28 de gener de 2007
El jardí abandonat suposa l'aclimatació del simbolisme al teatre català. Quan va compondre l'obra (1899), Rusiñol s'inscrivia en el renovador camí de l'avantguarda traçat per Maeterlinck. Però el país no estava preparat per a tals innovacions i, de fet, quan es va estrenar, gairebé 30 anys després (1928), ja va ser percebuda com una peça treta d'un museu. Al simbolisme li escau l'absència de carnalitat. Per celebrar l'any Rusiñol, Francesc Nel·lo ha volgut rescatar aquesta relíquia modernista sense atenuar, però, la corporalitat actoral. La mateixa presència dels intèrprets sense les veladures que exigeix l'estil de la peça apropa els personatges a la consistència de les figures de cera, quan caldria potenciar la seva textura incorpòria, etèria i simbòlica. No basta un teló de ganxet i unes cametes de puntes de coixí per mitigar la fisicitat d'uns personatges que es proposen com a emblema de la tensió entre un món que s'esllangueix en la seva pròpia exquisidesa i l'embranzida pragmàtica de la vida moderna. Teresa Cunillé incorpora l'anciana Marquesa propietària del jardí que ha convertit en mausoleu i on arrossega la seva néta Aurora, una noia prerafaelita, tocada de poesia i mort, que interpreta Nausica Bonnín amb l'estatisme i la nitidesa de línies d'una escultura d'alabastre. És un esperit lànguid que traspua un misticisme delicat i malaltís, que dos homes, incorporats per un sol intèrpret (Ivan Morales) proven d'apropar a la vida i arrencar la noia del jardí cementirial on ha decidit enclaustrar-se com una monja tancada. L'obra respira l'alè claustrofòbic i el clima asfixiant característics del simbolisme, però les paraules d'intensa poeticitat no s'envolen, atrapades en el sopor d'una llum esmorteïda.
teatre
Francesc Massip
teatre
Francesc Massip
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada