1 de novembre de 2007
El director gironí presenta dissabte a Salt «L'aigua», basada en relats de l'escriptor de Mequinensa
Salt«Moncada ens ensenya el que s'ha perdut i es pot perdre, la riquesa d'una manera de viure, la gent, l'idioma...» D'aquesta manera l'actor i director gironí, Xicu Masó, intenta explicar la importància de l'obra de Jesús Moncada (Mequinensa, Baix Cinca, 1941-Barcelona, 2005). Masó presenta dissabte (21.00 h), al Teatre de Salt, la peça L'aigua, basada en relats d'aquest escriptor de la Franja. L'aigua és una producció del Centre d'Arts Escèniques de Terrassa (CAET), en coproducció amb La Mirada i Les Antonietes, que ja ha fet deu funcions al CAET i que té previst fer una estada de cinc setmanes a la sala Muntaner de Barcelona.
+ Una imatge de «L'aigua», de Xicu Masó, quan es va estrenar a Terrassa. / Foto: GEMMA MIRALDA
Masó explica que tenia poques referències de l'obra de Moncada, i van ser unes exalumnes seves, la companyia Les Antonietes (Annabel Castan, Maria Ibars i Idoia de Eguía Luna), que el van fer entrar en l'univers de l'escriptor. «A partir d'aquí, el procés va ser el mateix que amb Tabucchi o d'altres, que t'enganxa», explica el director. «És un material extraordinari –diu Masó–, per la llengua, per l'exuberància del català de Moncada, la seva riquesa de vocabulari... Sense dubte, Moncada és un dels grans escriptors catalans d'aquest segle.»
L'aigua està basada en relats i personatges de Moncada que es troben a Històries de la mà esquerra, El cafè de la granota, Cabòries estivals i Calaveres atònites, en què l'autor aconsegueix crear una realitat que supera l'exigència costumista i «recolzant-se en l'alè mític d'uns personatges i una terra que fan de l'imaginari, la superstició, la fantasia i les creences atàviques o ancestrals, una raó de vida.» L'obra de Moncada s'emmarca en la realitat de Mequinensa, la pèrdua del poble a causa del pantà. És per això que Moncada mostra un sentiment de pèrdua, mostra el que s'ha perdut i es pot perdre, segons Masó, que afegeix que «tot està explicat des d'una ironia fina, amb molt sentit de l'humor, i parla d'allò absolutament local i popular. L'obra de Moncada fa una flaira intensa de tradició oral irlandesa –Masó ha posat en escena en els últims anys Sota el til·ler, de Connor McPherson i El fantàstic Francis Hardy, de Brian Frielm, entre d'altres–, construïda per gent que es dedica, i en sap, a explicar històries.» Per a Masó, l'obra d'aquest escriptor està poblada de personatges molt atractius, ja que «Mequinensa és un lloc amb moltes mines i, per tant, amb una potent organització sindical, en què florien el republicanisme i l'anticlericalisme.»
Per a Masó, les dificultats de versionar un text i donar-li una forma diferent per poder posar-lo a escena, es compensen amb el plaer: «M'ha agradat fer espectacles sobre textos no dramàtics. És com la feina del traductor. Sempre has de saber més del llenguatge al qual traduiràs que del traduït, i en aquest cas, l'exercici m'apassiona i treballant amb l'obra de Moncada la veritat és que el més complicat ha estat la tria, perquè hi havia material per a dos o tres espectacles més.»
L'acció de l'obra succeeix en un cafè de Mequinensa. Un nouvingut, encarnat per Miquel Górriz, «agafa la maneta de l'espectador», diu Masó, i l'introdueix en una mena de microcosmos, integrant-lo en la vida local. La peça també està marcada per un cert pas del temps i se situa en l'època de transició, d'agonia, dels 14 anys que passen des que es coneix que el poble desapareixerà sota les aigües, fins que la presa entra en funcionament.
La proposta és fidel als contes de Moncada, barreja el català occidental amb l'oriental, ja que fa servir personatges de la Mequinensa històrica i d'altres vinguts de Barelona. És per això que Masó va necessitar l'ajuda d'Albert Roig per tal de reconstruir el català oriental típic de les Terres de l'Ebre.
Després de l'estrena a mitjan octubre, Masó assegura que la resposta del públic l'ha satisfet molt: «Entren en la història, riuen molt i al final fins i tot salta alguna llàgrima.»
+ Una imatge de «L'aigua», de Xicu Masó, quan es va estrenar a Terrassa. / Foto: GEMMA MIRALDA
Masó explica que tenia poques referències de l'obra de Moncada, i van ser unes exalumnes seves, la companyia Les Antonietes (Annabel Castan, Maria Ibars i Idoia de Eguía Luna), que el van fer entrar en l'univers de l'escriptor. «A partir d'aquí, el procés va ser el mateix que amb Tabucchi o d'altres, que t'enganxa», explica el director. «És un material extraordinari –diu Masó–, per la llengua, per l'exuberància del català de Moncada, la seva riquesa de vocabulari... Sense dubte, Moncada és un dels grans escriptors catalans d'aquest segle.»
L'aigua està basada en relats i personatges de Moncada que es troben a Històries de la mà esquerra, El cafè de la granota, Cabòries estivals i Calaveres atònites, en què l'autor aconsegueix crear una realitat que supera l'exigència costumista i «recolzant-se en l'alè mític d'uns personatges i una terra que fan de l'imaginari, la superstició, la fantasia i les creences atàviques o ancestrals, una raó de vida.» L'obra de Moncada s'emmarca en la realitat de Mequinensa, la pèrdua del poble a causa del pantà. És per això que Moncada mostra un sentiment de pèrdua, mostra el que s'ha perdut i es pot perdre, segons Masó, que afegeix que «tot està explicat des d'una ironia fina, amb molt sentit de l'humor, i parla d'allò absolutament local i popular. L'obra de Moncada fa una flaira intensa de tradició oral irlandesa –Masó ha posat en escena en els últims anys Sota el til·ler, de Connor McPherson i El fantàstic Francis Hardy, de Brian Frielm, entre d'altres–, construïda per gent que es dedica, i en sap, a explicar històries.» Per a Masó, l'obra d'aquest escriptor està poblada de personatges molt atractius, ja que «Mequinensa és un lloc amb moltes mines i, per tant, amb una potent organització sindical, en què florien el republicanisme i l'anticlericalisme.»
Per a Masó, les dificultats de versionar un text i donar-li una forma diferent per poder posar-lo a escena, es compensen amb el plaer: «M'ha agradat fer espectacles sobre textos no dramàtics. És com la feina del traductor. Sempre has de saber més del llenguatge al qual traduiràs que del traduït, i en aquest cas, l'exercici m'apassiona i treballant amb l'obra de Moncada la veritat és que el més complicat ha estat la tria, perquè hi havia material per a dos o tres espectacles més.»
L'acció de l'obra succeeix en un cafè de Mequinensa. Un nouvingut, encarnat per Miquel Górriz, «agafa la maneta de l'espectador», diu Masó, i l'introdueix en una mena de microcosmos, integrant-lo en la vida local. La peça també està marcada per un cert pas del temps i se situa en l'època de transició, d'agonia, dels 14 anys que passen des que es coneix que el poble desapareixerà sota les aigües, fins que la presa entra en funcionament.
La proposta és fidel als contes de Moncada, barreja el català occidental amb l'oriental, ja que fa servir personatges de la Mequinensa històrica i d'altres vinguts de Barelona. És per això que Masó va necessitar l'ajuda d'Albert Roig per tal de reconstruir el català oriental típic de les Terres de l'Ebre.
Després de l'estrena a mitjan octubre, Masó assegura que la resposta del públic l'ha satisfet molt: «Entren en la història, riuen molt i al final fins i tot salta alguna llàgrima.»
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada