El mal teatre és intolerable; el mal cine només és avorrit»

www.vilaweb.cat
18 de novembre de 2007

Peter Brook rep un homenatge de L'Alternativa, que projectarà 5 dels seus films

V. GAILLARD.

Barcelona

Diu que tant el teatre com el cinema l'apassionen, però que com a espectador prefereix el cinema, menys arriscat. Justament per la seva tasca rere les càmeres, el festival independent de Barcelona L'Alternativa ret un homenatge al director anglès Peter Brook, i projectarà cinc dels seus films més emblemàtics, com ara Marat/Sade i The Mahabharata. De visita ahir a Barcelona, Brook va explicar que, per ell, tant el teatre com el cinema han de confrontar punts de vista per provocar la reflexió.


+ Peter Brook ahir, en un hotel de Barcelona. Foto: ANDREU PUIG
El món de Peter Brook s'expressa tant en la gran pantalla com en el teatre, dues disciplines, però, que considera força diferents: «En cinema el director és un solitari. La càmera imposa un punt de vista personal i el plaer ve del fet de tenir la responsabilitat total de l'obra; en canvi en teatre és exactament al contrari, perquè és un treball col·lectiu en què el director fa de guia com en una expedició. La base del teatre és reunir tants punts de vista com sigui possible i compartir-los amb el públic, d'aquí ve el plaer.» Com a espectador prefereix el cinema: «El mal teatre és intolerable, però una mala pel·lícula només pot ser avorrida.»

Brook intenta portar el principi del teatre al cinema i trencar la visió unitària: «A Marat/Sade, per exemple, vaig treballar amb diverses càmeres. Això permet donar primer un punt de vista unitari, i després trencar-lo.»

Després de Shakespeare, Txèkhov i Beckett són els autors preferits del director anglès: «El primer per la generositat immensa que tenia per ser metge, i el segon per saber trobar el macrocosmos dins el microcosmos.» Pel que fa a Brecht, l'aprecia però amb certes reticències, perquè té una opinió molt clara sobre les seves Lehrstücken (peces didàctiques): «En teatre ningú no té el dret a prendre una actitud superior respecte del públic, donar-li una lliçó.» Per Brook el teatre ha de tenir una altra funció: «És com una cursa de braus, una plataforma on xoquen les visions i la reflexió ve a posteriori, un cop ja som a casa.»

Als seus 82 anys –vambes, jaqueta de cuir negre, camisa taronja– Brook no té problemes a l'hora d'amenitzar una trobada amb la premsa fent disquisicions sobre el te –«els anglesos l'han destrossat posant-hi llet i sucre»– i contant anècdotes, encara que només disposi de mitja hora. Així, va explicar com Jorge Semprún, que va conèixer a través de la seva amiga l'escriptora francesa Marguerite Duras, va estar a punt de debutar en el cinema a Moderato cantabile (1960) però va deixar-ho córrer per poder continuar, en ple franquisme, creuant d'incògnit la frontera espanyola: «Al final el paper el va fer el llavors desconegut Jean-Paul Belmondo.»

UN BECKETT LLUMINÓS

Sobre Beckett, de qui acaba d'estrenar Fragments en el Temporada Alta de Girona, Brook té una visió molt particular i personal. Segons el director, que el va conèixer personalment, el dramaturg cercava per sobre de tot la «puresa». La identificació posterior que s'ha fet de la seva obra amb una visió pessimista i desesperada de la vida és un «malentès» –segons Brook–, un fenomen de l'època que va voler destacar només aquest aspecte: «Beckett, no és gens pessimista, sinó lluminós. No li agradaven les sensibleries ni la religiositat artificial que havia patit com a habitant de Dublín, i això és el que buscava en la seva obra.»

Mentrestant, Brook prepara la versió anglesa de Tierno Bokar (2004) i té un altre