4 de febrer de 2007
Crítica
Un tango és el primer que se sent en el muntatge de Primera història d'Esther d'Oriol Broggi. Paraules en castellà -poc disfressades d'argot- per fixar el moment en què Salvador Espriu entra a l'arxiu històric del Teatre Nacional de Catalunya. Llunyà arravatament cantat que potser era un fragment de la banda sonora dels seus estius idealitzats en el jardí familiar d'Arenys de Mar, aquesta arcàdia que va anomenar Sinera. Una picada d'ullet per a un text santificat. No és l'únic gest profanador de l'ortodòxia. Espriu sona amb altres accents, maneres de dir arribades de València o les Balears.
El català d'Espriu sona com el llenguatge d'un món inventat a la mida de l'autor, com Tolkien a El senyor dels anells, nissaga nascuda de l'impuls de crear un univers a partir d'una llengua. Existeix una aspiració clara de crear un tot, una arca lingüística que reuneix vestigis arcaics, cultismes, girs populars ancestrals. Una llengua bella i incomprensible. En tots dos autors vibra un harmònic elegíac, un cant final d'alguna cosa perduda, però viu en l'arcà de la seva memòria.
Broggi també toca la corda de l'enyorança. És la vibració que domina la imatge de les sabates dels nens escampats per la platja d'arpillera, la desaparició dels personatges pel ventre del teatret de titelles, del tango, de les cançons d'Ovidi Montllor i Pau Riba. Domina Sinera sobre Sura, el càlid refugi estiuenc sobre la crueltat de l'imperi Persa. La reconstrucció d'un ideal que Broggi elabora amb la imatgeria popular, un mim artesà que fa d'aquest muntatge un evocador paisatge teatral. El director no s'agenolla davant el poder de la paraula del mestre. Prefereix impregnar-se del seu esperit i jugar amb l'atmosfera del record. Un to que allibera el repartiment -amb un excel·lent Joan Anguera- de reproduir una versió laica d'un muntatge ancorat en l'ortodòxia però que difumina el fons crític de la paràbola d'Esther. Un espectacle bell i lliure però lacerat d'un cert oblit.
teatre
Juan Carlos Olivares
Un tango és el primer que se sent en el muntatge de Primera història d'Esther d'Oriol Broggi. Paraules en castellà -poc disfressades d'argot- per fixar el moment en què Salvador Espriu entra a l'arxiu històric del Teatre Nacional de Catalunya. Llunyà arravatament cantat que potser era un fragment de la banda sonora dels seus estius idealitzats en el jardí familiar d'Arenys de Mar, aquesta arcàdia que va anomenar Sinera. Una picada d'ullet per a un text santificat. No és l'únic gest profanador de l'ortodòxia. Espriu sona amb altres accents, maneres de dir arribades de València o les Balears.
El català d'Espriu sona com el llenguatge d'un món inventat a la mida de l'autor, com Tolkien a El senyor dels anells, nissaga nascuda de l'impuls de crear un univers a partir d'una llengua. Existeix una aspiració clara de crear un tot, una arca lingüística que reuneix vestigis arcaics, cultismes, girs populars ancestrals. Una llengua bella i incomprensible. En tots dos autors vibra un harmònic elegíac, un cant final d'alguna cosa perduda, però viu en l'arcà de la seva memòria.
Broggi també toca la corda de l'enyorança. És la vibració que domina la imatge de les sabates dels nens escampats per la platja d'arpillera, la desaparició dels personatges pel ventre del teatret de titelles, del tango, de les cançons d'Ovidi Montllor i Pau Riba. Domina Sinera sobre Sura, el càlid refugi estiuenc sobre la crueltat de l'imperi Persa. La reconstrucció d'un ideal que Broggi elabora amb la imatgeria popular, un mim artesà que fa d'aquest muntatge un evocador paisatge teatral. El director no s'agenolla davant el poder de la paraula del mestre. Prefereix impregnar-se del seu esperit i jugar amb l'atmosfera del record. Un to que allibera el repartiment -amb un excel·lent Joan Anguera- de reproduir una versió laica d'un muntatge ancorat en l'ortodòxia però que difumina el fons crític de la paràbola d'Esther. Un espectacle bell i lliure però lacerat d'un cert oblit.
teatre
Juan Carlos Olivares
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada