Quan la subtilitat és mesura de grandesa

www.totmataro.cat

6 de novembre de 2007

Moisès Maicas dirigeix ‘El mariner’ a l’Espai Brossa
Comas Soler Cultura - Crítica

“En la vida, exalta ser petit”, diu una de les tres protagonistes de ‘El mariner’ en una de les moltes frases sentencioses que emplenen de matisos i de sentits oposats la llarga conversa que constitueix tota l’obra. I aquesta proposició podria molt ben ser la divisa del muntatge que el mataroní Moisès Maicas ha fet de la peça de Fernando Pessoa, que va estrenar al Brossa Espai Escènic de Barcelona el dia de Tots Sants i s’hi estarà fins el 2 de desembre. Perquè és la petitesa el que caracteritza cada ingredient amb què compon la posada en escena del seu ‘Mariner’. Tot sembla meticulosament calibrat. Tot és subtil. L’aparent exigüitat que hi domina denota l’ànsia del director per servir fidelment el text i l’esperit de Pessoa i, per paradoxa, ressaltar-ne la grandesa. Un text que li té el cor robat i al qual ha tornat vint anys després d’haver-ne fet un primer muntatge.
Treball de contenció

Ara Maicas ha volgut revisitar aquest Pessoa amb un bagatge de molta consideració. Començant per una nova traducció, pulcrament ajustada, que ha fet junt amb Anna Soler Horta i que ha publicat Arola Editors. En la interpretació, Mireia Chalamanch, Aida de la Cruz i Laia de Mendoza, fan un treball admirable. Pura contenció per aquest poema dramàtic que el seu mateix autor qualificava de “teatre estàtic” perquè no s’hi percep ni acció ni moviment. És un joc esotèric d’intercanvi de paraules al voltant del somni, de la mort i de la revelació de les ànimes, que totes tres modulen amb circumspecció ritual mentre figura que vetllen. Dicció, timbre i cadència són irreprotxables. També el gest, assessorat per Toni Arteaga, tan ponderat, tan mínim, que esdevé quasi postura i prou. O el cant, de gran bellesa, compost per Genís Mayola i interpretat principalment per la també mataronina Lourdes Fabrés, que ve a ser com una veu interior que corprèn. Però no tots els mereixements s’acaben aquí. Hi ha també la il·luminació de Tomàs Pladevall, que voreja el llindar minimal i alhora sap subratllar amb eficàcia cada detall necessari. O bé el vestuari i l’espai escènic de Nina Pawlowsky, integrats per gradacions de textures i tons exclusivament negrosos, on hi ha treballat encara una altra persona de Mataró, la Marina Pineda. Cada cosa és mesurada i justa.
Descoberta de Pessoa

Hi ha bona feina, doncs, en aquest ‘Mariner’, que té el millor mèrit en com ajuda l’espectador en la recepció d’una obra no gens fàcil i a descobrir la genialitat de l’univers literari de Fernando Pessoa. Sense vanitat, però amb zel. I hi ha també –ja ha estat dit– un gran treball d’equip. I és que, com s’ha vist en els seus darrers muntatges, a Maicas li funciona la mar de bé la connexió mataronina.