Oriol Broggi dirigeix una versió agosarada de ‘Bodas de
sangre’ a la Biblioteca de Catalunya
Oriol Broggi posa la seva empremta en tot el que
dirigeix, ja siguin les creacions lliures ( 28 i mig, Els cors purs, Al nostre
gust) o les versions, adaptacions o dramatúrgies de grans textos ( Boscos,
Incendis, Una giornata particolare …). La seva mirada sobre el text més
representat i probablement el més complex de la trilogia andalusa de Lorca,
juntament amb Yerma i La casa de Bernarda Alba, és a la vegada agosarada en la
perspectiva de la història i en la posada en escena.
Alhora, és absolutament fidel al text original, més enllà
de les adaptacions requerides pel petit repartiment i algunes llicències
pròpies de l’estil del director, com la repetició del magnífic, per profund,
final del poema o la innecessària projecció de la festa de la boda. Agosarada
tant per l’espai escènic -un rectangle de sorra flanquejat per dues llargues
tanques de fusta com les dels pobles del Salvatge Oest- com per alguns
fragments musicals -que recorden les harmonies d’ Ennio Morricone a El bo, el
lleig i el dolent (1966)-. També per la presència, entre divertida i simbòlica,
de tres esquelets blancs a la banda musical (un d’ells fins i tot aixeca i toca
la trompeta), que confereixen al muntatge un incontestable gust de western
mexicà.
És un regust que esclata amb tot el seu sabor en el
meravellós duel en el qual Broggi confronta la mare i la nòvia. No exagero si
els dic que l’enfrontament final entre la mare que ha perdut el seu únic fill i
la nòvia que ha perdut marit i amant funciona en un clímax de la mateixa
intensitat que el de James Stewart i John Wayne a L’home que va matar Liberty
Valance (1962) o Joel McCrea i Randolph Scott a Duel a l’alta serra (1962).
Quina força interpretativa! Et clava a la cadira i et gela l’alè. És una escena
en què Nora Navas -en el seu millor paper en el teatre- i Clara Segura arriben
a un nivell de sinceritat i de dolor absolutament genials. Elles porten les
regnes de la funció i, fins i tot, alternen els papers protagonistes amb altres
de secundaris, ja que entre sis intèrprets assumeixen l’amplíssim repartiment
de l’obra. Deixeu-me afegir que mai m’havia arribat amb tanta claredat i força
el sempre complicat monòleg de la lluna com aquesta vegada en mans de Clara
Segura.
Un cavall i una banda de ‘saloon’
Hi ha dos protagonistes d’excepció més. El Juguetón és un
cavall mascle negre d’una elegància pertorbadora a qui se li endevina una fúria
tan reconcentrada com la de l’apassionat Leonardo. Un cavall que passeja pel
carrer major de Broggi-City, una terra molt llunyana però tan aspra i dura com
la rodalia de Guadix. Joan Garriga (La Troba Kung-Fú) és el director musical
d’un espectacle amb molta música, molt diversa però sense laments jondos.
La partitura introdueix un punt de distanciament lúdic
molt encertat en què es barregen la cançó andalusa, la cumbia i la rumba
catalana i es posa el punt final amb un tema del mateix Lorca. El
multiinstrumentista Garriga, acompanyat de Marc Serra, Marià Roch i del trio
d’esquelets, s’incorpora a la narració i assumeix fins i tot alguns fragments
textuals, com si tots ells fossin la banda del saloon de Broggi-City. No se la
perdin.
Publicat per
Santi Fondevila
‘Bodas de sangre’
Biblioteca de Catalunya
14 de juny de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada