per Quique de Benito, llicenciat en art dramàtic
Sonsos, sonsos! I no em refereixo als peixets aquells que són tan bons fregits, sinó als músics del primer concert familiar d’enguany que intentaven posar-se l’auditori a la butxaca amb les seves brometes barates... “Mancat de vivor, de gràcia”. Aquesta és la primera de les definicions de “sonso” del diccionari de la llengua catalana (2a edició) de l’IEC. I va com anell al dit per resumir lo de diumenge al matí al Monumental. En Paco Mir, el director escènic de la criatura, potser va pensar que qualsevol músic professional pot tenir la seva gràcia per provocar el riure. Crea un espectacle recomanat a partir dels dos anys i decideix exposar-ne sis, de músics, al ridícul, deixant-los desamparats, intentant defensar uns gags (més aviat per adults i d’un humor molt pobre) que no s’aguanten ni amb pinces, de la manera en que són jugats. Un ventall imparable d’autèntiques patillades, parides i acudits barats que mouen més a la compassió (per lo malament que ho deuen estar passant els intèrprets i lo bé que aguanten el tipus) que no pas a la gatzara. A la mitja hora, mentre alguns ens preguntavem quina seria la següent bufonada, alguns altres de més joves ja tenien ben clar per on sortir del recinte. A nivell musical, un 10 (malgrat que el so dels “solos” no arribava a tota la sala). Però el nivell actoral se l’haurien de replantejar seriosament; la intenció –en aquest cas– no és el que compta. De vegades, fins i tot, donava la sensació que improvisaven i crec que tractant-se del Mir i d’un espectacle de pagament això no s’hauria de permetre: el públic infantil també es mereix qualitat. Com a mínim dins el repertori van posar alguna cançó pensant en ell! (Desitjo que el taller previ fos més enriquidor). Res a veure amb la funció de la tarda, al Centre Parroquial d’Argentona, dins la programació de La Xarxa. Dos pallassos, en Melindro i en Magdaleno, oferint un concert pretesament desconcertant.
Sonsos, sonsos! I no em refereixo als peixets aquells que són tan bons fregits, sinó als músics del primer concert familiar d’enguany que intentaven posar-se l’auditori a la butxaca amb les seves brometes barates... “Mancat de vivor, de gràcia”. Aquesta és la primera de les definicions de “sonso” del diccionari de la llengua catalana (2a edició) de l’IEC. I va com anell al dit per resumir lo de diumenge al matí al Monumental. En Paco Mir, el director escènic de la criatura, potser va pensar que qualsevol músic professional pot tenir la seva gràcia per provocar el riure. Crea un espectacle recomanat a partir dels dos anys i decideix exposar-ne sis, de músics, al ridícul, deixant-los desamparats, intentant defensar uns gags (més aviat per adults i d’un humor molt pobre) que no s’aguanten ni amb pinces, de la manera en que són jugats. Un ventall imparable d’autèntiques patillades, parides i acudits barats que mouen més a la compassió (per lo malament que ho deuen estar passant els intèrprets i lo bé que aguanten el tipus) que no pas a la gatzara. A la mitja hora, mentre alguns ens preguntavem quina seria la següent bufonada, alguns altres de més joves ja tenien ben clar per on sortir del recinte. A nivell musical, un 10 (malgrat que el so dels “solos” no arribava a tota la sala). Però el nivell actoral se l’haurien de replantejar seriosament; la intenció –en aquest cas– no és el que compta. De vegades, fins i tot, donava la sensació que improvisaven i crec que tractant-se del Mir i d’un espectacle de pagament això no s’hauria de permetre: el públic infantil també es mereix qualitat. Com a mínim dins el repertori van posar alguna cançó pensant en ell! (Desitjo que el taller previ fos més enriquidor). Res a veure amb la funció de la tarda, al Centre Parroquial d’Argentona, dins la programació de La Xarxa. Dos pallassos, en Melindro i en Magdaleno, oferint un concert pretesament desconcertant.
Tot amb gràcia i intenció, portant els gags fins al final o, si més no, deixant-los allà on s’han de deixar, però sempre amb control i connexió amb la platea familiar. Amb l’agudesa i el “savoir faire” de La Tal, què ja hem vist en altres espectacles seus, com el Carilló (al què fan una picada d’ull) o Démodés (que comparteixen amb un altre clown d’alçada: Leandre). Humor senzill, del de sempre, però jugat d’una manera intel·ligent, fent fàcil el difícil. La cosa es va fer més rodona encara amb les castanyes calentes que es repartiren a la sortida.
A propòsit de:
CORDA I DESCORDAper Paco Mir i Pere Bardagíal Teatre Monumental de Mataróel diumenge, 04.11.07, a les 12
LA TAL EN CONCERTper Cia. La Talal Centre Parroquial d’Argentonael diumenge, 04.11.07, a les 17:30h
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada