ideal, però no és convenient per a segons qui.
Això fa que cada cop em senti més abandonada per la gent i que em vagi transformant en un ésser sense empenta i sense ganes de fer tot el que m’agradaria haver fet.
S’acosta la meva desaparició total?
La Fitxa
Categoria B
1r Premi Llengua Catalana
Títol:
"La gran desconeguda"
Autora:
Mireia Romagosa i Minguillón
1r Premi Llengua Catalana - Categoria B
Mireia Romagosa i Minguillón Especials - Concurs contes
Tot i que ara ja no em sento tan forta com abans, voldria explicar-vos la meva història. Espero que quan la llegiu us recordeu de qui era jo abans i de tot el que vaig fer. En definitiva, que encara hi hagi algú que parli i pensi en mi.
Jo era una viatgera incansable i m’agradava anar per tot arreu. He viatjat per tot el món: des dels EE.UU. d’Amèrica fins a Sudamèrica passant per l’Àfrica, Europa, l’Àsia i Oceania. En tots aquests viatges que he realitzat, recordo haver trepitjat indrets molt diferents al llarg dels anys. Indrets agradables i de vegades desagradables; amb persones tal com cal i d’altres que no tant.
Jo, encara que tinc molts anys d’existència, actualment em sento jove d’esperit. Jo precisament no sóc de les que es queden gaire temps en un mateix lloc, però no és perquè jo no hi vulgui estar, sinó que les circumstàncies de la vida així m’ho marquen.
He visitat molts països i moltes ciutats on crec que m’hauria pogut quedar a prestar el meu ajut i col·laboració en el que fes falta, però no ha estat possible. És molt empipador això de no poder restar en un indret tot el temps que tu vols, tot i que veus que hi fas molta falta!
A vegades, arribava a una ciutat on jo creia que em podia estar un bon temps, i m’hi instal·lava. Però malgrat el meu interès per quedar-m’hi, al cap de molt poc havia de marxar perquè alguna persona s’oposava que jo m’hi estigués més temps. Jo no era gaire ben vista per algunes persones que tenien càrrecs elevats dins els govern de les ciutats i per les persones que tenien interessos econòmics pel mig. En canvi, la gent del poble, sí que em demanava a crits que em quedés entre ells i que els ajudés. Això es repetia moltes i moltes vegades i en llocs ben diversos.
Jo no tinc cap color polític i estic molt ben relacionada amb tothom; o això és el que jo em creia. Puc conviure, o millor dit crec que hauria de viure entremig de la gent del poble.
Quan he arribat a les ciutats, sempre he procurat visitar el màxim de llocs possibles, per veure si en algun d’ells necessitaven que em quedés: famílies de tots els barris de la ciutat, casals, escoles, instituts, escoles de teatre, grups d’esplai... sempre començant per la gent més jove. Perquè em donava la impressió que aquesta mena de gent era la que em podria ajudar a estendre’m per tota la societat.
En tots aquests indrets em van rebre molt bé d’entrada. Va ser més fàcil d’instal·lar-me entre ells i conviure-hi un temps que no pas el fet d’intentar-ho entre els adults. Entre ells, la veritat és que m’hi vaig poder quedar més temps gaudint de la seva companyia, però al final, també vaig haver de marxar de la majoria d’aquests llocs. I el motiu no era que els alts càrrecs em fessin fora dels seus indrets per qüestions econòmiques o polítiques. Aquí tractava amb nens, nenes, nois, noies i joves que no entenien gairebé res de política.
El que tenien en comú amb els adults era que els nens i els joves eren igual de cruels que ells: sempre amb un insult a la boca per resposta, una mà preparada per pegar al més dèbil, una contesta desagradable per als pares i adults... En resum un munt d’actituds i reaccions que no fan per a mi. Això feia que, a la llarga, m’acabessin rebutjant igual que els adults. I que hagués de marxar, tal com diuen, amb la cua entre les cames.
Encara que al principi em considerava una viatgera incansable, ara ja em començo a sentir dèbil i, tot i que intento estar a tot arreu i quedar-m’hi el màxim de temps possible, noto que se’m van acabant les forces i que em vaig convertint en quelcom fràgil i marginat.
No entenc per què la gent demana per mi i després em rebutja a la mínima. La feina de la PAU és molt dura. Tothom demana els meus serveis quan està apurat, però ningú es vol quedar gaire temps amb mi!No seria bo que pogués fixar la meva estada entre tota la gent d’aquest món? És clar que seria ideal, però no és convenient per a segons qui.
Això fa que cada cop em senti més abandonada per la gent i que em vagi transformant en un ésser sense empenta i sense ganes de fer tot el que m’agradaria haver fet.
S’acosta la meva desaparició total?
La Fitxa
Categoria B
1r Premi Llengua Catalana
Títol:
"La gran desconeguda"
Autora:
Mireia Romagosa i Minguillón
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada