En el muntatge de 'Bodas de Sangre' hi ha un ritme
pausat, una cadència que anuncia la tragèdia i gairebé no la mostra. Un trot
estàtic que a vegades es converteix en frenètic galop
Hi ha molts detalls que et corglacen en el muntatge de
Bodas de Sangre de LaPerla29. Els canvis de rols entre els actors, amb una Nora
Navas i una Clara Segura que són capaces de convocar l’esperit dels personatges
només amb una mantellina i amb una inclinació de les celles. La potència d’un
Ivan Benet que imposa la seva veu en el drama. La persistència d’una música que
juga amb el flamenc i la rumba, amb ressons de banda sonora d’un western. Les
cavalcades de Juguetón, el cavall majestuós que apareix al trot i que s’allunya
al galop. L’homenatge que Oriol Broggi fa a La Barraca, el teatre ambulant de
García Lorca, i als Títeres de Cachiporra, aquelles delicioses peces estrafetes
i de gestos exagerats.
Però, sobretot, a Bodas de Sangre hi ha l’essència del
poeta, el ritme que ens arriba com si naixés de l’interior de l’ànima, la
fluïdesa d’unes imatges que ens colpeixen com només ho poden fer els clàssics.
Ho deia Lluís Pasqual: «¿Però com sap aquest home el que em passa a mi? No és
que ho sàpiga, sinó que li passa exactament el mateix, però ell sap com
dir-ho». En el muntatge de LaPerla29, hi ha un ritme pausat, una cadència que
anuncia la tragèdia i quasi no la mostra. Un trot estàtic que a vegades esdevé
frenètic galop. Tot avança al pas de l’animal que som, de la paraula que ens ho
explica. Ho va dir el mateix Lorca quan parlava del teatre: «Explicar con
ejemplos vivos las normas eternas del corazón».
Publicat per
@fonalleras
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada