Lluís Homar, més de 40 anys d'història del
teatre català, es confessa al seu llibre de memòries com un actor que ha sabut
matar el llop de l'arrogància per alimentar el de la compassió
Els actors han escrit molts llibres de
memòries. A vegades, hi trobem simples xafarderies, les dones o els homes amb
qui han anat al llit, aventures més o menys fantasioses, el glamur que intuïm
(només intuïm) els espectadors. A vegades, però, hi ha vida real, palpable, la
vida que també «és un lloc meravellós per aprendre». A vegades, hi ha «les
experiències, les pors, les esperances i les angoixes, fracassos i èxits,
anhels, inseguretats i certeses». Passa amb les memòries, per exemple, de
Marlon Brando o de Katherine Hepburn. O amb les de Lluís Homar ('Ara comença
tot'), publicades a Ara Llibres en una edició de Jordi Portal.
Les cometes del paràgraf anterior són del
mateix Homar, que ahir parlava en una entrevista a aquest diari. El llibre ens
ensenya la fragilitat de l’home que volia ser Brando i que, un cop convençut de
la inutilitat de la perfecció i del triomf, s’abraça a la placidesa que
s’aconsegueix gràcies a «la gran dosi d’entusiasme en reserva». Homar es
reconcilia amb ell mateix i mostra les seves debilitats, sense recança i sense
pornografia. Són més de 40 anys d’un esforç suprem. Més de 40 anys d’història
del teatre català, certament, però sobretot, l’anàlisi lúcida d’un actor (un
dels millors, sens dubte) que va saber matar el llop de l’arrogància i
alimentar el de la compassió. Va arraconar «l’home de fusta» (es confessa així)
per fer néixer l’home que busca la saviesa de les emocions.
Publicat per
@fonalleras
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada